L’Illa de Bembé al Club de Lectura de Reus

Club de lectura de l’Òmnium Baix Camp i Centre de Lectura de Reus

A la tardor torna el club de lectura d’Òmnium Baix Camp i el Centre de Lectura amb un programa en què participaré. El 18 d’octubre, a les 19,30 h comentarem L’illa de Bembé amb els lectors adscrits al club.

Aquí teniu l’enllaç amb la notícia al Reus digital.

                                                          

 

 

Altres lectures del programa són:

El dia 20 de setembre passat van comentar Zanoni d’Edward Bulwer-Lytton amb Joaquim Mallafrè, el traductor de l’obra al català.  El 22 de novembre rellegiran Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo i el 13 de desembre comptaran amb Llucia Ramis i la seva novel·la Les Possesions.

 

Les dones indianes de L’Illa de Bembé

Les dones indianes, tema central a la Fira d’Indians de Begur

En la seva XV edició, la Fira d’Indians de Begur 2018 pren com a tema central l’aventura indiana des d’una vessant femenina, malgrat que tan sols un 8,5% de la població que va emigrar a les Amèriques a meitant s.XIX eren dones. Es vol reivindicar el paper que van jugar en aquell moment històric, segons els documents d’arxiu i en la memoria popular, ja que formen part del patrimoni material de l’època. És per això, potser, que m’hi han convidat per presentar L’Illa de Bembé.

Qui són les dones de L’Illa de Bembé?

A la novel·la hi trobem una bona colla de de personatges femenins i tots representen algun aspecte essencial de l’època.

Les de casa bonaDones indianes riques dels segle XIX

La Maria Berger representa la dona europea, educada per ser un àngel de la llar i amb una educació religiosa catòlica molt estricta.

La Genoveva Lafayé, de nom original Lafayette,  és matriarca d’una família descendent dels francesos que havien hagut de deixar Haití a causa de l’aixecament d’esclaus i que tenen una xarxa de complicitats econòmiques i socials que serveixen de marc a la història que jo explico. Aquest context social també està integrat per La Teresa i la Jacinta, dones cubanes de casa bona però analfabetes i ignorants, que representen la situació cultural de la dona cubana de l’època.

Les esclaves, prostitutes, domèstiques i llibertes

L’indianes esclaves amb la família, cap al 1860.Octàvia Bencomo és un personatge que representa l’amistat però que també permet explicar el malaurat destí de moltes emigrades de les illes canàries.

La Clotilda, és una majordoma esclava de segona generació que ens dóna una visió de l’esclava domèstica, així com la Leonor, una altra domèstica que retrata l’esclava d’origen ioruba acabada d’arribar i que acaba essent partisana. La Juana representa l’esclava lliberta i a qui li he donat un rol especial en la trama principal i el desenllaç.

Els Indians a L’Illa de Bembé II: Partagàs

 Qui era Partagàs?

En una conversa al Cafè Dominica, dos personatges de L’Illa de Bembé fan referència, de manera una mica enigmàtica, a l’assassinat de Jaume Partagàs a la seva finca per un assumpte de faldilles.

Logo de la primera fàbrica Flor de Tabacos de Partagás i Cia.

Jaume Bonaventura Ambrós Partagás i Ravell va nàixer a Arenys de Mar l’any 1816  i va morir a la seva finca de Vuelta abajo, a Cuba l’any 1868). És un bon exemple de l’èxit i la tenacitat d’alguns dels anomenats indians, que buscaven oportunitats de negoci i de fer diners.

Va fundar, juntament amb Joan Conill, de Lloret de Mar, una petita fàbrica de tabac a l’Havana que difícilment podia competir amb d’altres fabricants en aquell moment, l’any 1827. Va haver d’anar fent, estalviant i comprant terres tabaqueres per, després de vint anys, aconseguir finançament per al seu gran projecte.

Encara es pot visitar

Va fundar La Flor de Tabacos de Partagás y Cía a l’Havana, que més tard va esdevenir la Real Fábrica de Tabacos Partagás, i va tenir molt d’èxit perquè era l’amo dels millors conreus i podia ( i sabia )triar el bo i millor per confeccionar els cigars, que acabarien per fornir les millors cases de l’aristocràcia europea.

Cigars Partagàs per al Príncep de Gales

Un innovador

Partagàs va ser un gran innovador en molts àmbits de la producció, fermentació inenvelliment del tabac,  alhora que va preocupar-se per l’educació dels treballadors que es passaven hores enrotllant els cigars. Així, doncs, va crear la figura del lector, una persona que llegia les notícies dels diaris en veu alta i fins i tot novel·les.

L’educació dels cubans

A L’Illa de Bembé, els dos personatges discuteixen sobre si va fer bé Partagàs d’introduir la lectura a les seves fàbriques. Cadascun representa una postura oposada i mantenen una discussió molt viva, a l’època: l’educació dels criolls i dels empleats.

 

 

Els indians de l’Illa de Bembé I: Bacardí

Bacardí

Al capítol “Unes sabates” de L’Illa de Bembé, hi ha una entrada amb un extracte d’una carta fictícia que diu així:

Santiago de Cuba, 15 de febrer 1865

I tot va ser que la senyora Amàlia, quan va saber que els antics indígenes veneraven els ratpenats, li va suggerir al senyor Facund que al nou rom li posessin la imatge d’una ratota d’aquelles amb les ales desplegades.

Aquesta carta enviada per algú a ves a saber qui, és un joc literari petitó, que lliga amb la beguda que s’està prenent un dels protagonistes a la pàgina 102.

I a què trau cap tot plegat? Doncs era una manera d’introduir un context interessantíssim de la nostra història, lligada a Cuba.

El ratpenat

By Miika Silfverberg from Vantaa, Finland - Bacardi (on white), CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3503234
Bacardi on white By Miika Silfverberg from Vantaa, Finland

 

Llegim en un post del juliol de 2015 al web bacardicuba.net en què ens expliquen la història de l’icònic logo del ratpenat amb les ales esteses.

L’Amàlia  Moreau era la dona de Facund Bacardí Massó, un sitgetà que va emigrar a Cuba per continuar el negoci de comerç de vins i licors que ja tenia son pare. EL 1862 van iniciar una nova aventura comercial després d’adquirir una destil·leria a Santiago de Cuba.

Facund va experimentar per traure un nou licor, menys aspre i més elegant que el típic aiguardent de l’època, que podia despertar un mort. L’Amàlia, que es va adonar que hi havia una colònia de ratpenats entre els alerons de la teulada de llauna de la destil·leria, va suggerir al seu marit que fessin servir el dibuix d’un ratpenat com a símbol del nou rom.

 Va ser una decisió molt intel·ligent, perquè els clients potencials no en sabien de lletra, i podien demanar “la beguda del ratpenat”. Es podria considerar l’Amàlia Moreau com una precursora del màrqueting.

La tradició

Pocs productes portaven una imatge icònica, un logo. I no sembla que l’Amàlia fos del tot conscient de la importància que tindria la seva elecció. Diu la tradició familiar que ho va fer perquè va sentir a dir que els indígenes cubans,  llavors ja extingits per les malalties que hi havien dut els conqueridors, consideraven els ratpenats símbol de la bona sort.  Això sembla lògic per tal com poden resultar útils com a agents de control biològic, reduint o limitant el creixement de les poblacions d’insectes que podrien malmetre les collites.

Escut de Barcelona (ca. 1800-1931)

 

Diu també el web de Bacardí, que a Catalunya també considerem els ratpenats com a símbol de la bona sort, l’agermanament, la discreció i la lleialtat. Com que dissortadament la nostra tradició ha estat interrompuda tantes vegades, he buscat si aquesta afirmació és certa i sembla, que sí, que a l’heràldica dels territoris de parla catalana, el ratpenat té una certa rellevància com a símbol i, així el trobem a l’escut de Fraga, a l’antic escut de Barcelona, a l’escut de València i del seu Club de futbol i no sé si a altres indrets.

Jo només puc afegir que els ratpenats conviuen amb nosaltres i que la llei ens obliga a protegir-los. Per això, quana l’EOI de Tortosa vam tenir la nostra petita colònia de ratpenats diminuts, ens vam sentir afortunats, tot i que feia cosa quan, als vespres circulaven pel deambulatori del claustre a una velocitat espatarrant, sense xocar amb ningú i, per sort, sense que cap estudiant s’hi fixés gaire.

