XIII Jornades de les Lletres ebrenques a Amposta 2018

Les Jornades

Participo per primera vegada a aquesta cita literària imprescindible de tardor i em trobo amb un esdeveniment molt ben muntat i orquestrat per una gran professional, la Joana Serret, directora de la Biblioteca Sebastià Joan Arbó i la Inés  Martí, regidora de cultura de l’Ajuntament d’Amposta, entre d’altres. Em diuen els meus contactes barcelonins que estàn impressionats i que aquesta resposta en un lloc amb poca densitat de població ja la voldrien a l’àrea metropolitana. Les jornades es duen a terme durant bona part de la setmana, i el dia anterior, els forts aiguats han malmès la carretera i amenaçat l’assistència, però tot va anar bé. Jo només hi puc anar dissabte dia 20.

El Paisatge d’un escriptor

Camins de nit
Camins de Nit – duo

La presentació de la nova Ruta literària de Sebastià Joan Arbó a Amposta anomenada “El paisatge d’un escriptor” feta per Josep Igual, amb la intervenció de Màrius López que a la seua avançada edat ens parla de l’amic, la gran persona que va ser Arbó.  Un duet fantàstic, Camins de nit, em deixen amb la boca oberta.

La teca

La SifoneriaRecital de Poesia elèctrica a càrrec del grup DeMatiMañana, basat en poemes de Joan Margarit Casa de Misericòrdia.

El dinar a La Sifoneria d’Amposta és excel·lent i la companyia immillorable. Un restaurant ple d’escriptors i escriptores! No diria que els escriptors siguem estranys, però aquí tinc la forta sensació d’estar en la meua salsa. Ja no em sento un peix fora de l’aigua. Glups.

 

Nous valors literaris ebrencs

Em correspon ser a la taula d’escriptors novells dissabte havent dinat, i sota el títol esperançador de “nous valors literaris ebrencs 2018” presentem els nostres llibres  fins a quinze escriptors i escriptores. Joan Roca Navarro comença amb la seua Melodia d’una Absència  i Xavi Benigni tanca la presentació amb un emotiu relat de superació personal amb Estima.  Entremig, Emma Brunet amb Una rosa dins al Mar, Daniela Gil Gamboa, Sergi Ferré, Janina Espuny, Eva Mascarell, Joan-Josep Sancho i Pilar Zaragoza. Jo, és clar, hi presento L’Illa de Bembé.

Autors de capçalera

Trobada d’escriptors i escriptores de capçalera amb els i les bibliotecàries

Després es presenta Terra de Lletres, un recull a càrrec del poeta Jordi Llavina. A la trobada d’escriptors de capçalera em retrobo amb un ex-professor de Ciència Ficció de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, en Ricard Ruiz Garzón, que modera la sessió amb autors i bibliotecaris, entre els quals trobem Francesca Alien, Jordi Llavina, Núria Pradas, J.M.Tibau, Manel Ollé, Maria Carme Roca, Miquel Esteve i Teresa Duch, Els i les responsables de biblioteques als quals els escriptors estan adscrits, ens fan una anàlisi, sobretot psicològica, de les raons que tenen els usuaris de les biblioteques per

  

La mort a Babel

Al pròleg per als catalans de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello (traducció de l’asturià de Jordi Raventós, adesiara 2008), l’autor ens avisa que el fet que les llengües morin és massa freqüent i que podríem enderiar-nos a pensar que el que és natural és això, la fugacitat i la decadència. Al contrari. Ens diu que:

“Rebelar-secontra aquesta caducitat no deixa de ser un coresforç ineficaç, si bé necessari i noble per més que el fracàs estigui assegurat per endavant. Em refereixo a una cosa molt important que em dol d’allò més i que em sembla que no comparteix aquell qui des del seu despatx dictamina, en nom del progrés de la humanitat, el benefici que comporta el fet que tots els pobles cabin parlant de la mateixa manera, és a dir, a la manera de qui dictamina el seu propi benefici.”

