Presentació d’Assassins de l’Ebre a Tortosa

Divendres 22 de març va tenir lloc la presentació a Tortosa del llibre de relats Assassins de l’Ebre (Llibres del Delicte) a la Llibreria La 2 de Viladrich, de la mà de Jesús M. Tibau, i els coordinadors, Fede Cortés i Jordi Pijoan.

Els relats són a càrrec d’autors relacionats d’alguna manera o altra amb les Terres de l’Ebre en el sentit cultural més ampli, que inclou tant el Matarranya com el Maestrat. Els autors i autores són:

Francesca Aliern – Cinta Arasa – Andreu Carranza – Fede Cortés – Montserrat Espallargas – Miquel Esteve – Mercè Falcó – Isidro Garrido – Sílvia Mayans – Jordi Pijoan-López – Pilar Romera – Vicent Sanz – Jesús M. Tibau.

Fede va destacar que tot i que el crim és el denominador comú dels relats, tots ells són ben diferents, tant en la trama, com en l’estructura, el to i l’estil. Tibau va llegir-ne extractes de cadascun i el públic havia d’endevinar de quin autor o autora es tractava, ja  que, segons ell, s’hi entreveien les caracterísitques i obsessions de cadascun dels autors.

Entre el públic, hi érem dues de les autores Francesca Aliern i jo mateixa, però no vam xerrar més del compte, no fos cas.  Tibau, Fede i Pijoan, sospitosos habituals, van fer una presentació plena de bon humor, que va finalitzar sense que s’hagués de lamentar cap víctima.

Acompanyà la venda de llibres, la del vi negre Ètim, de la cooperativa Falset-Marçà, etiquetat per a l’ocasió.

 

Paraules d’Opòton el Vell

Cinquena trobada del Club de lectura de Xerta

Divendres 29 de març vam comentar la novel·la d’Avel·lí Artís-Gener publicada el 1968, Paraules d’Opòton el Vell.  Vam donar la benvinguda a la  Neus com a nova membre del club. Per trencar el gel vam experimentar amb els nostres noms com ho havia fet l’autor, en utilitzar el pseudònim Tísner. És un recurs força utilitzat als noms que ens inventem per a les xarxes socials i fins i tot l’Institut Català de la Salut ho fa a les nostres targetes sanitàries (Ha, ha, obvi, no? però vaig sentir alguns “Vuai, vaia!”).

Tot seguit vam entrar en matèria amb les preguntes destinades a centrar el debat sobre l’obra.

Ucronia

Segons el Diccionari de la Enciclopèdia Catalana, una ucronia és un “Desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment.” Paraules d’Opòton el Vell és una ucronia que pretén narrar la descoberta del vell continent pels asteques, dos anys abans de la descoberta d’Amèrica per part dels espanyols.

Una de les ucronies més famoses actualment és la de Philip K. Dick que es basa en la suposició que els nazis van guanyar la guerra. La història es desenvolupa a els Estats Units d’Amèrica i també és una sèrie apassionant d’Amazon Series. Aquí en teniu el tràiler.

The man in the high castle
Llibre original en anglès
El hombre en el castillo
Traducció al castellà

 

 

 

 

 

 

 

L’autor sap enganyar

El text pren la forma de traducció d’un document original escrit en la llengua nàhuatl i traduït al català per un narrador que ens explica al pròleg com el manuscrit ha arribat a les seues mans.  Sembla real perquè l’autor utilitza tècniques de paratext (Conjunt d’elements tipogràfics, formals i de contingut que acompanyen el nucli textual d’un llibre, com ara el títol, la dedicatòria, el pròleg, l’índex, etc.) En concret són molt versemblants les notes erudites a peu de pàgina, els claudàtors, que introdueixen paraules que a criteri del traductor faltarien a l’original. El text també conté frases inacabades, incongruències i altres elements que ens fan pensar en un manuscrit original autèntic.

El narrador Opòton

Tenochtitlán
Tenochtitlán

 Opòton, sobrenom familiar que té un orígen divertit, diu que ja té «vint vegades quatre anys» i quasi només hi veu «amb la polpa dels dits».  Va ser testimoni del que va ocórrer i escriu en primera persona. És algú d’edat avançada i repeteix el que diu constantment. També se sent insegur sobre si s’explica bé, ja que no és una persona instruïda. Per això es va justificant davant del lector i davant d’un cosí que li va revisant el manuscrit. No és un narrador fiable, té el seu propi punt de vista de veure les coses (hilarant, molts cops) i avança esdeveniments i tot seguit s’excusa per narrar amb desordre, per bé que és un esquer per tenir interessat el lector. Perquè, fet i fet, és tot un mèrit fer-nos avançar en la lectura quan de bon principi ja ens ha dit que tot va acabar molt malament. 

Una lectura divertida, a voltes feixuga, sobretot al començament, però gens semblant a res del que haguem llegit abans.

Assassins de l’Ebre – Llibres del delicte

Presentació oficial a Falset

El passat dissabte 2 de març va tenir lloc la presentació oficial del recull de narracions Assassins de l’Ebre , (febrer de 2019) en la qual participo juntament amb 13 autors més vinculats a les Terres de l’Ebre. Està editat per Llibres del Delicte, una editorial especialitzada en el gènere negre i en català.

 

L’Ebre com a concepte cultural

D’entrada, els coordinadors del recull, Fede Cortés i Jordi Pijoan-López van ampliar el concepte Terres de l’Ebre: ja no parlem d’un terme comarcal o geogràfic, sinó cultural. D’aquesta manera, els autors s’escampen pel Matarranya, pugen fins al Priorat i baixen fins a Castelló, units per una manera de parlar i de veure les coses.

Hi ha hagut diversos reculls territorialitzats: Assassins de Ponent (novembre de 2016);  Assassins de Girona (Setembre de 2017) i  Assassins del Camp (abril de 2018).

Els autors

Paritat en alt grau: sis dones i set homes, en total tretze assassins de ficció. Diuen els coordinadors que el número era un desafiament, un dir “no som supersticiosos”.

D’esquerra a dreta: Francesca Aliern, Pilar Romera, Sílvia Mayans, Montserrat Espallargas, Mercè Falcó i Cinta Arasa.

Els homes: Andreu Carranza (absent a la foto), Fede Cortés, Miquel Esteve, Isisdro Garrido, Jordi Pijoan-López, Vicent Sanz i Jesús M. Tibau.

 

Les banyes d’un crim

Els autors hi apareixen per estricte ordre alfabètic i a mi m’ha tocat ser-hi al mig, com el dijous. El meu relat s’anomena Les banyes d’un crim i evidentment conté un assassinat. La novetat és que l’arma del crim és poc convencional. Les banyes del títol tenen un doble sentit. Segons els coordinadors és el més ebrenc, tot i que el tema de fons és universal.

Ressenyes i Premsa

La màgia dels llibres (blog)

Setmanari l’Ebre: El gènere negre, fil conductor d’‘Assassins de l’Ebre’ escrit per tretze autors ebrencs per Leonor Bertomeu

 

Presentació de L’Illa de Bembé a Tivissa

 

La Societat Obrera de Tivissa

El passat divendres 1 de març vam presentar L’Illa de Bembé a la Sala Valquíria de la Societat Obrera de Tivissa, convidada per Jaume Pallissé.

Vaig presentar la novel·la des d’una perspectiva que té en compte l’any que ha passat. He pogut incorporar tant el recorregut de l’obra en el mercat com els comentaris que he rebut dels lectors.

L’acte va comptar amb la col·laboració de la Llibreria Bassa de Móra d’Ebre que es va desplaçar a Tivissa per oferir exemplars en venda.

Moltes gràcies per convidar-me!

 

 

El Tigre Blanc d’Aravind Adiga

Quarta trobada del club de lectura de Xerta

Quarta trobada del Club de lectura de Xerta

La sessió va tenir lloc en dissabte 23 de febrer al tardet i vam parlar d’un llibre molt diferent del que havíem llegit fins ara. Publicat originalment en anglès com The White Tiger, va ser la primera novel·la del periodista Aravind Adiga, (Índia, 1974). Va guanyar el prestigiós premi Man Booker l’any 2008 i va revolucionar la novel·la índia contemporània. Ha estat traduït a 16 idiomes.

És una comèdia negra, corrosiva i enginyosa, amb un narrador seductor que t’explica la seua història en primera persona; et convenç, malgrat que el que explica no sempre es pot subscriure. I és que és un servent, filòsof emprenedor i assassí. Balram Halwai és un home complex.

Durant set llargues nits, des del seu despatx a Bangalore, Balram escriu una carta llarguíssima al primer ministre de la Xina, el Sr. Jiabao, davant de la seua  imminent visita al país per tal d’aprendre del miracle Indi. Se sent obligat a informar-lo que el que li explicaran les autoritats no s’ajustarà a la realitat. Ell sí. L’India és en realitat una falsa democràcia, un país sense classes mitjanes, on els extrems de la riquesa i la pobresa són sempre a tocar, en el pitjor dels contrastos.

La història de la seua vida és la d’un noi honest i treballador, però extremadament pobre. Per canviar-ho haurà de convertir-se en un assassí i haurà de sacrificar la seua família. Esdevindrà un home lliure, un emprenedor, la base del miracle econòmic que el primer ministre comunista està buscant copiar per al seu país.

Metàfores

El galliner

gallinerEl galliner és la metàfora de Balram per descriure l’opressió dels pobres de l’Índia. Als mercats, les gallines veuen com les maten una a una, però no poden o no volen rebel·lar-se i sortir del galliner. De la mateixa manera, els pobres de l’Índia es veuen mútuament aixafats pels rics i poderosos, derrotats per la sorprenent desigualtat de la societat índia, però no poden escapar del seu destí. De fet, Balram sosté que els pobres fan els possibles per per mantenir-se dins del sistema, tallant-se mútuament les ales de manera voluntària. Perpetuen, així, una cultura que els fa esperar aquest abús i servitud. Balram diu que el galliner està “protegit des de dins”.

El tigre blanc

Rickshaws
Rickshaws; rickshaw-puller

Un mestre diu a Balram que és un tigre blanc, és a dir, una raresa, fora del comú:

“Tu, jove, ets un paio intel·ligent, honest i espavilat enmig d’aquesta multitud de perdonavides i idiotes” .

És prou intel·ligent per adonar-se de la seua situació i del que té al voltant, de manera vívida i crua; sobretot sap que no vol seguir els passos que li marca la societat en què li ha tocat nàixer. Balram és fill d’un rickshaw-puller escapa de la servitud, complint el somni del seu pare:  “que tan sols un fill meu – almenys un – hauria de viure com un home”.

Ens va agradar

Malgrat ser un assassí, el personatge narrador ens va seduir i vam justificar la seua tria. Al capdavall no tenia altra sortida. O sí? En aquest punt va quedar clar que si volia ser lliure, havia de fer el que va fer. L’altra opció era intolerable per a ell. En tot cas, molts vau pensar que no us feia goig anar a l’Índia. Llàstima, no?

 

 

La Mala Dona de Marc Pastor

TERCERA TROBADA DEL CLUB DE LECTURA DE XERTA

La Mala Dona de Marc Pastor

L’autor

Marc Pastor és criminòleg i treballa a la secció científica dels Mossos d’Esquadra. Va nàixer a Barcelona el 12 d’octubre de 1977 i les seues obres estan traduïdes a l’anglès, l’alemany, l’italià, el francès, el txec, l’hongarès, el polonès i el coreà. Com veieu és un autor d’èxit. A les xarxes socials Twitter o Instagram es fa dir doctormoriarty, en honor a l’enemic de Sherlock Holmes. Aquí podeu llegir la seua entrada a la Viquipèdia.

Sabíeu que de la seua obra La Mala Dona se n’ha fet teatre musical “La vampira del Raval” , amb Mercè Mercè Martínez amb música d’Albert Guinovart, que es va estrenar el 19 de desembre de 2011 al Teatre del Raval de Barcelona.  i documentals  amb el mateix nom? 

