Melodia i mite

Unes partitures misterioses

Si us dic que la intriga de Melodia d’una absència, primera novel·la de Joan Roca Navarro, està centrada en trobar una peça composada per un monjo cistercenc renegat, el Músic, que tenia tals poders demoníacs i tel·lúrics que, davant la impossibilitat de destruir-la, es va haver de trossejar en tres partitures incompletes, de tal manera que ningú pogués fer mal en tocar-les, no us estaré mentint però tampoc no us he dit tota la veritat. La cerca d’aquesta música està embolcallada en una història molt més gran i intrigant sobre el descobriment del passat i la seva acceptació.

La Música de fons

Com Jaume Cabré, el Joan Roca Navarro té la prosa impregnada de música. Els capítols se’ns presenten amb una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final. Els melòmans s’ho passaran molt rebé reconeixent els detalls sobre Mozart. Per exemple, el protagonista principal es diu Bastien i tots els que no estem al cas ens pensem que és pel besavi Bastiano, però els que en saben lligaran caps i hi veuran més coses: Bastien és el personatge de la primera òpera de l’infant Mozart. Hi ha altres detalls sobre la vida de Mozart reservats perquè xalin els entesos, així que no els desvetllarem. L’obra ve amb una banda sonora que inclou des d’Erik Satie a Pink Floid i que podeu trobar aquí a Spotify

Fer l’ullet al món del cinema

Mai no s’havia fet abans un thriller d’aquestes característiques ambientat al Delta i això ho dic sabent que demà es publica el darrer premi Prudenci Bertrana ambientat a l’Illa de Buda, però que em temo que no hi tindrà res a veure. Ho dic perquè Melodia d’una absència no és una història del Delta tampoc. Té ressonàncies literàries i cinematogràfiques molt potents, com Shutter Island, la novel·la de Dennis Lehane i el film de Martin Scorsese, o com indica el periodista Jordi Sanuy al seu blog, la manera com està estructurada recorda a Sospitosos habituals on l’autor juga amb una trama no lineal, amb salts temporals i canvis de narrador, tot i que el pes de la narració se l’endú Bastien, el qual explica la seua experiència en primera persona, que és per a mi la part més interessant, la que permet parlar del mite.

Melodia, Mite i Delta

Arrossars del Delta de l'Ebre Afirma Joan Todó a la introducció de la seua Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Ed. Pòrtic 2018) que quan va descobrir el Delta finalment als vint-i-cinc anys, va adonar-se que  ” la descoberta va consistir sobretot a adonar-me que no el coneixia, que m’era un lloc estrany, que no tenia dret a apropiar-me’l, que el meu horitzó primer era un altre ben diferent.”

Doncs, bé, a Melodia d’una absència de Joan Roca Navarro, deltebrenc de raça, teniu el material de primeríssima mà. I no és la descripció queixosa i retrospectiva a la que ens tenen acostumats altres autors del territori, sinó que és un retrat fet amb un esclat de força, poder i profund coneixement. Delta i mite. No tant perquè ja d’entrada ens parla dels segineros i més endavant trobem personatges (femenins, és clar; qui sinó pot interpretar la mare terra?) que recomanen encanteris amb herbes, aigua i oli, per curar refredats, sinó perquè cal allunyar el mal que durant segles han empès enrere amb els seus coneixements, en una batalla que encara s’està lliurant. El Delta, és per aquestes dones autoproclamades sàvies, això:

“Los savis són savis del que saben, del demés no -va remugar la dona deixant bruscament un tros de carn sobre el plat-. I no són ximpleries. Tu no saps res de res, no saps ni lo puesto on te trobes. On te penses que estem? Això és lo final de l’Ebro… Tu saps lo que són les desembocadures dels rius? No? No ho saps? Pos són los abocadors, fill meu, abocadors d’energia, aquí fa cap tot, lo bo i lo dolent, però més que res lo dolent; lo bo se queda sempre per dalt, no sé com està fet. I aquí al Delta no és que estiguéssem prop de la desembocadura, és que estem dalt mateix. Aquí hi ha hagut des de sempre una presència maligna, ma iaia ja contava que sa mare li ho havia dit, i que això ja ho contava la mare de sa mare.”

Tot aquest imaginari m’és molt atractiu, ara que mig planeta està més en contacte amb el món mitològic de la literatura anglosaxona,  la qual, al seu torn, ha anat a beure dels mites nòrdics (John R.R.Tolkien, George R. R. Martin), tot plegat prou allunyat dels nostres paisatges. Hem de recuperar el nostre propi món mitològic!

Llenguatge i estil 

Joan Roca Navarro té la facilitat de descriure el moviment de manera molt bonica i eficient, cosa que crec que no és fàcil en llengües romàniques (com a professora d’anglès, llengua en què els verbs ja inclouen el significat de la manera i que té tota mena de preposicions de moviment, en sóc especialment conscient). Tota la novel·la respira autenticitat, des dels diàlegs deltaics, passant pels catalanismes d’unes cartes escrites, a la força, en castellà, fins a la integració d’un seguit de formes occidentals perfectament estàndard, però que són poc habituals tot i que són comprensibles en tot el territori lingüísitc, i que alhora et fan sentir com a casa.  Us convido a llegir-ne les primeres pàgines. Quedareu atrapats!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *