L’invident lector

Primer Sant Jordi a l’altra banda

Aquest ha estat el meu primer Sant Jordi com a escriptora i he vist la festa des de l’altre costat. Vaig anar a esmorzars d’escriptors —una experiència—i vaig firmar llibres a Barcelona, Amposta i Tortosa en una mena de marató. Em va sorprendre la molta gent que hi havia a la Rambla Catalunya essent com era un dia laborable i també el fet que hi ha gent que no mira llibres sinó que fa fotos dels autors que signen aquell dia. És que hi ha col·leccionistes per a tot.

Primera parada

A Barcelona vaig signar a Rambla Catalunya a dos llocs.  Al primer, em van situar en una gran taula–expositor d’autors en la qual hi havia cinc places. Vaig anar a raure al bell mig, de tal manera que a la meua esquerra hi tenia dos autors coneguts, ressenyats i publicitats, un d’ells firmant, deia ell, amb el seu personatge. A la meua dreta tenia el poeta Guillem Gavaldà, Premi Miquel Bauçà 2017 amb Brànquies  i el novel·lista Josep M. Argemí amb Les nimfes sota el sol, tots dos  encantadors i molt dedicats. Jo, no us enganyaré, vaig signar llibres sobretot a amics i familiars o amics de familiars, amb alguna molt grata excepció com aquesta que us explicaré.

El Sant Jordi més tendre

S’atansa al taulell un senyor molt polit amb ulleres fosques i cabell blanc, acompanyat d’una senyora que el guiava perquè era invident. M’explica que ell també va ser alumne de “l’escola d’escriptura” i que també és filòleg.  Aquests dos “tambés” m’informen que no havien parat allà per casualitat, sinó que havien vingut a buscar L’Illa de Bembé signada per l’autora.  Això em sorprèn d’allò més. Em tenen aquella deferència i admiració que jo també gastava —i gasto— amb els escriptors abans de convertir-me en col·lega.  El senyor m’informa, mentre sospesa un dels exemplars que hi ha al taulell, que ha vingut a comprar-ne un en paper per a sa mare. Corro a excusar-me per l’excessiva llargària de la meva novel·la, però amb un gest altiu de la mà em diu que a sa mare no l’afronta llegir milers de pàgines; simplement vol avaluar-ne el pes i el volum i m’imagino una senyora intel·ligent i desperta encara que fràgil i velleta. Ho trobo tan bonic que haig de seure.

Continua parlant-me: a tots dos, mare i fill, els agrada molt llegir novel·la històrica i després de llegir el resum de l’obra, va decidir que li interessava i que aquest seria el seu regal de Sant Jordi per a ella. Jo no bado boca i ell em demana si sisplau, l’hi podria dedicar.  Li agafo l’exemplar i pregunto pel nom de qui va dedicat. A la Pilar. Mentre vaig escrivint la dedicatòria parant compte de no espifiar-la, intento imaginar-me-la llegint-li en veu alta al seu fill als vespres i penso que deu ser molt cansat.  Com si m’hagués llegit el pensament m’informa que, per suposat, ell ja s’ha comprat la novel·la en ebook, per llegir-la en Braille.  Li pregunto com és possible això i m’explica que té un aparell que l’hi tradueix. Em demana si tinc l’amabilitat de llegir-li la dedicatòria que he escrit.  La recito el més bé que puc.  L’he escrit llarga, ara que tinc temps de fer-les així perquè no tinc cues, jo. Li agrada molt i respiro fondo. Quin Sant Jordi més guapo!

Ressenya

El nostre pitjor enemic de Jesús M. Tibau 

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, Cossetània Edicions

 

Abans de conèixer el Jesús jo ja li havia pispat un microrelat titulat L’ENCÀRREC, publicat al blog la bona confitura. Ho vaig fer perquè el Ricard Ruiz, professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ens va manar de triar un microrelat realista d’algun autor i transformar-lo en un microrelat de ciència ficció.  El d’ell feia així:

L’ENCÀRREC:

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.”

I jo el vaig transformar en això:

L’ENCÀRREC IMPOSSIBLE:

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com una jove cyborg li passa davant. Té una llista llarga de contactes de criminals, tan obsolets com ell mateix.”

El Ricard em va posar molt bona nota, però a ningú escapa que la base era un diamant que jo vaig embrutar una mica. Més endavant, la Sílvia Panisello (un altre diamant) me’l va presentar i vaig entrar a formar part d’aquest grup insaciable que no para de créixer i fer coses per a la cultura que es diu diLLUMS d’Arts al forn i del qual Jesús M. Tibau és un dels principals promotors i més visibles.

