Paraules d’Opòton el Vell

Cinquena trobada del Club de lectura de Xerta

Divendres 29 de març vam comentar la novel·la d’Avel·lí Artís-Gener publicada el 1968, Paraules d’Opòton el Vell.  Vam donar la benvinguda a la  Neus com a nova membre del club. Per trencar el gel vam experimentar amb els nostres noms com ho havia fet l’autor, en utilitzar el pseudònim Tísner. És un recurs força utilitzat als noms que ens inventem per a les xarxes socials i fins i tot l’Institut Català de la Salut ho fa a les nostres targetes sanitàries (Ha, ha, obvi, no? però vaig sentir alguns “Vuai, vaia!”).

Tot seguit vam entrar en matèria amb les preguntes destinades a centrar el debat sobre l’obra.

Ucronia

Segons el Diccionari de la Enciclopèdia Catalana, una ucronia és un “Desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment.” Paraules d’Opòton el Vell és una ucronia que pretén narrar la descoberta del vell continent pels asteques, dos anys abans de la descoberta d’Amèrica per part dels espanyols.

Una de les ucronies més famoses actualment és la de Philip K. Dick que es basa en la suposició que els nazis van guanyar la guerra. La història es desenvolupa a els Estats Units d’Amèrica i també és una sèrie apassionant d’Amazon Series. Aquí en teniu el tràiler.

The man in the high castle
Llibre original en anglès
El hombre en el castillo
Traducció al castellà

 

 

 

 

 

 

 

L’autor sap enganyar

El text pren la forma de traducció d’un document original escrit en la llengua nàhuatl i traduït al català per un narrador que ens explica al pròleg com el manuscrit ha arribat a les seues mans.  Sembla real perquè l’autor utilitza tècniques de paratext (Conjunt d’elements tipogràfics, formals i de contingut que acompanyen el nucli textual d’un llibre, com ara el títol, la dedicatòria, el pròleg, l’índex, etc.) En concret són molt versemblants les notes erudites a peu de pàgina, els claudàtors, que introdueixen paraules que a criteri del traductor faltarien a l’original. El text també conté frases inacabades, incongruències i altres elements que ens fan pensar en un manuscrit original autèntic.

El narrador Opòton

Tenochtitlán
Tenochtitlán

 Opòton, sobrenom familiar que té un orígen divertit, diu que ja té «vint vegades quatre anys» i quasi només hi veu «amb la polpa dels dits».  Va ser testimoni del que va ocórrer i escriu en primera persona. És algú d’edat avançada i repeteix el que diu constantment. També se sent insegur sobre si s’explica bé, ja que no és una persona instruïda. Per això es va justificant davant del lector i davant d’un cosí que li va revisant el manuscrit. No és un narrador fiable, té el seu propi punt de vista de veure les coses (hilarant, molts cops) i avança esdeveniments i tot seguit s’excusa per narrar amb desordre, per bé que és un esquer per tenir interessat el lector. Perquè, fet i fet, és tot un mèrit fer-nos avançar en la lectura quan de bon principi ja ens ha dit que tot va acabar molt malament. 

Una lectura divertida, a voltes feixuga, sobretot al començament, però gens semblant a res del que haguem llegit abans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *