Més ressenyes de L’Illa de Bembé

Les anteriors ressenyes que vaig comentar de L’Illa de Bembé eren escrites per dones i ara em plantejo de comentar les que m’han fet dos homes, l’Oriol Gracià i Jesús M. Tibau. A tots dos els ha interessat la visió femenina i el desenvolupament de la protagonista en un ambient hostil.

Oriol Gracià, divendres 12 de gener de 2018, La Veu de l’Ebre:

És una novel·la sobre llibertats individuals i col·lectives que comença i acaba a la finca dels indians de Villa Retiro, de Xerta, però que transcorre a la Cuba de finals del segle XIX, entre plantacions de canya de sucre, terratinents, esclaus i revolucionaris. Una història escrita des de la perspectiva femenina, ben documentada, que cuida els registres lingüístics i aprofundeix en formes dialectals … sense que res desentoni.

Jesús Tibau, 16 de maig de 2018 Blog “Tens un racó dalt del món”:

Aquesta és una de les facetes que més m’atrauen del llibre, ser testimoni del creixement de la protagonista, i de com aprèn a prendre les regnes de la seva vida, en un ambient hostil i masclista, de com s’adapta a les circumstàncies amb intel·ligència, de com sap treure el millor de cadascú. (…)  És una història mil cops explicada, però l’autora li sap donar certs ingredients que ens animen a explorar-la. Podria haver caigut, per exemple, en la temptació de presentar algun personatge dolent, molt dolent, que són agraïts i que creen dependència, però ha decidit fer-los a tots humans, polièdrics, amb els seus dubtes i matisos, víctimes del moment i del lloc que els ha tocat jugar.

 

Ressenyes de L’Illa de Bembé

S’han publicat dues ressenyes de L’Illa de Bembé no connectades a cap entrevista amb l’autora, una el 23 de desembre de 2017, tot just un mes després de la seva publicació, signada per la Marta Planes del blog Llegir en cas d’incendi; l’altra per l’Àngels Catells al setmanari en paper El 3 de Vuit i publicada el 26 de gener de 2018. Abans que res, moltes gràcies a totes dues.

Acords i desacords

Entre les dues crítiques hi ha acords i desacords. Ambdues destaquen que la novel·la està molt ben documentada històricament i també que és excessivament llarga (M. Planes matisa que és un llast i À.Castells que potser era una intenció de l’autora per integrar-la en el període històric). Quant als desacords, són molt grans: M. Planes considera que és una obra amb alts i baixos de ritme constants i que té una resolució de la trama previsible, mentre que À. Castells afirma que és una novel·la que creix a mesura que avança i que ens sobta amb un final sorprenent.

T’agrada la prota?

Es veu clarament que a la Sra. Planes no li ha agradat la Maria de Berger, la protagonista i que a la Sra. Castells sí.  Potser això ha fet que la primera hagi fet una interpretació molt superficial del personatge, i erroni en alguna apreciació al meu entendre, mentre que l’altra li ha atorgat la profunditat d’un “viatge iniciàtic físic i moral d’una noia de mitjan segle XIX”, amb el qual estic totalment d’acord.  En tot cas, totes dues parlen del reguitzell de personatges que donen vida a les subtrames que permeten conèixer la realitat de Cuba de l’època i fins i tot, que permet entendre la Cuba actual.

I la llengua i l’estil què?

Cap de les dues fa consideracions d’estil o de llengua, que, en canvi, és el que em comenten molts lectors. És possible que sigui una qüestió d’espai, però també observo que, en general, pocs periodistes culturals comenten aquestes qüestions.  Totes dues periodistes acaben per recomanar L’Illa de Bembé i fins i tot la Sra. Castells em regala el comentari “Mercè Falcó apunta maneres”.  Moltes gràcies!

L’invident lector

Primer Sant Jordi a l’altra banda

Aquest ha estat el meu primer Sant Jordi com a escriptora i he vist la festa des de l’altre costat. Vaig anar a esmorzars d’escriptors —una experiència—i vaig firmar llibres a Barcelona, Amposta i Tortosa en una mena de marató. Em va sorprendre la molta gent que hi havia a la Rambla Catalunya essent com era un dia laborable i també el fet que hi ha gent que no mira llibres sinó que fa fotos dels autors que signen aquell dia. És que hi ha col·leccionistes per a tot.

Primera parada

A Barcelona vaig signar a Rambla Catalunya a dos llocs.  Al primer, em van situar en una gran taula–expositor d’autors en la qual hi havia cinc places. Vaig anar a raure al bell mig, de tal manera que a la meua esquerra hi tenia dos autors coneguts, ressenyats i publicitats, un d’ells firmant, deia ell, amb el seu personatge. A la meua dreta tenia el poeta Guillem Gavaldà, Premi Miquel Bauçà 2017 amb Brànquies  i el novel·lista Josep M. Argemí amb Les nimfes sota el sol, tots dos  encantadors i molt dedicats. Jo, no us enganyaré, vaig signar llibres sobretot a amics i familiars o amics de familiars, amb alguna molt grata excepció com aquesta que us explicaré.

El Sant Jordi més tendre

S’atansa al taulell un senyor molt polit amb ulleres fosques i cabell blanc, acompanyat d’una senyora que el guiava perquè era invident. M’explica que ell també va ser alumne de “l’escola d’escriptura” i que també és filòleg.  Aquests dos “tambés” m’informen que no havien parat allà per casualitat, sinó que havien vingut a buscar L’Illa de Bembé signada per l’autora.  Això em sorprèn d’allò més. Em tenen aquella deferència i admiració que jo també gastava —i gasto— amb els escriptors abans de convertir-me en col·lega.  El senyor m’informa, mentre sospesa un dels exemplars que hi ha al taulell, que ha vingut a comprar-ne un en paper per a sa mare. Corro a excusar-me per l’excessiva llargària de la meva novel·la, però amb un gest altiu de la mà em diu que a sa mare no l’afronta llegir milers de pàgines; simplement vol avaluar-ne el pes i el volum i m’imagino una senyora intel·ligent i desperta encara que fràgil i velleta. Ho trobo tan bonic que haig de seure.

Continua parlant-me: a tots dos, mare i fill, els agrada molt llegir novel·la històrica i després de llegir el resum de l’obra, va decidir que li interessava i que aquest seria el seu regal de Sant Jordi per a ella. Jo no bado boca i ell em demana si sisplau, l’hi podria dedicar.  Li agafo l’exemplar i pregunto pel nom de qui va dedicat. A la Pilar. Mentre vaig escrivint la dedicatòria parant compte de no espifiar-la, intento imaginar-me-la llegint-li en veu alta al seu fill als vespres i penso que deu ser molt cansat.  Com si m’hagués llegit el pensament m’informa que, per suposat, ell ja s’ha comprat la novel·la en ebook, per llegir-la en Braille.  Li pregunto com és possible això i m’explica que té un aparell que l’hi tradueix. Em demana si tinc l’amabilitat de llegir-li la dedicatòria que he escrit.  La recito el més bé que puc.  L’he escrit llarga, ara que tinc temps de fer-les així perquè no tinc cues, jo. Li agrada molt i respiro fondo. Quin Sant Jordi més guapo!