Anem al gra.  Jesús M. Tibau és especialista en relat breu, sigui microrelat o conte, sigui entrades d’un diccionari inversemblant que ell anomena «desdefinicions», o posts molt eficients al seu blog que replica, amb un clar domini de les xarxes socials, a Instagram, facebook, whatsapp, que jo sàpiga. Com ell mateix confessa en una entrada al seu propi blog,

“Escriure la meva primera novel·la fou una lluita contínua entre el contista empedreït que sóc, amant de reduir el màxim possible l’extensió dels relats, amb el novel·lista inexpert que explorava nous terrenys.” 

Jo mateixa, que en la meva primera novel·la he escrit més de 450 pàgines, confesso que tindria un problema a la inversa i, per tant, m’he llegit  El nostre pitjor enemic amb un gran interès per veure-hi diferències amb la meva manera d’escriure —substancials—i aprendre del mestre.

Si voleu saber de què va, només cal que llegiu aquesta ressenya de Jordi Siré al Reusdigital.cat, del qual destaco aquest comentari:

«L’embolcall és atemporal i indefinit, amb gent que passa i ve sense noms, només identificats per les categories amb els que els classifica la vida. “Pel que m’interessava explicar m’era igual que fos el segle XII o el segle XX, una illa o un planeta perdut a la galàxia exterior. I d’aquesta manera m’estalviava la feina de documentar-me”»

Jo voldria centrar-me en el que m’ha sorprès més: el narrador. Quan escric una novel·la intento fer desaparèixer el narrador per tal que el lector visqui amb els personatges el que està passant.  Per fer-ho faig servir poques descripcions i dono una composició de lloc a través de les accions i els diàlegs. No sé si me’n surto sempre, però en general, això és el que permet al lector tenir la sensació d’estar a dins, com si veiés una pel·lícula i segons els lectors de L’Illa de Bembé això és el que més destaca de la seva experiència lectora .

En la novel·la del Jesús M Tibau el narrador és molt present, tant, que els personatges estan lluny del lector, però això és el que l’autor justament volia. Per això no tenen noms, tan sols graus militars, ni els llocs són concrets i el temps és incert: només disposem del passar d’uns mesos sense any, un calendari amb què s’enceta cada capítol l’únic concret del qual és que el temps narratiu és de vuit mesos. Vol presentar-los dins del teatre o d’un tauler d’escacs i per això hi ha moltes referències a un escenari o espectacle ens ho recorden:

“Un mariner crida des del pal major. Assenyala el sud amb el braç estès, per si algú encara dubta de quina és la direcció correcta.  Avisats per crit d’alerta, el teló de núvols s’aparta perquè l’astre rei posi èmfasi al moment.”

“Atabalats fan avançar el bot camí de l’illa, casella a casella.”

” Des del fortí, a la vora de la lluita perpètua del penya-segat i el mar, tothom observa en silenci l’efecte òptic de la nau que es fa petita en la distància, fins que desapareix engolida per l’aigua.”

 

“Amb el pes de les hores, la calitja creix i el decorat tremola, com un miratge que no convenç.  A l’altra punta s’aixeca la muntanya que tanca amb austeritat l’escenari i posa fi a l’horitzó terrestre.”

Només en el capítol 20 de març trobem que el narrador s’apropa al personatge i arriba a posar-se a la pell de la comandanta solament durant dues pàgines i mitja. Després corre a distanciar-se’n.

“El comandant no s’ha dignat a venir-la a buscar.  S’amagarà rere l’excusa d’estar enfeinat jugant a soldadets, a fer veure que comanda una missió d’importància nacional; quin fart de riure, quan va explicar-li-ho!”

Quins avantatges té aquest narrador? Doncs que permet donar entrada a la poètica, que en el cas de Tibau és d’una bellesa exquisida. De fet, en llegir la descripció del personatge principal, (el comandant) em va sobtar que en una trobada del diLLUMS d’Arts al Forn en què ens va presentar la seva novel·la, Tibau llegís la descripció física, a la pàgina 9 i que comença :

“Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre.  És un nas implacable, …”

quan , de fet, encara és més interessant la descripció anímica i de personalitat del comandant, amb passatges en què desgrana les seves pors infantils i la llastimosa escena del brindis fracassat que volia dedicar a son pare el mariscal, que salvant les distàncies perquè el to és humorístic, em va recordar a una escena de la pel·lícula Le placard en la qual Daniel Auteuil, que encarnant Mr Pignon, un personatge fracassat que és tan desgraciat que fins i tot una torrada se li suïcida per la finestra. Jo em quedo amb aquesta profunda descripció del comandant:

“Son pare volia convertir-lo en un home, i oblidà la persona; un descuit degut a la manca de pràctica o a la solitud.  La vida del comandant és un esforç per no criar remordiments, un catàleg de mancances que procura actualitzar no gaire sovint.  amb els anys, aprengué a no tenir en compte la incapacitat per a la tendresa de son pare.  Si mai el mirava fixament, la intuïa submergida al toll d’aquells ulls amarats de tristesa i, en gran part, se’n sentia culpable.”