Jo us vaig explicar que havia conegut al Marc Pastor en un taller d’escriptura i que ens va explicar que en les seves obres sempre hi sorgia algun fet vital que l’havia colpit. Per exemple, quan va haver-hi l’accident terrible a l’estació de RENFE, a Castelldefels el dia de Sant Joan, ell va ser dels primers que va haver d’acudir i diu que l’experiència el va marcar moltíssim i que li va inspirar Bioko (2013). En el moment que el vaig conèixer, havia publicat Faristha (2017), llibre en què la protagonista és una noia adoptada. En la seua vida personal havia adoptat un xiquet, també.

La Mala Dona

A la trobada, ens vam reunir 14 persones. Tothom va coincidir que era una obra escabrosa i escruixidora, alhora que ben escrita i aquest fet ens va dividir clarament en amants del gènere negre i en no simpatitzants. Però tant uns com altres vam comentar que no vam poder deixar de llegir.

Premis

L’obra va ser la guanyadora del I Premi Crims de Tinta, l’any 2008. Va assolir l’èxit tant del públic com de la crítica, cosa que no sempre va de la mà. És una reconstrucció novel·lada d’un fet històric “La Vampira del Carrer de Ponent”, assessina en sèrie anomenada Enriqueta Martí.

Protagonistes

El protagonista, el detectiu Moisés Corvo, amb el seu col·lega Malsano (i quins noms!), ens recorda a una mena de Harry el sucio que aplica una violència que justifica per combatre una violència superior.

L’obra és en part costumista, ja que ens passeja per teatres, casinos, tavernes, prostíbuls, cases de luxe de l’època, així com ens mostra la manera de viure dels seus habitants des de les classes baixes, els immigrans pobres i rics, fins a les altes.

 

El ritme

Molts dels participants al club vam comentar que al començament ens va semblar lent, però que després s’accelera el ritme a mesura que es va descobrint l’horror del que els passa als infants.

Punt de vista

També vam comentar el punt de vista, que és el millor de la novel·la: és un narrador omniscient (que no participa de l’acció i que normalment parla en tercera persona) que ens ajuda a distanciar-nos de la mera crònica història dels fets (no oblidem que el personatge de l’assassina va ser real), un narrador amb prou llibertat per introduir-se allà on li interessa. La novetat, però, és que parla en primera persona! No és un narrador testimoni, sinó que se sent partícep del que passa. Això apropa emocionalment el que passa amb els lectors. El narrador és la mateixa mort, que entra en el cap de la gent i també es personifica en algú de carn i ossos que pot entrevistar per a nosaltres lectors algun personatge tangencial que ens expliqui coses de l’assassina. No només això, sinó que pot parlar del passat, del present i del futur, perquè ho sap tot. També entra en un fet metaliterari, que és la mort dialoga amb nosaltres, ens diu confidències, ens demana disculpes si ens ha parat alguna petita trampa. També és una mort diferent de com se la sol representar en ficció: no és dolenta, és benigna, fins i tot amorosa. Ella té a Moisés Corvo en gran estima.

Recomanacions

En acabar, us vaig recomanar un llibre de ciència ficció que em va encisar “L’any de la Plaga”. Enguany se n’estrena la pel·lícula. Aquí teniu l’enllaç del tràiler oficial.

Per un dia vam canviar de local: ens vam refugiar al casal d’avis del poble, que ens va acollir en no haver-nos organitzat prou bé l’assumpte de les claus de l’Ajuntament i de la Biblioteca. Gràcies, Gemma, per deixar-nos l’espai, calentet i poder fer algun cafetó i tot. Me pareix que repetirem. MOLTES GRÀCIES!

 

Calaveres atònites de Jesús Moncada

Segona lectura del Club de lectura de Xerta

Ens vam reunir el passat 14 de desembre les poques persones que aquell vespre no teníem compromisos (ep! sopars d’empresa nadalencs a tort i a dret), però igualment les lectores van comunicar, d’una manera o altra, el seu parer sobre el llibre del mes:

Portada de Calaveres atònites Jesús Moncada

 

 

No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aquesta noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites( p. 28).

L’AUTOR

Jesús Moncada va néixer l’1 de desembre de 1941 a l’antiga Mequinensa, una vila situada a tocar de l’aiguabarreig dels rius Ebre i Segre pertanyent a la comarca del Baix Cinca i que va ser inundada pels embassaments de Riba- Roja i Mequinensa l’any 1955. Aquest és un detall important, perquè gairebé tota l’obra d’aquesta autor està consagrada a recordar un món desaparegut.

Aiguabarreig Ebre-Segre
Aiguabarreig dels rius Ebre i Segre

Els seus pares tenien una botiga per la qual passaven tota mena de clients i transportistes i des de nen va poder escoltar tota mena d’històries i anècdotes, que va immortalitzar en la seua obra, en la qual també hi va incorporar el que s’explicava a les tertúlies dels cafès. L’eix de tota la vida econòmica de la vila transcorria entre les mines, el castell i els rius, sobretot l’Ebre i Moncada té la virtud d’haver-lo convertit en un món èpic, fins i tot màgic, desaparegut sota els pantans.

Això és el que valoren els traductors, especialment la Simona Skrabek, traductora a l’eslovè i la Krisztina Nemes, traductora   a l’hongarès i que us convido a escoltar aquí https://www.jesusmoncada.cat/?page_id=155

L’OBRA

De l’obra vam comentar que no era ni un recull de contes ni una novel·la, sinó alguna cosa entremig. Per una banda, cada capítol pot llegir-se per separat, però al mateix temps totes les narracions estan lligades perquè es repeteixen els protagonistes i el llibre guanya en consistència perquè s’hi expressen molts punts de vista. Tothom va estar d’acord que era un llibre especial per diverses raons:

1. L’humor. 

I com és aquest humor? Que poc que us agraden les meues preguntes capcioses, he, he. Tot i així, rascant, rascant, vam convenir que era un sentit de l’humor intel·ligent, irònic i que recrea literàriament la saviesa popular i que fa ús de la digressió i de l’absurd.

Quins fragments hilarants us han agradat més? Aquí tots vam estar d’acord que el passatge de l’autobús entre Lleida i Mequinensa era fantàstic i va donar peu a un munt d’anècdotes pròpies a bord de la Hispano Fuente en Segures, entre els trajectes de Paüls-Xerta-Aldover-Tortosa, dignes de formar part d’una digressió dins de Calaveres atònites.

Quines parts són les preferides? La parts preferides van variar, perquè a un li agrada una cosa i a un altre no. Tot és respectable. Van agradar Els fets insòlits, alguns d’inversemblants, de «Una finestra al carrer de l’Ham» i «Amb segell d’urgència».De fet, el que va desembocar en una llarga tertúlia i “revival”, va ser els passatges en què Moncada ironitza sobre temes com les classes socials i el franquisme i el paper de l’Església dins de la societat de l’època —fins a tal punt, que arriba a utilitzar l’erotisme per a criticar la jerarquia eclesiàstica, com en la confessió de Leucofrina sobre les seves unions amb el mossèn a «Nigra sum».

2 Els personatge

Els personatges són molt importants. O són viscerals i per tant converteixen anècdotes intranscendents en drames en tota regla o al revés, tenen un sentit pràctic i enjogassat que és capaç de convertir un fet tràgic en una cosa ben normal. En aquest sentit, s’enduen la palma el jutge Crònides, el secretari Fontcalda, la tia Penèlope.

3. La llengua

El que va agradar molt és el model de llengua emprat per l’autor, tan proper a la nostra parla. En especial, va servir per recordar paraules que feia temps que no sentíem i que van afegir gust per la lectura.

14 DESEMBRE 2018

 

 

Joan Todó i el Delta

portada Guia sentimental del Delta de l'Ebre de Todó

Els esforços que fa Joan Todó per justificar la seva mirada aliena a la seua  Guia sentimental el Delta,  em semblen del tot honestos.  L’autor ja va deixar clar al plató de TV3 (vegeu aquí l’entrevista al 3/24 ) durant la seua presentació que ell era de La Sénia i que la distància física al Delta era com si algú de San Sadurní d’Anoia volgués parlar de l’Eixample i la font de Canaletes.

L’honestedat i la llibertat que li dóna l’adjectiu sentimental li permet passar diverses vegades del camp de la informació estricta al de l’experiència personal, directa o indirecta i això, juntament amb una llengua expressiva, fa que aquest llibre en forma de diccionari del Delta sigui molt amè. Tal com diu ell mateix, és “una novel·la sense argument, una llenca de text”, on hi encabix  la seua pròpia nostàlgia.

