La mort a Babel

Al pròleg per als catalans de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello (traducció de l’asturià de Jordi Raventós, adesiara 2008), l’autor ens avisa que el fet que les llengües morin és massa freqüent i que podríem enderiar-nos a pensar que el que és natural és això, la fugacitat i la decadència. Al contrari. Ens diu que:

“Rebelar-secontra aquesta caducitat no deixa de ser un coresforç ineficaç, si bé necessari i noble per més que el fracàs estigui assegurat per endavant. Em refereixo a una cosa molt important que em dol d’allò més i que em sembla que no comparteix aquell qui des del seu despatx dictamina, en nom del progrés de la humanitat, el benefici que comporta el fet que tots els pobles cabin parlant de la mateixa manera, és a dir, a la manera de qui dictamina el seu propi benefici.”

No hi puc estar més d’acord. Fa temps vaig expressar el meu dolor per la mort de la meua llengua, amb aquest relat:

Relat: La mort a Babel

Sóc fet de mots i els estimo. Visc a Babel, amb els meus germans i germanes, no sempre amb harmonia. El meu cos format de paraules canvia i ha de fer-ho, ho sé, com el de tots i totes al llarg dels temps.  No tots tenim els mateixos pares i mares, per bé que tots creiem haver tingut una sola mare ancestral que s’esdevingué als inicis de les nostres criatures, en l’alba de la història.

Recordo quan, del nostre pare, vam nàixer tants germans i germanes. Era inevitable, ja que, en l’aïllament de les comunitats, era difícil de preservar el cos unit. Tu pare, et vas diluir en nosaltres, però romans intacte en textos sagrats en el temple de la paraula escrita. Tal va ser el teu poder, que admiro.

Jo vaig nàixer aviat, bonic i fort. Entre les criatures que vaig ser enviat a servir, van sorgir grans poetes i comerciants de paraula eloqüent, prínceps i comtes amb discursos solemnes de cort reial, religiosos i místics pregoners plens de convenciment, i gent humil de paraula àgil i divertida. A tots he servit bé. Tanmateix no he tingut una vida fàcil i moriré estèril abans del meu temps natural. El meu cos no es recordarà més que com una curiositat a la vella Europa, com si hagués estat un mer pont entre els meus germans, que lingüistes doctorands estudiaran com un mecanisme inert.

Repasso la meva vida i concloc que he tingut mala sort. Vaig haver de passar dècades, segles en la clandestinitat de les cases, mentre el meu germà passejava pels carrers amb l’exèrcit i els seus canons.  Alguns dels meus mots van canviar inexorablement de color. De primer, a poc a poc, però darrerament, tot i que ja no sóc clandestí, tan de pressa que no em reconec. Heus aquí el meu gran pecat: dòcilment he permès que totes les meves criatures aprenguessin tots els mots del meu germà i jo, ai las, sóc redundant. Camino perdent moltes paraules i nocions. Primer deixen uns buits que després es reomplen amb d’altres colors que no són el meu. Un d’ells predomina, el del germà que m’ha subjugat de sempre, malgrat que el seu més gran poeta em va enaltir a la seva obra magna.

Aviat perdré els meus darrers mots, empesos pel vent de la mala fe, la despreocupació i la ignorància de les criatures d’aquí i vingudes d’arreu.  No tinc temps d’incorporar-los, ni les eines de la llei. És cosa de pocs anys i moriré.

La ranera de la mort ja pren forma, ai pare, si ho poguessis sentir! Vells i joves no comparteixen termes, com és habitual, diràs, però no, pare, és més canviant del que caldria. Entre les grans urbs i les viles hi ha perplexitat, perquè per als vilatans, els ciutadans no acaben les frases, parlen pla i deslluït, amb els colors dels mots mig esborrats i amb menys vocals i menys consonants que poden provocar malentesos. Hi ha molts indrets que no em parlen, alguns perquè no em coneixen, d’altres perquè encara que m’han conegut a l’escola, no els cal fer-me servir, i encara d’altres, els homes i dones de llei, que em rebutgen amb l’amenaça. A la universitat, he de donar pas a la internacionalització; a la construcció i la restauració, he de ser amable amb els nouvinguts.  No cal ni dir, i els atenc amablement, però en són tants, pare, que ara em caldria que fossin ells amables amb mi. M’esforço, pare, i no me’n surto perquè em menyspreen. De tots els accents que es poden sentir a la tribu del meu germà, el meu és l’únic que rebutgen quan m’esforço a parlar amb els seus colors. No em deixen compartir la meva televisió ni ràdio amb els indrets que em pertanyen, on m’han canviat el nom manta vegades perquè jo semblés un altre. Creuen que sóc dolent i que em vull imposar per pura tossuderia, per no voler deixar d’ésser, tan aviat.

Desapareixeré en aquesta torre de Babel i espero que ben ràpid, per tal que les meves criatures no sentin dolor amb la substitució.  Al capdavall, els meus germans i germanes, i fins i tot els seus fills, ja faran el fet per als que han de nàixer. Mentrestant, pateixo pels que són aquí, pel sofriment dels narradors i contistes que escriuran textos que no esdevindran res i poetes que no declamaran unes belles paraules que han perviscut més d’un miler d’anys.

Club de lectura de L’Illa de Bembé, el primer

38a trobada del Club de Lectura de la Ribera d’Ebre

La Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre volia celebrar la seva 38a trobada amb un títol de literatura ebrenca, arran de la 15a Fira del Llibre Ebrenc i de l’11è Litterarum  i la seva directora triés L’Illa de Bembé.

He participat en aquesta mena de clubs com a lectora i els autors i autores que hi han participat  m’han semblat sempre molt professionals i amb molt de bagatge.  Com ho afrontaria jo com a autora per primera vegada?

Una vida pròpia

Em feia una mica de temor, per aquella timidesa que la gent no es creu que tinc, però que sí, que la tinc. Això no obstant, la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre ho van fer molt rebé. Primer que res van demanar a la Universitat Rovira i Virgili que assignés una filològa per fer la presentació i li va tocar a l’Agnès Toda, que condueix el programa literari Va de Llibres de Ràdio Terra.  L’Agnès va fer una presentació, powerpoint inclòs, amb molt d’entusiasme i savoir faire. Després, a mi, em van situar entre les lectores, com una tertuliana més.

Doncs he fet un gran descobriment: noto que la novel·la, encara que l’hagi escrit jo, té una vida pròpia i el que jo pugui dir doncs és en certa manera irrellevant, o si més no, tan rellevant com el que puguin dir qualsevol de les tertulianes. I és que, a més, les lectores hi van tocar molt, van mostrar curiositat, comparant personatges i conceptes amb molta soltura.

Mira, que vas per amunt

A la meva família, els vaig avisar que arribaria tard, perquè la sessió començava a les 19,30 i estava marcat que acabava a les 21,30, cosa que em va estranyar perquè la gent a aquelles hores ja no està per a romanços i el que vol és sopar.  Però el meu marit em van recordar que “vas per amunt”, que vol dir que vas o a la Ribera d’Ebre o la Terra Alta (riu Ebre amunt), comarques que han mantingut els bons costums tradicionals.

Així doncs, no cal ni dir que no me n’aniria amb la panxa buida i en acabar la sessió ens van oferir cava, coca de cireres (“que és lo temps”) i coquetes de segí amb forma de cor.

En tindré sempre un gran record.

Moltes gràcies a totes!