Club de Lectura de Xerta, 10 de maig

El suposat boom literari ebrenc

En la penúltima sessió de la primera temporada, em llegit i analitzat la primera obra de Marta Rojals, de Palma d’Ebre. Des d’aquestes terres en permanent crisi multidisciplinar, s’insisteix a incloure-la en la literatura ebrenca, en un intent de fabricar un boom literari ebrenc que ens torni l’autoestima. No crec que ella s’en senti part, com tants altres il·lustres que ja fa temps van marxar cap a Barcelona. Rojals, Todó, Subirats, etc. són ebrencs, però no crec que vulguin formar part d’un corpus de literatura ebrenca, terme que es vol estirar fins al Matarranya i la Franja, per la manera com es presenten els llibres de Jesús Moncada i Francesc Serés a les llibreries d’aquest sud i d’aquest nord. Som terra de cruïlla i aquí només hi ha galtades.

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals

Dit això, hem agafat el format habitual de preguntes llegides per tots i respostes per tots, a la manera de descobrir allò que no sabíem però que intuíem.

Primavera, estiu, etcètera.Es tracta d’una novel·la costumista en aparença (pels diàlegs i per reflectir l’oralitat de la parla ebrenca), ja que la intenció no és reflectir la vida del poble, sinó que es tracta més aviat d’un “bildungsroman”, un gènere literari que vol dir una novel·la d’aprenenatge o de formació.

La protagonista torna al poble i està en crisi personal (arquitecta afectada per l’esclat de la bombolla del totxo i abandonada per la parella).  Revisar el passat l’ajuda a reconstruir el present.

El final, que ha estat discutit als mitjans, ha tingut la rèplica al nostre club de lectura: hi ha hagut de tot, dels que pensen que és magistral, que és obert, que no compleix les expectatives, que sí que les compleix i que sembla que l’autora vulgui una segona part. Ja és el que diu l’etcètera del títol, on tot hi cap.

Aspectes formals

La llengua

Els diàlegs son brillants, tants els directes com els indirectes, els monòlegs, els soliloquis i les interpel·lacions al lector. M’imagino a la Rojals com una gran xerraire i trobo que el seu nom al twitter (replicanta) li escau.

Les analepsis

Aquest terme es refereix a un recurs literari que normalment l’expressem en anglès, “flashbacks”.  Per revisar el passat, la protagonista fa salts-enrere en el temps constantment. Hem parlat de si ens fa perdre o no i si ajuda a la lectura o entorpeix, com passa en alguns casos de la literatura. Rojals els utilitza amb mestria.

La identitat

Marta Rojals no fa entrevistes ni mostra imatges seues. N’hem explorat les raons, revisant els casos de D.J. Salinger (El vigilant en el camp de sègol), que odiava que li fessin fotos, o Thomas Pynchon. Si ens atenem al que ha manifestat ella mateixa: vol saltar-se l’obligació d’anar amunt i avall en presentacions i col·loquis que li llevarien temps d’escriure. Així pot dur una vida normal.

Tanmateix, ha sorgit la idea que potser es vol fer la interessant i prou, per vendre més, perquè al capdavall podria haver usat un pseudònim i llestos. És el que va triar fer l’escriptora italiana Elena Ferrante, que és en realitat Anita Raja, però volia privacitat i ara que l’han descobert, lluita per mantenir-la (mireu aquest article de La Vanguardia).

Hi ha, però, altres raons per triar escriure amb pseudònim. L’escriptor portugués Fernando Pessoa va crear 70 heterònims amb les seues respectives biografies, per poder escriure en gèneres diferents i poder viure moltes vides.

La britànica creadora de la saga Harry Potter, seguint la recomanació del seu editor va signar J.K. Rowling, donant a entendre que era un home i no una dona. A la nostra literatura tenim el cas de Caterina Albert, que coneixem com a Víctor Català.

Entre les raons més obvies per amagar el nom, tenim la de publicar textos que critiquen el poder i que per tant poden donar problemes a l’autor. És el cas del periodista Mariano José de Larra, el de “Vuelva usted mañana”. En els alguns casos no es tria ni un pseudònim. És el que sospito que pot haver passat amb el Lazarillo de Tormes que és anònim.

L’èxit editorial i el llibre generacional

Les darreres preguntes van girar al voltant de quantes edicions calen en català i en altres idiomes per tenir èxit editorial. A tothom va sorprendre les poques vendes en català. El panorama és ben galdós. També van sorprendre les estratègies editorials per vendre més, des de faixes o etiquetes amb el lema 2a o 3a edició, quan encara no s’han exhaurit les anteriors, a l’explotació de booms literaris referits a un conjunt d’escriptors d’una zona o a un determinat gènere de moda.

En tot cas, Primavera, estiu, etètera, va tenir èxit per si sol, gràcies als bloggers i a les xarxes socials que van replicar el boca-orella més enllà de les boques i orelles de proximitat. En part, l’èxit es deu al fet d’haver publicat una història en la que podien emmirallar-se milers de joves adults que havien acabat carreres i màsters, que estaven superformats, en el moment en què la societat els fallava amb una crisi econòmica que els va obligar a buscar-se la vida, sovint a l’estranger. És el capítol final “Milions de quilòmetres”.

 

L’Illa de Bembé a l’E.O.I de Sabadell

L’Illa de Bembé lectura recomanada

L’Escola Oficial d’Idiomes de Sabadell va recomanar L’Illa de Bembé com a lectura per a l’alumnat de nivells avançats de català. Un cop feta la lectura, el departament de català va convidar-me a parlar-ne amb tots ells. La xerrada va tenir lloc el passat 10 d’abril.

 

L’acte va ser obert a tota la població de Sabadell. Així doncs, vaig tenir l’oportunitat de compartir opinions sobre la novel·la amb sabadellencs. Vaig signar força exemplars!

El departament de català de l’Escola Oficial d’Idiomes de Sabadell destaca per l’organització d’activitats culturals. L’illa de Bembé va comptar també amb lectures dramatitzades a càrrec d’actors. Entre les activitats del curs, l’escola havia comptat amb la presència del poeta i rapsoda Josep Pedrals, que presentava Els límits de Quim Porta.

 

L’Illa de Bembé al Club de lectura de Benissanet

Als pobles petits hi ha la bona lectura

Que un poble petit com Benissanet tingui una biblioteca vinculada a la Xarxa de Biblioteques i un club de lectura amb més de seixanta membres inscrits, és impressionant. La bibliotecària, la Rosa Martínez fa una feina extraordinària i em va convidar a comentar L’Illa de Bembé el passat dilluns u d’abril. Sempre se n’aprèn molt d’aquestes trobades. Moltes gràcies gent de Roma!!

Paraules d’Opòton el Vell

Cinquena trobada del Club de lectura de Xerta

Divendres 29 de març vam comentar la novel·la d’Avel·lí Artís-Gener publicada el 1968, Paraules d’Opòton el Vell.  Vam donar la benvinguda a la  Neus com a nova membre del club. Per trencar el gel vam experimentar amb els nostres noms com ho havia fet l’autor, en utilitzar el pseudònim Tísner. És un recurs força utilitzat als noms que ens inventem per a les xarxes socials i fins i tot l’Institut Català de la Salut ho fa a les nostres targetes sanitàries (Ha, ha, obvi, no? però vaig sentir alguns “Vuai, vaia!”).

Tot seguit vam entrar en matèria amb les preguntes destinades a centrar el debat sobre l’obra.

Ucronia

Segons el Diccionari de la Enciclopèdia Catalana, una ucronia és un “Desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment.” Paraules d’Opòton el Vell és una ucronia que pretén narrar la descoberta del vell continent pels asteques, dos anys abans de la descoberta d’Amèrica per part dels espanyols.

Una de les ucronies més famoses actualment és la de Philip K. Dick que es basa en la suposició que els nazis van guanyar la guerra. La història es desenvolupa a els Estats Units d’Amèrica i també és una sèrie apassionant d’Amazon Series. Aquí en teniu el tràiler.