La seua visió que el Noucentisme, el seny ordenador, no havia arribat a instal·lar-se a aquestes terres nostres de cruïlla, m’ha fet enquadrar, a mi, que sóc nascuda a Barcelona de pares ebrencs, dins un marc teòric que explica moltes de les diferències contrastants que he viscut en la meua vida bidialectal i bicultural dins la catalanitat.

Només m’agradaria expressar el meu desacord quan diu que (en l’entrada en què tracta aquest tema, no em queda clar, però crec que es refereix a ficció) no hi ha escriptors de prou entitat actualment que siguin del Delta pròpiament. Quina llàstima que Todó ha publicat això al març d’enguany i Joan Roca Navarro (vegeu l’entrada a aquest blog “Melodia i Mite”), de Deltebre, va publicar a l’abril. Si s’haguessen parlat! Res que no puga ser revisat en una nova edició. Us el recomano.

 

 

Melodia i mite

Unes partitures misterioses

Si us dic que la intriga de Melodia d’una absència, primera novel·la de Joan Roca Navarro, està centrada en trobar una peça composada per un monjo cistercenc renegat, el Músic, que tenia tals poders demoníacs i tel·lúrics que, davant la impossibilitat de destruir-la, es va haver de trossejar en tres partitures incompletes, de tal manera que ningú pogués fer mal en tocar-les, no us estaré mentint però tampoc no us he dit tota la veritat. La cerca d’aquesta música està embolcallada en una història molt més gran i intrigant sobre el descobriment del passat i la seva acceptació.

La Música de fons

Com Jaume Cabré, el Joan Roca Navarro té la prosa impregnada de música. Els capítols se’ns presenten amb una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final. Els melòmans s’ho passaran molt rebé reconeixent els detalls sobre Mozart. Per exemple, el protagonista principal es diu Bastien i tots els que no estem al cas ens pensem que és pel besavi Bastiano, però els que en saben lligaran caps i hi veuran més coses: Bastien és el personatge de la primera òpera de l’infant Mozart. Hi ha altres detalls sobre la vida de Mozart reservats perquè xalin els entesos, així que no els desvetllarem. L’obra ve amb una banda sonora que inclou des d’Erik Satie a Pink Floid i que podeu trobar aquí a Spotify

Fer l’ullet al món del cinema

Mai no s’havia fet abans un thriller d’aquestes característiques ambientat al Delta i això ho dic sabent que demà es publica el darrer premi Prudenci Bertrana ambientat a l’Illa de Buda, però que em temo que no hi tindrà res a veure. Ho dic perquè Melodia d’una absència no és una història del Delta tampoc. Té ressonàncies literàries i cinematogràfiques molt potents, com Shutter Island, la novel·la de Dennis Lehane i el film de Martin Scorsese, o com indica el periodista Jordi Sanuy al seu blog, la manera com està estructurada recorda a Sospitosos habituals on l’autor juga amb una trama no lineal, amb salts temporals i canvis de narrador, tot i que el pes de la narració se l’endú Bastien, el qual explica la seua experiència en primera persona, que és per a mi la part més interessant, la que permet parlar del mite.

Melodia, Mite i Delta

Arrossars del Delta de l'Ebre Afirma Joan Todó a la introducció de la seua Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Ed. Pòrtic 2018) que quan va descobrir el Delta finalment als vint-i-cinc anys, va adonar-se que  ” la descoberta va consistir sobretot a adonar-me que no el coneixia, que m’era un lloc estrany, que no tenia dret a apropiar-me’l, que el meu horitzó primer era un altre ben diferent.”