Quant a la llengua, m’alegra constatar que Tibau, nascut a Cornudella de Montsant i desplaçat des de fa molts anys al Baix Ebre, no és purista i ha incorporat paraules dels seus dos dialectes d’una manera creativa i flexible, cosa que celebro: hòmens, xiquet, boterut, plegar, apegalosa. Per la resta, està ple d’imatges precioses, de vegades potser gratuïtes perquè l’escriptor es deixa emportar per la màgia dels jocs de paraules:

“Ara, de moment, el gust dels anys perduts s’acumula sobre la pols de les cambres; sobre les cambres de la pols”.

però que la gran majoria són un regal estètic, en què té igual relleu els personatges i els objectes, que personifica constantment:

“És normal que el fortí no s’esforci per semblar bon amfitrió, almenys fins que passi la rancúnia que l’habita.  Les parets tenen memòria, allotgen sentiments, i la solitud que s’enganxa al seu rostre tarda en desaparèixer.  Cal molt d’esforç, i bones dosis de tendresa, per recuperar la confiança de les parets i transformar-les en una llar”.

Recomano llegir aquesta novel·la atípica, plena de poesia que es manté en un nivell alt de manera consistent, en què la trama no és el principal i que us portarà a un coneixement de la naturalesa humana molt íntim. Us deixo amb un passatge que m’ha colpit especialment per la seva capacitat de fer-me reflexionar:

“Lluny de la terra, l’horitzó esdevé un cercle infinit i blau, una frontera líquida amb llicència per travessar; que la meta s’allunyi a cada pas no és un contratemps, sinó un estímul.  Entendre que la frontera ets tu fa que t’estimis el mar per sempre.  Qualsevol té dret a jurar que es troba enmig del centre, sense por de rebre cap càstig, a declarar-se amo i senyor del tros de món que li toca navegar.  És lícit creure, amb tota fermesa, que els monstres marins són llegendes per espantar cors indecisos, inventades pel nostre pitjor enemic: nosaltres mateixos.”

Algunes lectures

A l’Escola Oficial d’Idiomes de Tortosa impartim alemany, anglès, francès i rus i la lectura adaptada al nivell forma part de la docència. Ara bé, als cursos superiors fem llegir en versió original llibres no adaptats.

Us presentem aquí els llibres dels quals trobareu una traducció al català o castellà, si no les voleu llegir en versió original.

Enguany el departament d’alemany té propostes de lectura humorístiques.

A 4t curs llegeixen Mieses Karma, que vol dir Maleït karma i és la primera novel·la de David Safier i publicada en català a l’editorial Empúries el 2010.

Narra la història de Kim Lange, una dona en la trentena que ha aconseguit una extraordinària posició en la televisió alemanya gràcies a la seva dedicació constant i a costa de fer mal als altres. Així doncs, en el millor moment de la seva carrera, Kim pateix un accident i mor. Aleshores descobreix que ha de reencarnar-se en éssers diversos per purgar el seu mal karma i acumular-ne de bo per ser mereixedora novament d’un cos humà.

 

 

 

 

El departament d’Anglès tenim diverses propostes de caire psicològic.

Per exemple,  The Silver Linings Playbook de l’escriptor nord-americà Matthew Quick. Playbook, en anglès, significa llibre d’estratègies, mentre que silver linings prové d’un refrany anglès, Every cloud has a silver lining, que vol dir que  d’un gran mal en surt un gran bé o com diuen en castellà no hay mal que por bien no venga.  La combinació de Playbook i silver linings fa que el títol del llibre vulgui dir “llibre d’instruccions per a finals feliços” i ha esdevingut una metàfora de l’optimisme en la llengua anglesa actual.  Està traduït al castellà a l’editorial DEBOLSILLO amb el nom Un final feliz/El lado bueno de las cosas.

Narrada a través dels ulls del protagonista, Pat Peoples, la novel·la comença quan aquest surt del centre psiquiàtric, retorna a casa dels seus pares i ha de reconstruir la seua vida.

 

El departament de francès aposta pels clàssics de transfons històric.

A 4t es proposa als alumnes llegir Les échelles du Levant d’Amin MAALOUF,  publicat en català a l’editorial la Campana, sota el títol Les Escales de Llevant. L’autor és d’origen libanès però té tota la seva obra en francès.  El títol fa referència al nom que en altres temps es va donar a les ciutats comercials per les quals els viatgers d’Europa accedien a l’Orient: Constantinoble, Alexandria, Beirut… Llocs de mescla, on convivien llengües, costums i creences. És una novel·la apassionant que narra l’amor entre el musulmà Ossian i la jueva Clara, sacsejat pel drama de la guerra.