La Mala Dona de Marc Pastor

TERCERA TROBADA DEL CLUB DE LECTURA DE XERTA

La Mala Dona de Marc Pastor

L’autor

Marc Pastor és criminòleg i treballa a la secció científica dels Mossos d’Esquadra. Va nàixer a Barcelona el 12 d’octubre de 1977 i les seues obres estan traduïdes a l’anglès, l’alemany, l’italià, el francès, el txec, l’hongarès, el polonès i el coreà. Com veieu és un autor d’èxit. A les xarxes socials Twitter o Instagram es fa dir doctormoriarty, en honor a l’enemic de Sherlock Holmes. Aquí podeu llegir la seua entrada a la Viquipèdia.

Sabíeu que de la seua obra La Mala Dona se n’ha fet teatre musical “La vampira del Raval” , amb Mercè Mercè Martínez amb música d’Albert Guinovart, que es va estrenar el 19 de desembre de 2011 al Teatre del Raval de Barcelona.  i documentals  amb el mateix nom? 

Jo us vaig explicar que havia conegut al Marc Pastor en un taller d’escriptura i que ens va explicar que en les seves obres sempre hi sorgia algun fet vital que l’havia colpit. Per exemple, quan va haver-hi l’accident terrible a l’estació de RENFE, a Castelldefels el dia de Sant Joan, ell va ser dels primers que va haver d’acudir i diu que l’experiència el va marcar moltíssim i que li va inspirar Bioko (2013). En el moment que el vaig conèixer, havia publicat Faristha (2017), llibre en què la protagonista és una noia adoptada. En la seua vida personal havia adoptat un xiquet, també.

La Mala Dona

A la trobada, ens vam reunir 14 persones. Tothom va coincidir que era una obra escabrosa i escruixidora, alhora que ben escrita i aquest fet ens va dividir clarament en amants del gènere negre i en no simpatitzants. Però tant uns com altres vam comentar que no vam poder deixar de llegir.

Premis

L’obra va ser la guanyadora del I Premi Crims de Tinta, l’any 2008. Va assolir l’èxit tant del públic com de la crítica, cosa que no sempre va de la mà. És una reconstrucció novel·lada d’un fet històric “La Vampira del Carrer de Ponent”, assessina en sèrie anomenada Enriqueta Martí.

Protagonistes

El protagonista, el detectiu Moisés Corvo, amb el seu col·lega Malsano (i quins noms!), ens recorda a una mena de Harry el sucio que aplica una violència que justifica per combatre una violència superior.

L’obra és en part costumista, ja que ens passeja per teatres, casinos, tavernes, prostíbuls, cases de luxe de l’època, així com ens mostra la manera de viure dels seus habitants des de les classes baixes, els immigrans pobres i rics, fins a les altes.

 

El ritme

Molts dels participants al club vam comentar que al començament ens va semblar lent, però que després s’accelera el ritme a mesura que es va descobrint l’horror del que els passa als infants.

Punt de vista

També vam comentar el punt de vista, que és el millor de la novel·la: és un narrador omniscient (que no participa de l’acció i que normalment parla en tercera persona) que ens ajuda a distanciar-nos de la mera crònica història dels fets (no oblidem que el personatge de l’assassina va ser real), un narrador amb prou llibertat per introduir-se allà on li interessa. La novetat, però, és que parla en primera persona! No és un narrador testimoni, sinó que se sent partícep del que passa. Això apropa emocionalment el que passa amb els lectors. El narrador és la mateixa mort, que entra en el cap de la gent i també es personifica en algú de carn i ossos que pot entrevistar per a nosaltres lectors algun personatge tangencial que ens expliqui coses de l’assassina. No només això, sinó que pot parlar del passat, del present i del futur, perquè ho sap tot. També entra en un fet metaliterari, que és la mort dialoga amb nosaltres, ens diu confidències, ens demana disculpes si ens ha parat alguna petita trampa. També és una mort diferent de com se la sol representar en ficció: no és dolenta, és benigna, fins i tot amorosa. Ella té a Moisés Corvo en gran estima.

Recomanacions

En acabar, us vaig recomanar un llibre de ciència ficció que em va encisar “L’any de la Plaga”. Enguany se n’estrena la pel·lícula. Aquí teniu l’enllaç del tràiler oficial.