Doncs, bé, a Melodia d’una absència de Joan Roca Navarro, deltebrenc de raça, teniu el material de primeríssima mà. I no és la descripció queixosa i retrospectiva a la que ens tenen acostumats altres autors del territori, sinó que és un retrat fet amb un esclat de força, poder i profund coneixement. Delta i mite. No tant perquè ja d’entrada ens parla dels segineros i més endavant trobem personatges (femenins, és clar; qui sinó pot interpretar la mare terra?) que recomanen encanteris amb herbes, aigua i oli, per curar refredats, sinó perquè cal allunyar el mal que durant segles han empès enrere amb els seus coneixements, en una batalla que encara s’està lliurant. El Delta, és per aquestes dones autoproclamades sàvies, això:

“Los savis són savis del que saben, del demés no -va remugar la dona deixant bruscament un tros de carn sobre el plat-. I no són ximpleries. Tu no saps res de res, no saps ni lo puesto on te trobes. On te penses que estem? Això és lo final de l’Ebro… Tu saps lo que són les desembocadures dels rius? No? No ho saps? Pos són los abocadors, fill meu, abocadors d’energia, aquí fa cap tot, lo bo i lo dolent, però més que res lo dolent; lo bo se queda sempre per dalt, no sé com està fet. I aquí al Delta no és que estiguéssem prop de la desembocadura, és que estem dalt mateix. Aquí hi ha hagut des de sempre una presència maligna, ma iaia ja contava que sa mare li ho havia dit, i que això ja ho contava la mare de sa mare.”

Tot aquest imaginari m’és molt atractiu, ara que mig planeta està més en contacte amb el món mitològic de la literatura anglosaxona,  la qual, al seu torn, ha anat a beure dels mites nòrdics (John R.R.Tolkien, George R. R. Martin), tot plegat prou allunyat dels nostres paisatges. Hem de recuperar el nostre propi món mitològic!

Llenguatge i estil 

Joan Roca Navarro té la facilitat de descriure el moviment de manera molt bonica i eficient, cosa que crec que no és fàcil en llengües romàniques (com a professora d’anglès, llengua en què els verbs ja inclouen el significat de la manera i que té tota mena de preposicions de moviment, en sóc especialment conscient). Tota la novel·la respira autenticitat, des dels diàlegs deltaics, passant pels catalanismes d’unes cartes escrites, a la força, en castellà, fins a la integració d’un seguit de formes occidentals perfectament estàndard, però que són poc habituals tot i que són comprensibles en tot el territori lingüísitc, i que alhora et fan sentir com a casa.  Us convido a llegir-ne les primeres pàgines. Quedareu atrapats!

 

Els programes culturals en podcast

Ai, la cultura!

Les hores d’emissió dels programes culturals tant a la ràdio com a la televisió, solen ser a hores intempestives, com per exemple l’hora de la migdiada en diumenge o tot just després de sopar, moment en què ja t’has engolit les escabroses notícies del dia i el que et ve de gust és mirar una peli o dormir directament. Buidar el cap, vaja.

àngel descansant

Als que ens agraden aquesta mena de continguts tenim la gran sort que els podcasts existeixen i els que trobem, o més aviat busquem, un momentet per escoltar-los, ens els descarreguem al mòbil desde plataformes com Ivoox. Jo escolto Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio quan vaig al gimnàs, enfilada a l’elíptica, suant la cansalada amb el programa de càrdio. Poc que s’ho pensen els que m’envolten, tot i que potser em sorprendria del que escolten. Perquè, aixó sí, tothom va amb auriculars i els que no i parlen, ens molesten. Santa tecnologia. Un incís, Ciutat Maragda s’emet dissabtes de 23 h a 24 h. No és un horari dissuassori?

headphones and logoEntrevistes en podcast

El passat 12 de juny es va emetre una entrevista que em va fer l’Agnès Toda al seu programa Vols venir a la meva barca? de La Nova Ràdio, de Reus. Aquí podeu sentir el programa que vam gravar i del qual estic molt satisfeta, gràcies a la lectura professional de L’Illa de Bembé que va fer l’Agnès.

Trobareu a Ivoox el Cafè Literari, un programa cultural de Ràdio Móra la Nova amb entrevistes a autors i autores que tenen alguna novetat i convida experts que parlen de cinema, entre altres coses. És molt recomanable. L’entrevista que em van fer al gener arran de la publicació de L’Illa de Bembé la podeu trobar aquí.

Altres podcasts de cultura interessants són el Plaerdemavida de l’À Punt ràdio, dels nostres veïns del sud. Quin canvi! Ja no mo’n recordem de Canal 9, que tampoc no podíem veure al Principat.  Aquí teniu l’enllaç. M’ofereixo per a una entrevista….