The man in the high castle
Llibre original en anglès
El hombre en el castillo
Traducció al castellà

 

 

 

 

 

 

 

L’autor sap enganyar

El text pren la forma de traducció d’un document original escrit en la llengua nàhuatl i traduït al català per un narrador que ens explica al pròleg com el manuscrit ha arribat a les seues mans.  Sembla real perquè l’autor utilitza tècniques de paratext (Conjunt d’elements tipogràfics, formals i de contingut que acompanyen el nucli textual d’un llibre, com ara el títol, la dedicatòria, el pròleg, l’índex, etc.) En concret són molt versemblants les notes erudites a peu de pàgina, els claudàtors, que introdueixen paraules que a criteri del traductor faltarien a l’original. El text també conté frases inacabades, incongruències i altres elements que ens fan pensar en un manuscrit original autèntic.

El narrador Opòton

Tenochtitlán
Tenochtitlán

 Opòton, sobrenom familiar que té un orígen divertit, diu que ja té «vint vegades quatre anys» i quasi només hi veu «amb la polpa dels dits».  Va ser testimoni del que va ocórrer i escriu en primera persona. És algú d’edat avançada i repeteix el que diu constantment. També se sent insegur sobre si s’explica bé, ja que no és una persona instruïda. Per això es va justificant davant del lector i davant d’un cosí que li va revisant el manuscrit. No és un narrador fiable, té el seu propi punt de vista de veure les coses (hilarant, molts cops) i avança esdeveniments i tot seguit s’excusa per narrar amb desordre, per bé que és un esquer per tenir interessat el lector. Perquè, fet i fet, és tot un mèrit fer-nos avançar en la lectura quan de bon principi ja ens ha dit que tot va acabar molt malament. 

Una lectura divertida, a voltes feixuga, sobretot al començament, però gens semblant a res del que haguem llegit abans.

El Tigre Blanc d’Aravind Adiga

Quarta trobada del club de lectura de Xerta

Quarta trobada del Club de lectura de Xerta

La sessió va tenir lloc en dissabte 23 de febrer al tardet i vam parlar d’un llibre molt diferent del que havíem llegit fins ara. Publicat originalment en anglès com The White Tiger, va ser la primera novel·la del periodista Aravind Adiga, (Índia, 1974). Va guanyar el prestigiós premi Man Booker l’any 2008 i va revolucionar la novel·la índia contemporània. Ha estat traduït a 16 idiomes.

És una comèdia negra, corrosiva i enginyosa, amb un narrador seductor que t’explica la seua història en primera persona; et convenç, malgrat que el que explica no sempre es pot subscriure. I és que és un servent, filòsof emprenedor i assassí. Balram Halwai és un home complex.

Durant set llargues nits, des del seu despatx a Bangalore, Balram escriu una carta llarguíssima al primer ministre de la Xina, el Sr. Jiabao, davant de la seua  imminent visita al país per tal d’aprendre del miracle Indi. Se sent obligat a informar-lo que el que li explicaran les autoritats no s’ajustarà a la realitat. Ell sí. L’India és en realitat una falsa democràcia, un país sense classes mitjanes, on els extrems de la riquesa i la pobresa són sempre a tocar, en el pitjor dels contrastos.

La història de la seua vida és la d’un noi honest i treballador, però extremadament pobre. Per canviar-ho haurà de convertir-se en un assassí i haurà de sacrificar la seua família. Esdevindrà un home lliure, un emprenedor, la base del miracle econòmic que el primer ministre comunista està buscant copiar per al seu país.

Metàfores

El galliner

gallinerEl galliner és la metàfora de Balram per descriure l’opressió dels pobres de l’Índia. Als mercats, les gallines veuen com les maten una a una, però no poden o no volen rebel·lar-se i sortir del galliner. De la mateixa manera, els pobres de l’Índia es veuen mútuament aixafats pels rics i poderosos, derrotats per la sorprenent desigualtat de la societat índia, però no poden escapar del seu destí. De fet, Balram sosté que els pobres fan els possibles per per mantenir-se dins del sistema, tallant-se mútuament les ales de manera voluntària. Perpetuen, així, una cultura que els fa esperar aquest abús i servitud. Balram diu que el galliner està “protegit des de dins”.

