XIV Jornades de les lletres ebrenques

El gènere negre a debat

Un altre any, la Joana serret, directora de la Biblioteca Comarcal Sebastià J. Arbó juntament amb la Inés Martí, regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Amposta han treballat per presentar unes Jornades de debat literari interessantíssimes. Un delseixos temàtics ha estat el gènere negre i a tal efecte es van organitzar dos taules rodones per dissabte 19 d’octubre, al matí.

Ebre negre: crims vora el riu

Al voltant d’aquest títol, la primera de les taules rodona va tenir com a epicentre els autors ebrencs. El falsetà Fede Cortés i el tortosí Jordi Pijoan son instigadors del crim narratiu i han aplegat diversos còmplices per col·laborar en projectes com el recull Un riu de crims , (March editor 2011) i Clio assassina (Llibres de l’Índex, Barcelona, 2013), una panoràmica literària del crim en diverses èpoques de la Història, des dels grecs a la postguerra. Enguany han comissionat la publicació d’Assassins de l’Ebre (Llibres del delicte, 2019), en què participo.

Eduardo Margaretto, poeta i traductor de l’editorial Alrevés i membre destacat del col·lectiu d’agitació cultural De matímañana (Sant Carles de la Ràpita), ha conduït la taula rodona presentant els coordinadors i els escriptors d’aquest recull presents a l’acte: Francesca Aliern, Cinta Arasa, Montserrat Espallargas, Mercè Falcó, Isidro Garrido, Sílvia Mayans, i Jesús M. Tibau.

Tinta negra

Aquesta taula rodona va ampliar la mirada i va incloure escriptors de reconeguda trajectòria dins i fora del gènere. Conduïda per la sociòloga Daniela Gil, i amb la participació de Margarida Airtzeta, Àngel Burgas, Paz Castelló, Fàtima Llambrich, Anna Moner, Angelique Pfitzner, Carme Roca, Montse Sanjuán i Josep Viñas, es van respondre diverses qüestions al voltant del gènere. Em va agradar que les respostes fossin prou diverses.

Ho teniu tot planificat abans de començar a escriure?

Alguns autors agafen inspiració en alguna cosa que hagi sortit als mitjans, ho descontextualitzen i pensen sobretot cap on volen anar, és a dir, tenen el final. Com hi arriben és la feina que es pot fer mentre s’escriu. D’altres, parteixen d’una imatge i viatgen cap a l’incert, amb el risc d’haver de reescriure-ho tot més endavant. També hi ha qui se sent mèdium i creu que les històries li venen donades per tal que ella les conti. Fàtima, insisteix que ella no fa ficció i que el relat “Sense cadàver” és una ordenació narrativa de fets, però al meu costat, la poetessa Sílvia Panisello em diu a cau d’orella que és com una novel·la.

Penseu que la realitat supera la ficció?

Daniela va fer aquesta pregunta sabent que verbalitzava el tòpic. D’entre les autores, dues pensen que sí, que la realitat és molt més variada i profunda del que poguem arribar mai a imaginar. D’altres s’amollen a explicar anècdotes de lectors que han reaccionat als seus relats dient que a ells els havia passat allò mateix que havien escrit, fins al punt que Margarida Aritzeta ens parla d’algú que creu que és un dels seus personatges.