Per un dia vam canviar de local: ens vam refugiar al casal d’avis del poble, que ens va acollir en no haver-nos organitzat prou bé l’assumpte de les claus de l’Ajuntament i de la Biblioteca. Gràcies, Gemma, per deixar-nos l’espai, calentet i poder fer algun cafetó i tot. Me pareix que repetirem. MOLTES GRÀCIES!

 

Calaveres atònites de Jesús Moncada

Segona lectura del Club de lectura de Xerta

Ens vam reunir el passat 14 de desembre les poques persones que aquell vespre no teníem compromisos (ep! sopars d’empresa nadalencs a tort i a dret), però igualment les lectores van comunicar, d’una manera o altra, el seu parer sobre el llibre del mes:

Portada de Calaveres atònites Jesús Moncada

 

 

No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aquesta noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites( p. 28).

L’AUTOR

Jesús Moncada va néixer l’1 de desembre de 1941 a l’antiga Mequinensa, una vila situada a tocar de l’aiguabarreig dels rius Ebre i Segre pertanyent a la comarca del Baix Cinca i que va ser inundada pels embassaments de Riba- Roja i Mequinensa l’any 1955. Aquest és un detall important, perquè gairebé tota l’obra d’aquesta autor està consagrada a recordar un món desaparegut.

Aiguabarreig Ebre-Segre
Aiguabarreig dels rius Ebre i Segre

Els seus pares tenien una botiga per la qual passaven tota mena de clients i transportistes i des de nen va poder escoltar tota mena d’històries i anècdotes, que va immortalitzar en la seua obra, en la qual també hi va incorporar el que s’explicava a les tertúlies dels cafès. L’eix de tota la vida econòmica de la vila transcorria entre les mines, el castell i els rius, sobretot l’Ebre i Moncada té la virtud d’haver-lo convertit en un món èpic, fins i tot màgic, desaparegut sota els pantans.

Això és el que valoren els traductors, especialment la Simona Skrabek, traductora a l’eslovè i la Krisztina Nemes, traductora   a l’hongarès i que us convido a escoltar aquí https://www.jesusmoncada.cat/?page_id=155

L’OBRA

De l’obra vam comentar que no era ni un recull de contes ni una novel·la, sinó alguna cosa entremig. Per una banda, cada capítol pot llegir-se per separat, però al mateix temps totes les narracions estan lligades perquè es repeteixen els protagonistes i el llibre guanya en consistència perquè s’hi expressen molts punts de vista. Tothom va estar d’acord que era un llibre especial per diverses raons:

1. L’humor. 

I com és aquest humor? Que poc que us agraden les meues preguntes capcioses, he, he. Tot i així, rascant, rascant, vam convenir que era un sentit de l’humor intel·ligent, irònic i que recrea literàriament la saviesa popular i que fa ús de la digressió i de l’absurd.

Quins fragments hilarants us han agradat més? Aquí tots vam estar d’acord que el passatge de l’autobús entre Lleida i Mequinensa era fantàstic i va donar peu a un munt d’anècdotes pròpies a bord de la Hispano Fuente en Segures, entre els trajectes de Paüls-Xerta-Aldover-Tortosa, dignes de formar part d’una digressió dins de Calaveres atònites.

Quines parts són les preferides? La parts preferides van variar, perquè a un li agrada una cosa i a un altre no. Tot és respectable. Van agradar Els fets insòlits, alguns d’inversemblants, de «Una finestra al carrer de l’Ham» i «Amb segell d’urgència».De fet, el que va desembocar en una llarga tertúlia i “revival”, va ser els passatges en què Moncada ironitza sobre temes com les classes socials i el franquisme i el paper de l’Església dins de la societat de l’època —fins a tal punt, que arriba a utilitzar l’erotisme per a criticar la jerarquia eclesiàstica, com en la confessió de Leucofrina sobre les seves unions amb el mossèn a «Nigra sum».

2 Els personatge

Els personatges són molt importants. O són viscerals i per tant converteixen anècdotes intranscendents en drames en tota regla o al revés, tenen un sentit pràctic i enjogassat que és capaç de convertir un fet tràgic en una cosa ben normal. En aquest sentit, s’enduen la palma el jutge Crònides, el secretari Fontcalda, la tia Penèlope.