Club de lectura de L’Illa de Bembé, el primer

38a trobada del Club de Lectura de la Ribera d’Ebre

La Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre volia celebrar la seva 38a trobada amb un títol de literatura ebrenca, arran de la 15a Fira del Llibre Ebrenc i de l’11è Litterarum  i la seva directora triés L’Illa de Bembé.

He participat en aquesta mena de clubs com a lectora i els autors i autores que hi han participat  m’han semblat sempre molt professionals i amb molt de bagatge.  Com ho afrontaria jo com a autora per primera vegada?

Una vida pròpia

Em feia una mica de temor, per aquella timidesa que la gent no es creu que tinc, però que sí, que la tinc. Això no obstant, la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre ho van fer molt rebé. Primer que res van demanar a la Universitat Rovira i Virgili que assignés una filològa per fer la presentació i li va tocar a l’Agnès Toda, que condueix el programa literari Va de Llibres de Ràdio Terra.  L’Agnès va fer una presentació, powerpoint inclòs, amb molt d’entusiasme i savoir faire. Després, a mi, em van situar entre les lectores, com una tertuliana més.

Doncs he fet un gran descobriment: noto que la novel·la, encara que l’hagi escrit jo, té una vida pròpia i el que jo pugui dir doncs és en certa manera irrellevant, o si més no, tan rellevant com el que puguin dir qualsevol de les tertulianes. I és que, a més, les lectores hi van tocar molt, van mostrar curiositat, comparant personatges i conceptes amb molta soltura.

Mira, que vas per amunt

A la meva família, els vaig avisar que arribaria tard, perquè la sessió començava a les 19,30 i estava marcat que acabava a les 21,30, cosa que em va estranyar perquè la gent a aquelles hores ja no està per a romanços i el que vol és sopar.  Però el meu marit em van recordar que “vas per amunt”, que vol dir que vas o a la Ribera d’Ebre o la Terra Alta (riu Ebre amunt), comarques que han mantingut els bons costums tradicionals.

Així doncs, no cal ni dir que no me n’aniria amb la panxa buida i en acabar la sessió ens van oferir cava, coca de cireres (“que és lo temps”) i coquetes de segí amb forma de cor.

En tindré sempre un gran record.

Moltes gràcies a totes!

 

 

 

 

L’Illa de Bembé a la XV Fira del Llibre Ebrenc

Presentació de L’Illa de Bembé

Dissabte 26 de maig, en el marc de la XV Fira del Llibre Ebrenc, vaig tenir l’ocasió de presentar L’Illa de Bembé a Móra d’Ebre, juntament amb altres col·legues com el Joan Roca Navarro, amb Melodia d’una absència (Capital Books), Noemí Molinero amb Cementiri dels vius (Editorial Gregal) i Albert Guiu amb Poemes al vent.

Presentació de L'Illa de Bembé Carpa a la Fira del Llibre Ebrenc
Presentació de L’Illa de Bembé a la Carpa a la Fira del Llibre Ebrenc

Signatures de L’Illa de Bembé i una història bonica

Els exemplars es van esgotar dissabte al matí. Per sort em van dir que en pujarien més per avui diumenge. M’enduc una història bonica: una lectora frisava per llegir el llibre perquè justament tenia una besàvia que pervenia de Xerta i que es deia Mercè Falcó, una noia que havia emigrat a l’altra banda del mar, a l’Argentina, i que quan va tornar la van casar a divuit anys amb un senyor de Gandesa, molt més gran que ella, que tenia terres… us sona?

Entrevista de l'Agència Catalana de Notícies
Entrevista de l’Agència Catalana de Notícies

L’ANC va entrevistar-me. Van preguntar-me què pensava de la Fira i del Litterarum i els vaig respondre que és única i que dóna identitat a una producció literària que creixeria aïllada i a una producció d’espectacles que d’una altra manera, crec que no floriria. I els que som al sud de Catalunya o al nord de València, com vulgueu, hem de deixar de ser zona de transició.  La constància, la continuïtat, és ara el més important.

