De què va la teva novel·la?

Em pregunten de què va L’Illa de Bembé i la pregunta em paralitza perquè no vull espatllar futures lectures.  És una temptació acabar ràpid i resumir-la dient que és una història d’amor i aventures a Cuba, o simplement que és una història d’indians. Aquí teniu el resum que en vaig fer per a l’editorial:

L’Illa de Bembé és una novel·la d’aventures protagonitzada per una dona valenta que lluita contra les estrictes normes establertes per la societat hipòcrita que li ha tocat viure. Una emotiva epopeia literària que representa un mosaic cultural fascinant, ple de personatges que poblen la Cuba de finals del segle XIX, una colònia espanyola on res no és blanc o negre i no sempre es pot anar amb la veritat per davant.

Bé, aquesta definició és per vendre.  Trobeu que té ganxo?

Evidentment, la novel·la és més que això.  Per exemple, és la imatge i el record de la casa d’indians de Xerta, que és ara un Hotel de cinc estrelles i un Restaurant amb una estrella Michelin, i que abans era un lloc on jugàvem sota un bosc tropical, les caloroses tardes d’estiu.   M’atreien especialment les palmeres i els ficus gegants. 

També és les altres cases antigues de la família, amb alcoves, racons, terres hidràulics i mobles del vuitcens de la família:

També uns quants llibres molt vells i estranys que descansen als prestatges de casa els iaios:   Curso de Economía Política por el D. Eusebio María del Valle; Elementos de Economía Política de José Garnier; No estic segura d’entendre el terme Economia política.  També hi ha obres de teatre i fins i tot òperes:  Fenelon ou les aventures de Télémaque;  Fabiola;  Lucia de Lammermoor;  La pazza per amore;  Corrado d’Altamura

I dietaris dels segle divuit i dinou de la família.  Aquest és el dietari comercial, és a dir, un llibre de còpies de cartes enviades d’un avantpassat meu a finals del 1875.

    

L’Illa de Bembé també té trets i anècdotes familiars que s’han enganxat als meus personatges i que no xerraré.  Bé, em repenso. Aquí teniu un plat Wedgwood que m’ha inspirat.  I no diré més.

 

 

L’Illa de Bembé ha guanyat un premi !!

Copio el text que va publicar l’escola d’escriptura al seu facebook.

MERCÈ FALCÓ GUANYA LA TERCERA EDICIÓ DEL PREMI LITERARI AUTOR REVELACIÓ CONVOCAT PER ROSA DELS VENTS I L’ESCOLA D’ESCRIPTURA DE L’ ATENEU BARCELONÈS

 

L’Illa de Bembé, la novel·la de Mercè Falcó, ha guanyat la tercera edició del Premi Literari Autor Revelació, un guardó de narrativa en català, de periodicitat anual, que convoquen Penguin Random House Grupo Editorial i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. L’obra guardonada, que es publicarà en paper i en format digital al segell Rosa dels Vents, serà a les llibreries el proper 23 de novembre. Al certamen, hi podien participar tots els alumnes i exalumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès que presentessin una novel·la inèdita que no hagués estat premiada amb anterioritat.

El passat dimecres 14 de setembre es va reunir el jurat, format per Ricard Ruiz Garzón (professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès), Àngels Fàbregues (llibretera de La Llar del Llibre), Estel Solé (escriptora), Carles Geli (periodista d’El País) i Laura Álvarez (editora de Rosa dels Vents / Penguin Random House Grupo Editorial). Al certamen s’hi van presentar divuit originals, dels quals tres van quedar finalistes: la guanyadora, L’illa de Bembé, de Mercè Falcó, amb 15 punts; en segon lloc L’esguard de la bèstia, de Joaquim Gómez, amb 10 punts, i El silenci del carrer de l’Arc, d’Elena Fora, en tercera posició, amb 5 punts.

L’Illa de Bembé sortirà a la venda el proper 23 de novembre a Rosa dels Vents, el segell en llengua catalana de Penguin Random House Grupo Editorial que, des del 2002, publica alguns dels autors catalans de més èxit, com també les traduccions al català dels títols més destacats dels diferents segells del grup. El Premi Literari Autor Revelació, tal com assenyala Carlos Martínez, director literari de Rosa dels Vents, «reforça l’aposta del segell per donar a conèixer noves veus de la literatura en català alhora que fomenta la qualitat literària, dos aspectes que ens ajuda a garantir l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on s’han format o es formen els participants d’aquesta convocatòria».

No sabia que escrivies!

Per a molta gent coneguda ha estat una sorpresa que jo hagi publicat una novel·la. Això m’ha agafat desprevinguda perquè jo sempre m’he considerat escriptora. Potser eren els pocs que han tingut la sort que no els perseguís amb un dels meus textos.

Des de quan m’he sentit escriptora, no sé amb exactitud, perquè durant molts anys vaig preferir no fer-ho.  O sigui que potser sí que tenen raó d’estar sorpresos aquests coneguts.

El que tinc clar és el moment en què vaig decidir fer ficció, perquè és un record d’infantesa que tinc gravat a la memòria. Devia ser molt petita i mirava, al cine, una pel·lícula infantil que no crec que entengués gaire, perquè parlaven en un castellà transoceànic molt acaramel·lat. De sobte, a la pantalla, un detall em crida poderosament l’atenció: hi ha uns dibuixos exposats a terra en una filera. S’hi apropen els protagonistes i ells no només es miren els dibuixos sinó que per art de màgia entren a dins d’una de les imatges.  A l’altre costat del dibuix hi ha un món de ficció, agradable i bell. Recordo que vaig saltar de la cadira i vaig pensar amb tot el meu cor “jo vull fer això!”.

Potser m’he passat massa temps de la meva vida intentant concretar què volia dir fer allò, és a dir, què volia dir entrar en un món de ficció i passejar-m’hi.  Havia de buscar quina forma d’art m’ho permetria i un cop triada, aprendre’n.  I la tria no ha estat tan fàcil. Perquè vaig triar escriure i en la meva llengua, però on s’aprenia a escriure literatura?  Vivim en un país on els músics van al conservatori, els pintors fan estudis de Belles Arts.  Els que dissenyen joies o vestits, els que fan cinema i fotografia… totes les formes d’art tenien la seva escola, llevat dels escriptors.

Em vaig apuntar a filologia catalana perquè m’agradava la literatura, però de seguida em vaig decebre perquè els estudis poc tenien a veure amb l’art d’escriure.  No sé si això ara ha canviat. No és com a d’altres països, sobretot anglosaxons, en què donen per fet que com en les altres  manifestacions de l’art, és necessari  aprendre a escriure literatura.

A mi em calia esperar a iniciatives com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i en el meu cas, com que visc molt lluny de Barcelona, m’he hagut d’esperar a la creació dels cursos virtuals i els cursos de divendres a la tarda.  Aquí he conegut gent diversa i de totes les edats, unides per una mateixa dèria:  escriure ficció.

La meva novel·la prové de tot un caldo de cultiu que esperava sortir, d’un interès per les religions, l’ètica i la moral, i també la preocupació sobre què és estimar i en què consisteix la llibertat personal. També hi sóc jo, els meus múltiples jo ficcionats.  Tot ho he barrejat i articulat, i ho he passat a l’altre costat del dibuix.