3. La llengua

El que va agradar molt és el model de llengua emprat per l’autor, tan proper a la nostra parla. En especial, va servir per recordar paraules que feia temps que no sentíem i que van afegir gust per la lectura.

14 DESEMBRE 2018

 

 

Joan Todó i el Delta

portada Guia sentimental del Delta de l'Ebre de Todó

Els esforços que fa Joan Todó per justificar la seva mirada aliena a la seua  Guia sentimental el Delta,  em semblen del tot honestos.  L’autor ja va deixar clar al plató de TV3 (vegeu aquí l’entrevista al 3/24 ) durant la seua presentació que ell era de La Sénia i que la distància física al Delta era com si algú de San Sadurní d’Anoia volgués parlar de l’Eixample i la font de Canaletes.

L’honestedat i la llibertat que li dóna l’adjectiu sentimental li permet passar diverses vegades del camp de la informació estricta al de l’experiència personal, directa o indirecta i això, juntament amb una llengua expressiva, fa que aquest llibre en forma de diccionari del Delta sigui molt amè. Tal com diu ell mateix, és “una novel·la sense argument, una llenca de text”, on hi encabix  la seua pròpia nostàlgia.

La seua visió que el Noucentisme, el seny ordenador, no havia arribat a instal·lar-se a aquestes terres nostres de cruïlla, m’ha fet enquadrar, a mi, que sóc nascuda a Barcelona de pares ebrencs, dins un marc teòric que explica moltes de les diferències contrastants que he viscut en la meua vida bidialectal i bicultural dins la catalanitat.

Només m’agradaria expressar el meu desacord quan diu que (en l’entrada en què tracta aquest tema, no em queda clar, però crec que es refereix a ficció) no hi ha escriptors de prou entitat actualment que siguin del Delta pròpiament. Quina llàstima que Todó ha publicat això al març d’enguany i Joan Roca Navarro (vegeu l’entrada a aquest blog “Melodia i Mite”), de Deltebre, va publicar a l’abril. Si s’haguessen parlat! Res que no puga ser revisat en una nova edició. Us el recomano.

 

 

Melodia i mite

Unes partitures misterioses

Si us dic que la intriga de Melodia d’una absència, primera novel·la de Joan Roca Navarro, està centrada en trobar una peça composada per un monjo cistercenc renegat, el Músic, que tenia tals poders demoníacs i tel·lúrics que, davant la impossibilitat de destruir-la, es va haver de trossejar en tres partitures incompletes, de tal manera que ningú pogués fer mal en tocar-les, no us estaré mentint però tampoc no us he dit tota la veritat. La cerca d’aquesta música està embolcallada en una història molt més gran i intrigant sobre el descobriment del passat i la seva acceptació.

La Música de fons

Com Jaume Cabré, el Joan Roca Navarro té la prosa impregnada de música. Els capítols se’ns presenten amb una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final. Els melòmans s’ho passaran molt rebé reconeixent els detalls sobre Mozart. Per exemple, el protagonista principal es diu Bastien i tots els que no estem al cas ens pensem que és pel besavi Bastiano, però els que en saben lligaran caps i hi veuran més coses: Bastien és el personatge de la primera òpera de l’infant Mozart. Hi ha altres detalls sobre la vida de Mozart reservats perquè xalin els entesos, així que no els desvetllarem. L’obra ve amb una banda sonora que inclou des d’Erik Satie a Pink Floid i que podeu trobar aquí a Spotify

Fer l’ullet al món del cinema

Mai no s’havia fet abans un thriller d’aquestes característiques ambientat al Delta i això ho dic sabent que demà es publica el darrer premi Prudenci Bertrana ambientat a l’Illa de Buda, però que em temo que no hi tindrà res a veure. Ho dic perquè Melodia d’una absència no és una història del Delta tampoc. Té ressonàncies literàries i cinematogràfiques molt potents, com Shutter Island, la novel·la de Dennis Lehane i el film de Martin Scorsese, o com indica el periodista Jordi Sanuy al seu blog, la manera com està estructurada recorda a Sospitosos habituals on l’autor juga amb una trama no lineal, amb salts temporals i canvis de narrador, tot i que el pes de la narració se l’endú Bastien, el qual explica la seua experiència en primera persona, que és per a mi la part més interessant, la que permet parlar del mite.