No hi puc estar més d’acord. Fa temps vaig expressar el meu dolor per la mort de la meua llengua, amb aquest relat:

Relat: La mort a Babel

Sóc fet de mots i els estimo. Visc a Babel, amb els meus germans i germanes, no sempre amb harmonia. El meu cos format de paraules canvia i ha de fer-ho, ho sé, com el de tots i totes al llarg dels temps.  No tots tenim els mateixos pares i mares, per bé que tots creiem haver tingut una sola mare ancestral que s’esdevingué als inicis de les nostres criatures, en l’alba de la història.

Recordo quan, del nostre pare, vam nàixer tants germans i germanes. Era inevitable, ja que, en l’aïllament de les comunitats, era difícil de preservar el cos unit. Tu pare, et vas diluir en nosaltres, però romans intacte en textos sagrats en el temple de la paraula escrita. Tal va ser el teu poder, que admiro.

Jo vaig nàixer aviat, bonic i fort. Entre les criatures que vaig ser enviat a servir, van sorgir grans poetes i comerciants de paraula eloqüent, prínceps i comtes amb discursos solemnes de cort reial, religiosos i místics pregoners plens de convenciment, i gent humil de paraula àgil i divertida. A tots he servit bé. Tanmateix no he tingut una vida fàcil i moriré estèril abans del meu temps natural. El meu cos no es recordarà més que com una curiositat a la vella Europa, com si hagués estat un mer pont entre els meus germans, que lingüistes doctorands estudiaran com un mecanisme inert.

Repasso la meva vida i concloc que he tingut mala sort. Vaig haver de passar dècades, segles en la clandestinitat de les cases, mentre el meu germà passejava pels carrers amb l’exèrcit i els seus canons.  Alguns dels meus mots van canviar inexorablement de color. De primer, a poc a poc, però darrerament, tot i que ja no sóc clandestí, tan de pressa que no em reconec. Heus aquí el meu gran pecat: dòcilment he permès que totes les meves criatures aprenguessin tots els mots del meu germà i jo, ai las, sóc redundant. Camino perdent moltes paraules i nocions. Primer deixen uns buits que després es reomplen amb d’altres colors que no són el meu. Un d’ells predomina, el del germà que m’ha subjugat de sempre, malgrat que el seu més gran poeta em va enaltir a la seva obra magna.

Aviat perdré els meus darrers mots, empesos pel vent de la mala fe, la despreocupació i la ignorància de les criatures d’aquí i vingudes d’arreu.  No tinc temps d’incorporar-los, ni les eines de la llei. És cosa de pocs anys i moriré.

La ranera de la mort ja pren forma, ai pare, si ho poguessis sentir! Vells i joves no comparteixen termes, com és habitual, diràs, però no, pare, és més canviant del que caldria. Entre les grans urbs i les viles hi ha perplexitat, perquè per als vilatans, els ciutadans no acaben les frases, parlen pla i deslluït, amb els colors dels mots mig esborrats i amb menys vocals i menys consonants que poden provocar malentesos. Hi ha molts indrets que no em parlen, alguns perquè no em coneixen, d’altres perquè encara que m’han conegut a l’escola, no els cal fer-me servir, i encara d’altres, els homes i dones de llei, que em rebutgen amb l’amenaça. A la universitat, he de donar pas a la internacionalització; a la construcció i la restauració, he de ser amable amb els nouvinguts.  No cal ni dir, i els atenc amablement, però en són tants, pare, que ara em caldria que fossin ells amables amb mi. M’esforço, pare, i no me’n surto perquè em menyspreen. De tots els accents que es poden sentir a la tribu del meu germà, el meu és l’únic que rebutgen quan m’esforço a parlar amb els seus colors. No em deixen compartir la meva televisió ni ràdio amb els indrets que em pertanyen, on m’han canviat el nom manta vegades perquè jo semblés un altre. Creuen que sóc dolent i que em vull imposar per pura tossuderia, per no voler deixar d’ésser, tan aviat.

Desapareixeré en aquesta torre de Babel i espero que ben ràpid, per tal que les meves criatures no sentin dolor amb la substitució.  Al capdavall, els meus germans i germanes, i fins i tot els seus fills, ja faran el fet per als que han de nàixer. Mentrestant, pateixo pels que són aquí, pel sofriment dels narradors i contistes que escriuran textos que no esdevindran res i poetes que no declamaran unes belles paraules que han perviscut més d’un miler d’anys.