Què és la Fira del Llibre Ebrenc?

Una DO literària

La Fira del Llibre Ebrenc, impulsada pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, l’Institut Ramon Muntaner, l’Ajuntament de Móra d’Ebre i les tres llibreries de referència (Bassa, Viladrich i Guaix) ha forjat una DO literària amb olor de llibre i de riu projectant dins i fora de les Terres de l’Ebre autors i obres de qualitat amb segell ebrenc sense complexos.

Què és el Litterarum?

La literatura catalana a escena

Litterarum és una fira professional que promou obres de qualsevol disciplina de les arts de l’espectacle basades en textos literaris escrits originàriament en llengua catalana en tot el domini lingüístic  i que no han estat concebuts originalment per a l’escena. Una simbiosi creativa entre literatura i arts escèniques que ha sabut apropar autors de les lletres catalanes de totes les èpoques, clàssics i contemporanis, a un públic més ampli, i que està impulsada per l’Ajuntament de Mora d’Ebre i la Institució de les Lletres Catalanes. Enguany ha celebrat la 11a edició.

 

Més ressenyes de L’Illa de Bembé

Les anteriors ressenyes que vaig comentar de L’Illa de Bembé eren escrites per dones i ara em plantejo de comentar les que m’han fet dos homes, l’Oriol Gracià i Jesús M. Tibau. A tots dos els ha interessat la visió femenina i el desenvolupament de la protagonista en un ambient hostil.

Oriol Gracià, divendres 12 de gener de 2018, La Veu de l’Ebre:

És una novel·la sobre llibertats individuals i col·lectives que comença i acaba a la finca dels indians de Villa Retiro, de Xerta, però que transcorre a la Cuba de finals del segle XIX, entre plantacions de canya de sucre, terratinents, esclaus i revolucionaris. Una història escrita des de la perspectiva femenina, ben documentada, que cuida els registres lingüístics i aprofundeix en formes dialectals … sense que res desentoni.

Jesús Tibau, 16 de maig de 2018 Blog “Tens un racó dalt del món”:

Aquesta és una de les facetes que més m’atrauen del llibre, ser testimoni del creixement de la protagonista, i de com aprèn a prendre les regnes de la seva vida, en un ambient hostil i masclista, de com s’adapta a les circumstàncies amb intel·ligència, de com sap treure el millor de cadascú. (…)  És una història mil cops explicada, però l’autora li sap donar certs ingredients que ens animen a explorar-la. Podria haver caigut, per exemple, en la temptació de presentar algun personatge dolent, molt dolent, que són agraïts i que creen dependència, però ha decidit fer-los a tots humans, polièdrics, amb els seus dubtes i matisos, víctimes del moment i del lloc que els ha tocat jugar.

 

Ressenyes de L’Illa de Bembé

S’han publicat dues ressenyes de L’Illa de Bembé no connectades a cap entrevista amb l’autora, una el 23 de desembre de 2017, tot just un mes després de la seva publicació, signada per la Marta Planes del blog Llegir en cas d’incendi; l’altra per l’Àngels Catells al setmanari en paper El 3 de Vuit i publicada el 26 de gener de 2018. Abans que res, moltes gràcies a totes dues.

Acords i desacords

Entre les dues crítiques hi ha acords i desacords. Ambdues destaquen que la novel·la està molt ben documentada històricament i també que és excessivament llarga (M. Planes matisa que és un llast i À.Castells que potser era una intenció de l’autora per integrar-la en el període històric). Quant als desacords, són molt grans: M. Planes considera que és una obra amb alts i baixos de ritme constants i que té una resolució de la trama previsible, mentre que À. Castells afirma que és una novel·la que creix a mesura que avança i que ens sobta amb un final sorprenent.

T’agrada la prota?

Es veu clarament que a la Sra. Planes no li ha agradat la Maria de Berger, la protagonista i que a la Sra. Castells sí.  Potser això ha fet que la primera hagi fet una interpretació molt superficial del personatge, i erroni en alguna apreciació al meu entendre, mentre que l’altra li ha atorgat la profunditat d’un “viatge iniciàtic físic i moral d’una noia de mitjan segle XIX”, amb el qual estic totalment d’acord.  En tot cas, totes dues parlen del reguitzell de personatges que donen vida a les subtrames que permeten conèixer la realitat de Cuba de l’època i fins i tot, que permet entendre la Cuba actual.

