Una de Ciència Ficció

Una de ciència ficció

Estic escrivint una novel·la de ciència ficció i quan ho comento a algú que ha llegit L’illa de Bembé arrufen el nas. Quan els pregunto perquè no ho troben bé, em responen que no els agrada tot això de les batalletes interestel·lars.  A banda de tenir aquesta visió reduccionista del terme ciència ficció, continuen dient que anar veure Star Wars està bé, que Matrix els va al·lucinar i que de petits llegien a Jules Verne. I aquí ja els agafo en una contradicció flagrant.   Així que, futurs no-lectors de la novel·la que estic escrivint, he de trencar una llança favor del gènere i alhora obrir-vos una mica el punt de mira.

En primer lloc, el terme ciència ficció està mal traduït de l’anglès science fiction. N’hauríem de dir ficció científica. Per tant, quansevol avenç científic o situació que requereixi una innovació científica que sigui ficcional, és a dir, que encara no s’hagi creat, serveix per al gènere. I en aquestes coses hi pensem molt, perquè com a membres d’una societat ens preocupa el futur.

Ens fan reflexionar les consequències de les innovacions tècniques que s’estan creant. Com hem de fer servir els coneixements sobre el genoma humà? És lícit fer clonació humana? ( per cert, heu llegit l’Illa del Dr. Moreau?; heu vist la pel·licula GATTAGA? ) També podem patir per com hem de resoldre els problemes que plantegen possibles escenaris futurs (el canvi climàtic com ens afectarà?).  En tot cas, el que fa la ficció científica és especular i això és molt important, útil i típicament humà.  Especular sobre com solucionar futurs problemes és útil, fer-ho sobre els reptes morals d’un determinat avenç és humà i important, i preveure què pot passar si s’esdevé alguna cosa que ara no hem previst però que un autor ha imaginat i ens vol avisar no és altra cosa que ser prudent.

El que estic escrivint parteix d’una imatge estàtica que m’ha perseguit durant un temps fins que m’he obligat a fer-la moure.  Gira al voltant de l’aigua, un d’aquests temes que ens neguitegen a causa del canvi climàtic. Ja n’hi ha uns quants de llibres sobre això: L’olor de la pluja de Jordi de Manuel 2006, amb elements de thriller policíac i que ja no es troba (reediteu si us plau) o The water knife de Paolo Bacigalupi 2015,  força “biopunk” .  Jo no vaig per aquí.  A mi el que m’obsesiona és la meravella de l’aigua i m’imagino quines cultures de l’aigua futures poden desenvolupar-se a partir de la seva gestió.

En tot cas, estimats lectors de L’illa de Bembé, no arrufeu el nas a la ciència ficció així d’entrada.  Heu llegit molts llibres de ciència ficció que no sabíeu que ho eren, des del Frankenstein o El Modern Prometeu  de Mary Shelly, obra fundacional de la qual se celebra enguany el segon centenari, passant per Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne, fins a L’any del diluvi de Margaret Atwood (sí, aquella que us ha deixat al·lucinats amb The Handmaids Tale, adaptada per HBO, la sèrie).

 

 

De què va la teva novel·la?

Em pregunten de què va L’Illa de Bembé i la pregunta em paralitza perquè no vull espatllar futures lectures.  És una temptació acabar ràpid i resumir-la dient que és una història d’amor i aventures a Cuba, o simplement que és una història d’indians. Aquí teniu el resum que en vaig fer per a l’editorial:

L’Illa de Bembé és una novel·la d’aventures protagonitzada per una dona valenta que lluita contra les estrictes normes establertes per la societat hipòcrita que li ha tocat viure. Una emotiva epopeia literària que representa un mosaic cultural fascinant, ple de personatges que poblen la Cuba de finals del segle XIX, una colònia espanyola on res no és blanc o negre i no sempre es pot anar amb la veritat per davant.

Bé, aquesta definició és per vendre.  Trobeu que té ganxo?

