No sabia que escrivies!

Per a molta gent coneguda ha estat una sorpresa que jo hagi publicat una novel·la. Això m’ha agafat desprevinguda perquè jo sempre m’he considerat escriptora. Potser eren els pocs que han tingut la sort que no els perseguís amb un dels meus textos.

Des de quan m’he sentit escriptora, no sé amb exactitud, perquè durant molts anys vaig preferir no fer-ho.  O sigui que potser sí que tenen raó d’estar sorpresos aquests coneguts.

El que tinc clar és el moment en què vaig decidir fer ficció, perquè és un record d’infantesa que tinc gravat a la memòria. Devia ser molt petita i mirava, al cine, una pel·lícula infantil que no crec que entengués gaire, perquè parlaven en un castellà transoceànic molt acaramel·lat. De sobte, a la pantalla, un detall em crida poderosament l’atenció: hi ha uns dibuixos exposats a terra en una filera. S’hi apropen els protagonistes i ells no només es miren els dibuixos sinó que per art de màgia entren a dins d’una de les imatges.  A l’altre costat del dibuix hi ha un món de ficció, agradable i bell. Recordo que vaig saltar de la cadira i vaig pensar amb tot el meu cor “jo vull fer això!”.

Potser m’he passat massa temps de la meva vida intentant concretar què volia dir fer allò, és a dir, què volia dir entrar en un món de ficció i passejar-m’hi.  Havia de buscar quina forma d’art m’ho permetria i un cop triada, aprendre’n.  I la tria no ha estat tan fàcil. Perquè vaig triar escriure i en la meva llengua, però on s’aprenia a escriure literatura?  Vivim en un país on els músics van al conservatori, els pintors fan estudis de Belles Arts.  Els que dissenyen joies o vestits, els que fan cinema i fotografia… totes les formes d’art tenien la seva escola, llevat dels escriptors.

Em vaig apuntar a filologia catalana perquè m’agradava la literatura, però de seguida em vaig decebre perquè els estudis poc tenien a veure amb l’art d’escriure.  No sé si això ara ha canviat. No és com a d’altres països, sobretot anglosaxons, en què donen per fet que com en les altres  manifestacions de l’art, és necessari  aprendre a escriure literatura.

A mi em calia esperar a iniciatives com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i en el meu cas, com que visc molt lluny de Barcelona, m’he hagut d’esperar a la creació dels cursos virtuals i els cursos de divendres a la tarda.  Aquí he conegut gent diversa i de totes les edats, unides per una mateixa dèria:  escriure ficció.

La meva novel·la prové de tot un caldo de cultiu que esperava sortir, d’un interès per les religions, l’ètica i la moral, i també la preocupació sobre què és estimar i en què consisteix la llibertat personal. També hi sóc jo, els meus múltiples jo ficcionats.  Tot ho he barrejat i articulat, i ho he passat a l’altre costat del dibuix.