I la llengua i l’estil què?

Cap de les dues fa consideracions d’estil o de llengua, que, en canvi, és el que em comenten molts lectors. És possible que sigui una qüestió d’espai, però també observo que, en general, pocs periodistes culturals comenten aquestes qüestions.  Totes dues periodistes acaben per recomanar L’Illa de Bembé i fins i tot la Sra. Castells em regala el comentari “Mercè Falcó apunta maneres”.  Moltes gràcies!

L’invident lector

Primer Sant Jordi a l’altra banda

Aquest ha estat el meu primer Sant Jordi com a escriptora i he vist la festa des de l’altre costat. Vaig anar a esmorzars d’escriptors —una experiència—i vaig firmar llibres a Barcelona, Amposta i Tortosa en una mena de marató. Em va sorprendre la molta gent que hi havia a la Rambla Catalunya essent com era un dia laborable i també el fet que hi ha gent que no mira llibres sinó que fa fotos dels autors que signen aquell dia. És que hi ha col·leccionistes per a tot.

Primera parada

A Barcelona vaig signar a Rambla Catalunya a dos llocs.  Al primer, em van situar en una gran taula–expositor d’autors en la qual hi havia cinc places. Vaig anar a raure al bell mig, de tal manera que a la meua esquerra hi tenia dos autors coneguts, ressenyats i publicitats, un d’ells firmant, deia ell, amb el seu personatge. A la meua dreta tenia el poeta Guillem Gavaldà, Premi Miquel Bauçà 2017 amb Brànquies  i el novel·lista Josep M. Argemí amb Les nimfes sota el sol, tots dos  encantadors i molt dedicats. Jo, no us enganyaré, vaig signar llibres sobretot a amics i familiars o amics de familiars, amb alguna molt grata excepció com aquesta que us explicaré.

El Sant Jordi més tendre

S’atansa al taulell un senyor molt polit amb ulleres fosques i cabell blanc, acompanyat d’una senyora que el guiava perquè era invident. M’explica que ell també va ser alumne de “l’escola d’escriptura” i que també és filòleg.  Aquests dos “tambés” m’informen que no havien parat allà per casualitat, sinó que havien vingut a buscar L’Illa de Bembé signada per l’autora.  Això em sorprèn d’allò més. Em tenen aquella deferència i admiració que jo també gastava —i gasto— amb els escriptors abans de convertir-me en col·lega.  El senyor m’informa, mentre sospesa un dels exemplars que hi ha al taulell, que ha vingut a comprar-ne un en paper per a sa mare. Corro a excusar-me per l’excessiva llargària de la meva novel·la, però amb un gest altiu de la mà em diu que a sa mare no l’afronta llegir milers de pàgines; simplement vol avaluar-ne el pes i el volum i m’imagino una senyora intel·ligent i desperta encara que fràgil i velleta. Ho trobo tan bonic que haig de seure.

Continua parlant-me: a tots dos, mare i fill, els agrada molt llegir novel·la històrica i després de llegir el resum de l’obra, va decidir que li interessava i que aquest seria el seu regal de Sant Jordi per a ella. Jo no bado boca i ell em demana si sisplau, l’hi podria dedicar.  Li agafo l’exemplar i pregunto pel nom de qui va dedicat. A la Pilar. Mentre vaig escrivint la dedicatòria parant compte de no espifiar-la, intento imaginar-me-la llegint-li en veu alta al seu fill als vespres i penso que deu ser molt cansat.  Com si m’hagués llegit el pensament m’informa que, per suposat, ell ja s’ha comprat la novel·la en ebook, per llegir-la en Braille.  Li pregunto com és possible això i m’explica que té un aparell que l’hi tradueix. Em demana si tinc l’amabilitat de llegir-li la dedicatòria que he escrit.  La recito el més bé que puc.  L’he escrit llarga, ara que tinc temps de fer-les així perquè no tinc cues, jo. Li agrada molt i respiro fondo. Quin Sant Jordi més guapo!