Evidentment, la novel·la és més que això.  Per exemple, és la imatge i el record de la casa d’indians de Xerta, que és ara un Hotel de cinc estrelles i un Restaurant amb una estrella Michelin, i que abans era un lloc on jugàvem sota un bosc tropical, les caloroses tardes d’estiu.   M’atreien especialment les palmeres i els ficus gegants. 

També és les altres cases antigues de la família, amb alcoves, racons, terres hidràulics i mobles del vuitcens de la família:

També uns quants llibres molt vells i estranys que descansen als prestatges de casa els iaios:   Curso de Economía Política por el D. Eusebio María del Valle; Elementos de Economía Política de José Garnier; No estic segura d’entendre el terme Economia política.  També hi ha obres de teatre i fins i tot òperes:  Fenelon ou les aventures de Télémaque;  Fabiola;  Lucia de Lammermoor;  La pazza per amore;  Corrado d’Altamura

I dietaris dels segle divuit i dinou de la família.  Aquest és el dietari comercial, és a dir, un llibre de còpies de cartes enviades d’un avantpassat meu a finals del 1875.

    

L’Illa de Bembé també té trets i anècdotes familiars que s’han enganxat als meus personatges i que no xerraré.  Bé, em repenso. Aquí teniu un plat Wedgwood que m’ha inspirat.  I no diré més.

 

 

No sabia que escrivies!

Per a molta gent coneguda ha estat una sorpresa que jo hagi publicat una novel·la. Això m’ha agafat desprevinguda perquè jo sempre m’he considerat escriptora. Potser eren els pocs que han tingut la sort que no els perseguís amb un dels meus textos.

Des de quan m’he sentit escriptora, no sé amb exactitud, perquè durant molts anys vaig preferir no fer-ho.  O sigui que potser sí que tenen raó d’estar sorpresos aquests coneguts.

El que tinc clar és el moment en què vaig decidir fer ficció, perquè és un record d’infantesa que tinc gravat a la memòria. Devia ser molt petita i mirava, al cine, una pel·lícula infantil que no crec que entengués gaire, perquè parlaven en un castellà transoceànic molt acaramel·lat. De sobte, a la pantalla, un detall em crida poderosament l’atenció: hi ha uns dibuixos exposats a terra en una filera. S’hi apropen els protagonistes i ells no només es miren els dibuixos sinó que per art de màgia entren a dins d’una de les imatges.  A l’altre costat del dibuix hi ha un món de ficció, agradable i bell. Recordo que vaig saltar de la cadira i vaig pensar amb tot el meu cor “jo vull fer això!”.

Potser m’he passat massa temps de la meva vida intentant concretar què volia dir fer allò, és a dir, què volia dir entrar en un món de ficció i passejar-m’hi.  Havia de buscar quina forma d’art m’ho permetria i un cop triada, aprendre’n.  I la tria no ha estat tan fàcil. Perquè vaig triar escriure i en la meva llengua, però on s’aprenia a escriure literatura?  Vivim en un país on els músics van al conservatori, els pintors fan estudis de Belles Arts.  Els que dissenyen joies o vestits, els que fan cinema i fotografia… totes les formes d’art tenien la seva escola, llevat dels escriptors.

Em vaig apuntar a filologia catalana perquè m’agradava la literatura, però de seguida em vaig decebre perquè els estudis poc tenien a veure amb l’art d’escriure.  No sé si això ara ha canviat. No és com a d’altres països, sobretot anglosaxons, en què donen per fet que com en les altres  manifestacions de l’art, és necessari  aprendre a escriure literatura.

A mi em calia esperar a iniciatives com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i en el meu cas, com que visc molt lluny de Barcelona, m’he hagut d’esperar a la creació dels cursos virtuals i els cursos de divendres a la tarda.  Aquí he conegut gent diversa i de totes les edats, unides per una mateixa dèria:  escriure ficció.

La meva novel·la prové de tot un caldo de cultiu que esperava sortir, d’un interès per les religions, l’ètica i la moral, i també la preocupació sobre què és estimar i en què consisteix la llibertat personal. També hi sóc jo, els meus múltiples jo ficcionats.  Tot ho he barrejat i articulat, i ho he passat a l’altre costat del dibuix.