El tigre blanc

Rickshaws
Rickshaws; rickshaw-puller

Un mestre diu a Balram que és un tigre blanc, és a dir, una raresa, fora del comú:

“Tu, jove, ets un paio intel·ligent, honest i espavilat enmig d’aquesta multitud de perdonavides i idiotes” .

És prou intel·ligent per adonar-se de la seua situació i del que té al voltant, de manera vívida i crua; sobretot sap que no vol seguir els passos que li marca la societat en què li ha tocat nàixer. Balram és fill d’un rickshaw-puller escapa de la servitud, complint el somni del seu pare:  “que tan sols un fill meu – almenys un – hauria de viure com un home”.

Ens va agradar

Malgrat ser un assassí, el personatge narrador ens va seduir i vam justificar la seua tria. Al capdavall no tenia altra sortida. O sí? En aquest punt va quedar clar que si volia ser lliure, havia de fer el que va fer. L’altra opció era intolerable per a ell. En tot cas, molts vau pensar que no us feia goig anar a l’Índia. Llàstima, no?

 

 

La Mala Dona de Marc Pastor

TERCERA TROBADA DEL CLUB DE LECTURA DE XERTA

La Mala Dona de Marc Pastor

L’autor

Marc Pastor és criminòleg i treballa a la secció científica dels Mossos d’Esquadra. Va nàixer a Barcelona el 12 d’octubre de 1977 i les seues obres estan traduïdes a l’anglès, l’alemany, l’italià, el francès, el txec, l’hongarès, el polonès i el coreà. Com veieu és un autor d’èxit. A les xarxes socials Twitter o Instagram es fa dir doctormoriarty, en honor a l’enemic de Sherlock Holmes. Aquí podeu llegir la seua entrada a la Viquipèdia.

Sabíeu que de la seua obra La Mala Dona se n’ha fet teatre musical “La vampira del Raval” , amb Mercè Mercè Martínez amb música d’Albert Guinovart, que es va estrenar el 19 de desembre de 2011 al Teatre del Raval de Barcelona.  i documentals  amb el mateix nom? 

Jo us vaig explicar que havia conegut al Marc Pastor en un taller d’escriptura i que ens va explicar que en les seves obres sempre hi sorgia algun fet vital que l’havia colpit. Per exemple, quan va haver-hi l’accident terrible a l’estació de RENFE, a Castelldefels el dia de Sant Joan, ell va ser dels primers que va haver d’acudir i diu que l’experiència el va marcar moltíssim i que li va inspirar Bioko (2013). En el moment que el vaig conèixer, havia publicat Faristha (2017), llibre en què la protagonista és una noia adoptada. En la seua vida personal havia adoptat un xiquet, també.

La Mala Dona

A la trobada, ens vam reunir 14 persones. Tothom va coincidir que era una obra escabrosa i escruixidora, alhora que ben escrita i aquest fet ens va dividir clarament en amants del gènere negre i en no simpatitzants. Però tant uns com altres vam comentar que no vam poder deixar de llegir.

Premis

L’obra va ser la guanyadora del I Premi Crims de Tinta, l’any 2008. Va assolir l’èxit tant del públic com de la crítica, cosa que no sempre va de la mà. És una reconstrucció novel·lada d’un fet històric “La Vampira del Carrer de Ponent”, assessina en sèrie anomenada Enriqueta Martí.

Protagonistes

El protagonista, el detectiu Moisés Corvo, amb el seu col·lega Malsano (i quins noms!), ens recorda a una mena de Harry el sucio que aplica una violència que justifica per combatre una violència superior.

L’obra és en part costumista, ja que ens passeja per teatres, casinos, tavernes, prostíbuls, cases de luxe de l’època, així com ens mostra la manera de viure dels seus habitants des de les classes baixes, els immigrans pobres i rics, fins a les altes.

 

El ritme

Molts dels participants al club vam comentar que al començament ens va semblar lent, però que després s’accelera el ritme a mesura que es va descobrint l’horror del que els passa als infants.

Punt de vista

També vam comentar el punt de vista, que és el millor de la novel·la: és un narrador omniscient (que no participa de l’acció i que normalment parla en tercera persona) que ens ajuda a distanciar-nos de la mera crònica història dels fets (no oblidem que el personatge de l’assassina va ser real), un narrador amb prou llibertat per introduir-se allà on li interessa. La novetat, però, és que parla en primera persona! No és un narrador testimoni, sinó que se sent partícep del que passa. Això apropa emocionalment el que passa amb els lectors. El narrador és la mateixa mort, que entra en el cap de la gent i també es personifica en algú de carn i ossos que pot entrevistar per a nosaltres lectors algun personatge tangencial que ens expliqui coses de l’assassina. No només això, sinó que pot parlar del passat, del present i del futur, perquè ho sap tot. També entra en un fet metaliterari, que és la mort dialoga amb nosaltres, ens diu confidències, ens demana disculpes si ens ha parat alguna petita trampa. També és una mort diferent de com se la sol representar en ficció: no és dolenta, és benigna, fins i tot amorosa. Ella té a Moisés Corvo en gran estima.

Recomanacions

En acabar, us vaig recomanar un llibre de ciència ficció que em va encisar “L’any de la Plaga”. Enguany se n’estrena la pel·lícula. Aquí teniu l’enllaç del tràiler oficial.

Per un dia vam canviar de local: ens vam refugiar al casal d’avis del poble, que ens va acollir en no haver-nos organitzat prou bé l’assumpte de les claus de l’Ajuntament i de la Biblioteca. Gràcies, Gemma, per deixar-nos l’espai, calentet i poder fer algun cafetó i tot. Me pareix que repetirem. MOLTES GRÀCIES!

 

Calaveres atònites de Jesús Moncada

Segona lectura del Club de lectura de Xerta

Ens vam reunir el passat 14 de desembre les poques persones que aquell vespre no teníem compromisos (ep! sopars d’empresa nadalencs a tort i a dret), però igualment les lectores van comunicar, d’una manera o altra, el seu parer sobre el llibre del mes:

Portada de Calaveres atònites Jesús Moncada

 

 

No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aquesta noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites( p. 28).

L’AUTOR

Jesús Moncada va néixer l’1 de desembre de 1941 a l’antiga Mequinensa, una vila situada a tocar de l’aiguabarreig dels rius Ebre i Segre pertanyent a la comarca del Baix Cinca i que va ser inundada pels embassaments de Riba- Roja i Mequinensa l’any 1955. Aquest és un detall important, perquè gairebé tota l’obra d’aquesta autor està consagrada a recordar un món desaparegut.

Aiguabarreig Ebre-Segre
Aiguabarreig dels rius Ebre i Segre

Els seus pares tenien una botiga per la qual passaven tota mena de clients i transportistes i des de nen va poder escoltar tota mena d’històries i anècdotes, que va immortalitzar en la seua obra, en la qual també hi va incorporar el que s’explicava a les tertúlies dels cafès. L’eix de tota la vida econòmica de la vila transcorria entre les mines, el castell i els rius, sobretot l’Ebre i Moncada té la virtud d’haver-lo convertit en un món èpic, fins i tot màgic, desaparegut sota els pantans.

Això és el que valoren els traductors, especialment la Simona Skrabek, traductora a l’eslovè i la Krisztina Nemes, traductora   a l’hongarès i que us convido a escoltar aquí https://www.jesusmoncada.cat/?page_id=155

L’OBRA

De l’obra vam comentar que no era ni un recull de contes ni una novel·la, sinó alguna cosa entremig. Per una banda, cada capítol pot llegir-se per separat, però al mateix temps totes les narracions estan lligades perquè es repeteixen els protagonistes i el llibre guanya en consistència perquè s’hi expressen molts punts de vista. Tothom va estar d’acord que era un llibre especial per diverses raons:

1. L’humor. 

I com és aquest humor? Que poc que us agraden les meues preguntes capcioses, he, he. Tot i així, rascant, rascant, vam convenir que era un sentit de l’humor intel·ligent, irònic i que recrea literàriament la saviesa popular i que fa ús de la digressió i de l’absurd.