Melodia, Mite i Delta

Arrossars del Delta de l'Ebre Afirma Joan Todó a la introducció de la seua Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Ed. Pòrtic 2018) que quan va descobrir el Delta finalment als vint-i-cinc anys, va adonar-se que  ” la descoberta va consistir sobretot a adonar-me que no el coneixia, que m’era un lloc estrany, que no tenia dret a apropiar-me’l, que el meu horitzó primer era un altre ben diferent.”

Doncs, bé, a Melodia d’una absència de Joan Roca Navarro, deltebrenc de raça, teniu el material de primeríssima mà. I no és la descripció queixosa i retrospectiva a la que ens tenen acostumats altres autors del territori, sinó que és un retrat fet amb un esclat de força, poder i profund coneixement. Delta i mite. No tant perquè ja d’entrada ens parla dels segineros i més endavant trobem personatges (femenins, és clar; qui sinó pot interpretar la mare terra?) que recomanen encanteris amb herbes, aigua i oli, per curar refredats, sinó perquè cal allunyar el mal que durant segles han empès enrere amb els seus coneixements, en una batalla que encara s’està lliurant. El Delta, és per aquestes dones autoproclamades sàvies, això:

“Los savis són savis del que saben, del demés no -va remugar la dona deixant bruscament un tros de carn sobre el plat-. I no són ximpleries. Tu no saps res de res, no saps ni lo puesto on te trobes. On te penses que estem? Això és lo final de l’Ebro… Tu saps lo que són les desembocadures dels rius? No? No ho saps? Pos són los abocadors, fill meu, abocadors d’energia, aquí fa cap tot, lo bo i lo dolent, però més que res lo dolent; lo bo se queda sempre per dalt, no sé com està fet. I aquí al Delta no és que estiguéssem prop de la desembocadura, és que estem dalt mateix. Aquí hi ha hagut des de sempre una presència maligna, ma iaia ja contava que sa mare li ho havia dit, i que això ja ho contava la mare de sa mare.”

Tot aquest imaginari m’és molt atractiu, ara que mig planeta està més en contacte amb el món mitològic de la literatura anglosaxona,  la qual, al seu torn, ha anat a beure dels mites nòrdics (John R.R.Tolkien, George R. R. Martin), tot plegat prou allunyat dels nostres paisatges. Hem de recuperar el nostre propi món mitològic!

Llenguatge i estil 

Joan Roca Navarro té la facilitat de descriure el moviment de manera molt bonica i eficient, cosa que crec que no és fàcil en llengües romàniques (com a professora d’anglès, llengua en què els verbs ja inclouen el significat de la manera i que té tota mena de preposicions de moviment, en sóc especialment conscient). Tota la novel·la respira autenticitat, des dels diàlegs deltaics, passant pels catalanismes d’unes cartes escrites, a la força, en castellà, fins a la integració d’un seguit de formes occidentals perfectament estàndard, però que són poc habituals tot i que són comprensibles en tot el territori lingüísitc, i que alhora et fan sentir com a casa.  Us convido a llegir-ne les primeres pàgines. Quedareu atrapats!

 

Els programes culturals en podcast

Ai, la cultura!

Les hores d’emissió dels programes culturals tant a la ràdio com a la televisió, solen ser a hores intempestives, com per exemple l’hora de la migdiada en diumenge o tot just després de sopar, moment en què ja t’has engolit les escabroses notícies del dia i el que et ve de gust és mirar una peli o dormir directament. Buidar el cap, vaja.

àngel descansant

Als que ens agraden aquesta mena de continguts tenim la gran sort que els podcasts existeixen i els que trobem, o més aviat busquem, un momentet per escoltar-los, ens els descarreguem al mòbil desde plataformes com Ivoox. Jo escolto Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio quan vaig al gimnàs, enfilada a l’elíptica, suant la cansalada amb el programa de càrdio. Poc que s’ho pensen els que m’envolten, tot i que potser em sorprendria del que escolten. Perquè, aixó sí, tothom va amb auriculars i els que no i parlen, ens molesten. Santa tecnologia. Un incís, Ciutat Maragda s’emet dissabtes de 23 h a 24 h. No és un horari dissuassori?

headphones and logoEntrevistes en podcast

El passat 12 de juny es va emetre una entrevista que em va fer l’Agnès Toda al seu programa Vols venir a la meva barca? de La Nova Ràdio, de Reus. Aquí podeu sentir el programa que vam gravar i del qual estic molt satisfeta, gràcies a la lectura professional de L’Illa de Bembé que va fer l’Agnès.