Una de Ciència Ficció

Una de ciència ficció

Estic escrivint una novel·la de ciència ficció i quan ho comento a algú que ha llegit L’illa de Bembé arrufen el nas. Quan els pregunto perquè no ho troben bé, em responen que no els agrada tot això de les batalletes interestel·lars.  A banda de tenir aquesta visió reduccionista del terme ciència ficció, continuen dient que anar veure Star Wars està bé, que Matrix els va al·lucinar i que de petits llegien a Jules Verne. I aquí ja els agafo en una contradicció flagrant.   Així que, futurs no-lectors de la novel·la que estic escrivint, he de trencar una llança favor del gènere i alhora obrir-vos una mica el punt de mira.

En primer lloc, el terme ciència ficció està mal traduït de l’anglès science fiction. N’hauríem de dir ficció científica. Per tant, quansevol avenç científic o situació que requereixi una innovació científica que sigui ficcional, és a dir, que encara no s’hagi creat, serveix per al gènere. I en aquestes coses hi pensem molt, perquè com a membres d’una societat ens preocupa el futur.

Ens fan reflexionar les consequències de les innovacions tècniques que s’estan creant. Com hem de fer servir els coneixements sobre el genoma humà? És lícit fer clonació humana? ( per cert, heu llegit l’Illa del Dr. Moreau?; heu vist la pel·licula GATTAGA? ) També podem patir per com hem de resoldre els problemes que plantegen possibles escenaris futurs (el canvi climàtic com ens afectarà?).  En tot cas, el que fa la ficció científica és especular i això és molt important, útil i típicament humà.  Especular sobre com solucionar futurs problemes és útil, fer-ho sobre els reptes morals d’un determinat avenç és humà i important, i preveure què pot passar si s’esdevé alguna cosa que ara no hem previst però que un autor ha imaginat i ens vol avisar no és altra cosa que ser prudent.

El que estic escrivint parteix d’una imatge estàtica que m’ha perseguit durant un temps fins que m’he obligat a fer-la moure.  Gira al voltant de l’aigua, un d’aquests temes que ens neguitegen a causa del canvi climàtic. Ja n’hi ha uns quants de llibres sobre això: L’olor de la pluja de Jordi de Manuel 2006, amb elements de thriller policíac i que ja no es troba (reediteu si us plau) o The water knife de Paolo Bacigalupi 2015,  força “biopunk” .  Jo no vaig per aquí.  A mi el que m’obsesiona és la meravella de l’aigua i m’imagino quines cultures de l’aigua futures poden desenvolupar-se a partir de la seva gestió.

En tot cas, estimats lectors de L’illa de Bembé, no arrufeu el nas a la ciència ficció així d’entrada.  Heu llegit molts llibres de ciència ficció que no sabíeu que ho eren, des del Frankenstein o El Modern Prometeu  de Mary Shelly, obra fundacional de la qual se celebra enguany el segon centenari, passant per Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne, fins a L’any del diluvi de Margaret Atwood (sí, aquella que us ha deixat al·lucinats amb The Handmaids Tale, adaptada per HBO, la sèrie).

 

 

De què va la teva novel·la?

Em pregunten de què va L’Illa de Bembé i la pregunta em paralitza perquè no vull espatllar futures lectures.  És una temptació acabar ràpid i resumir-la dient que és una història d’amor i aventures a Cuba, o simplement que és una història d’indians. Aquí teniu el resum que en vaig fer per a l’editorial:

L’Illa de Bembé és una novel·la d’aventures protagonitzada per una dona valenta que lluita contra les estrictes normes establertes per la societat hipòcrita que li ha tocat viure. Una emotiva epopeia literària que representa un mosaic cultural fascinant, ple de personatges que poblen la Cuba de finals del segle XIX, una colònia espanyola on res no és blanc o negre i no sempre es pot anar amb la veritat per davant.

Bé, aquesta definició és per vendre.  Trobeu que té ganxo?