Quins fragments hilarants us han agradat més? Aquí tots vam estar d’acord que el passatge de l’autobús entre Lleida i Mequinensa era fantàstic i va donar peu a un munt d’anècdotes pròpies a bord de la Hispano Fuente en Segures, entre els trajectes de Paüls-Xerta-Aldover-Tortosa, dignes de formar part d’una digressió dins de Calaveres atònites.

Quines parts són les preferides? La parts preferides van variar, perquè a un li agrada una cosa i a un altre no. Tot és respectable. Van agradar Els fets insòlits, alguns d’inversemblants, de «Una finestra al carrer de l’Ham» i «Amb segell d’urgència».De fet, el que va desembocar en una llarga tertúlia i “revival”, va ser els passatges en què Moncada ironitza sobre temes com les classes socials i el franquisme i el paper de l’Església dins de la societat de l’època —fins a tal punt, que arriba a utilitzar l’erotisme per a criticar la jerarquia eclesiàstica, com en la confessió de Leucofrina sobre les seves unions amb el mossèn a «Nigra sum».

2 Els personatge

Els personatges són molt importants. O són viscerals i per tant converteixen anècdotes intranscendents en drames en tota regla o al revés, tenen un sentit pràctic i enjogassat que és capaç de convertir un fet tràgic en una cosa ben normal. En aquest sentit, s’enduen la palma el jutge Crònides, el secretari Fontcalda, la tia Penèlope.

3. La llengua

El que va agradar molt és el model de llengua emprat per l’autor, tan proper a la nostra parla. En especial, va servir per recordar paraules que feia temps que no sentíem i que van afegir gust per la lectura.

14 DESEMBRE 2018

 

 

Club de Lectura de Xerta

Nou Club de Lectura per llegir, comentar i compartir!

Un grup de lectores ( de moment només dones; que els homes no llegeixen o què?) m’han demanat d’organitzar el Club de Lectura de Xerta i proposar llibres a comentar. Comptem amb la col·laboració de la Biblioteca municipal de Tortosa, Marcel·li Domingo que ens facilita el préstec dels llibres que anirem proposant. La Biblioteca de Xerta acollirà les reunions i esperem que el projecte es consolide.

L'aatles furtiu d'Alfred Bosch
Una de les cobertes de L’atles furtiu

 

Començarem amb una novel·la històrica preciosa publicada l’any 2009 a l’editorial Columna: L’atles Furtiu d’Alfred Bosch, en què narra la vida de Jafudà Cresques, un cartògraf mallorquí de l’edat mitjana. Una història d’intriga al voltant dels seus mapes fa de fil conductor, i ens transporta, entre enigmes i entrebancs, pels paisatges i els personatges de la seva època. 

L’Alfred Bosch és nascut a Barcelona, però de mare mallorquina, cosa que podreu constatar pel vocabulari que utilitza, tan semblant al del Baix Ebre em molts casos. Crec que això farà sentir com a casa les lectores més avesades a llegir en castellà.

 La Cartografia Medieval

Jafudà Cresques, també conegut com a Jehudà Cresques i Jaume Ribes, fou un cartògraf jueu d’origen mallorquí i probablement l’home que va coordinar els descobriments marítims de l’escola naval portuguesa de Sagres, a l’inici del segle XV.  Va nàixer el 1350, fill d’un altre cartògraf notable, Cresques Abraham, també nascut a Mallorca, que va ser el primer a incorporar una rosa dels vents al mapa, de tal manera que alhora el convertia  en una carta de navegació.
Mapa medieval de Cresques Abraham
Mapa medieval de Cresques Abraham
Aquests fulls comprenen tot el món conegut al segle XIV, des dels 10º fins als 60º de latitud nord. La rosa dels vents apareix a la part esquerre d’aquesta imatge. Avui dia, l’original es conserva a la ‘Bibliothèque nationale de France’, a París.
 Si en voleu saber més, podeu llegir l’entrada de la Revista Sàpiens de 29 de gener de 2018 en aquí.