Evidentment, la novel·la és més que això.  Per exemple, és la imatge i el record de la casa d’indians de Xerta, que és ara un Hotel de cinc estrelles i un Restaurant amb una estrella Michelin, i que abans era un lloc on jugàvem sota un bosc tropical, les caloroses tardes d’estiu.   M’atreien especialment les palmeres i els ficus gegants. 

També és les altres cases antigues de la família, amb alcoves, racons, terres hidràulics i mobles del vuitcens de la família:

També uns quants llibres molt vells i estranys que descansen als prestatges de casa els iaios:   Curso de Economía Política por el D. Eusebio María del Valle; Elementos de Economía Política de José Garnier; No estic segura d’entendre el terme Economia política.  També hi ha obres de teatre i fins i tot òperes:  Fenelon ou les aventures de Télémaque;  Fabiola;  Lucia de Lammermoor;  La pazza per amore;  Corrado d’Altamura

I dietaris dels segle divuit i dinou de la família.  Aquest és el dietari comercial, és a dir, un llibre de còpies de cartes enviades d’un avantpassat meu a finals del 1875.

    

L’Illa de Bembé també té trets i anècdotes familiars que s’han enganxat als meus personatges i que no xerraré.  Bé, em repenso. Aquí teniu un plat Wedgwood que m’ha inspirat.  I no diré més.

 

 

No sabia que escrivies!

Per a molta gent coneguda ha estat una sorpresa que jo hagi publicat una novel·la. Això m’ha agafat desprevinguda perquè jo sempre m’he considerat escriptora. Potser eren els pocs que han tingut la sort que no els perseguís amb un dels meus textos.

Des de quan m’he sentit escriptora, no sé amb exactitud, perquè durant molts anys vaig preferir no fer-ho.  O sigui que potser sí que tenen raó d’estar sorpresos aquests coneguts.

El que tinc clar és el moment en què vaig decidir fer ficció, perquè és un record d’infantesa que tinc gravat a la memòria. Devia ser molt petita i mirava, al cine, una pel·lícula infantil que no crec que entengués gaire, perquè parlaven en un castellà transoceànic molt acaramel·lat. De sobte, a la pantalla, un detall em crida poderosament l’atenció: hi ha uns dibuixos exposats a terra en una filera. S’hi apropen els protagonistes i ells no només es miren els dibuixos sinó que per art de màgia entren a dins d’una de les imatges.  A l’altre costat del dibuix hi ha un món de ficció, agradable i bell. Recordo que vaig saltar de la cadira i vaig pensar amb tot el meu cor “jo vull fer això!”.

Potser m’he passat massa temps de la meva vida intentant concretar què volia dir fer allò, és a dir, què volia dir entrar en un món de ficció i passejar-m’hi.  Havia de buscar quina forma d’art m’ho permetria i un cop triada, aprendre’n.  I la tria no ha estat tan fàcil. Perquè vaig triar escriure i en la meva llengua, però on s’aprenia a escriure literatura?  Vivim en un país on els músics van al conservatori, els pintors fan estudis de Belles Arts.  Els que dissenyen joies o vestits, els que fan cinema i fotografia… totes les formes d’art tenien la seva escola, llevat dels escriptors.

Em vaig apuntar a filologia catalana perquè m’agradava la literatura, però de seguida em vaig decebre perquè els estudis poc tenien a veure amb l’art d’escriure.  No sé si això ara ha canviat. No és com a d’altres països, sobretot anglosaxons, en què donen per fet que com en les altres  manifestacions de l’art, és necessari  aprendre a escriure literatura.

A mi em calia esperar a iniciatives com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i en el meu cas, com que visc molt lluny de Barcelona, m’he hagut d’esperar a la creació dels cursos virtuals i els cursos de divendres a la tarda.  Aquí he conegut gent diversa i de totes les edats, unides per una mateixa dèria:  escriure ficció.

La meva novel·la prové de tot un caldo de cultiu que esperava sortir, d’un interès per les religions, l’ètica i la moral, i també la preocupació sobre què és estimar i en què consisteix la llibertat personal. També hi sóc jo, els meus múltiples jo ficcionats.  Tot ho he barrejat i articulat, i ho he passat a l’altre costat del dibuix.