Trobareu a Ivoox el Cafè Literari, un programa cultural de Ràdio Móra la Nova amb entrevistes a autors i autores que tenen alguna novetat i convida experts que parlen de cinema, entre altres coses. És molt recomanable. L’entrevista que em van fer al gener arran de la publicació de L’Illa de Bembé la podeu trobar aquí.

Altres podcasts de cultura interessants són el Plaerdemavida de l’À Punt ràdio, dels nostres veïns del sud. Quin canvi! Ja no mo’n recordem de Canal 9, que tampoc no podíem veure al Principat.  Aquí teniu l’enllaç. M’ofereixo per a una entrevista….

XIII Jornades de les Lletres ebrenques a Amposta 2018

Les Jornades

Participo per primera vegada a aquesta cita literària imprescindible de tardor i em trobo amb un esdeveniment molt ben muntat i orquestrat per una gran professional, la Joana Serret, directora de la Biblioteca Sebastià Joan Arbó i la Inés  Martí, regidora de cultura de l’Ajuntament d’Amposta, entre d’altres. Em diuen els meus contactes barcelonins que estàn impressionats i que aquesta resposta en un lloc amb poca densitat de població ja la voldrien a l’àrea metropolitana. Les jornades es duen a terme durant bona part de la setmana, i el dia anterior, els forts aiguats han malmès la carretera i amenaçat l’assistència, però tot va anar bé. Jo només hi puc anar dissabte dia 20.

El Paisatge d’un escriptor

Camins de nit
Camins de Nit – duo

La presentació de la nova Ruta literària de Sebastià Joan Arbó a Amposta anomenada “El paisatge d’un escriptor” feta per Josep Igual, amb la intervenció de Màrius López que a la seua avançada edat ens parla de l’amic, la gran persona que va ser Arbó.  Un duet fantàstic, Camins de nit, em deixen amb la boca oberta.

La teca

La SifoneriaRecital de Poesia elèctrica a càrrec del grup DeMatiMañana, basat en poemes de Joan Margarit Casa de Misericòrdia.

El dinar a La Sifoneria d’Amposta és excel·lent i la companyia immillorable. Un restaurant ple d’escriptors i escriptores! No diria que els escriptors siguem estranys, però aquí tinc la forta sensació d’estar en la meua salsa. Ja no em sento un peix fora de l’aigua. Glups.

 

Nous valors literaris ebrencs

Em correspon ser a la taula d’escriptors novells dissabte havent dinat, i sota el títol esperançador de “nous valors literaris ebrencs 2018” presentem els nostres llibres  fins a quinze escriptors i escriptores. Joan Roca Navarro comença amb la seua Melodia d’una Absència  i Xavi Benigni tanca la presentació amb un emotiu relat de superació personal amb Estima.  Entremig, Emma Brunet amb Una rosa dins al Mar, Daniela Gil Gamboa, Sergi Ferré, Janina Espuny, Eva Mascarell, Joan-Josep Sancho i Pilar Zaragoza. Jo, és clar, hi presento L’Illa de Bembé.

Autors de capçalera

Trobada d’escriptors i escriptores de capçalera amb els i les bibliotecàries

Després es presenta Terra de Lletres, un recull a càrrec del poeta Jordi Llavina. A la trobada d’escriptors de capçalera em retrobo amb un ex-professor de Ciència Ficció de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, en Ricard Ruiz Garzón, que modera la sessió amb autors i bibliotecaris, entre els quals trobem Francesca Alien, Jordi Llavina, Núria Pradas, J.M.Tibau, Manel Ollé, Maria Carme Roca, Miquel Esteve i Teresa Duch, Els i les responsables de biblioteques als quals els escriptors estan adscrits, ens fan una anàlisi, sobretot psicològica, de les raons que tenen els usuaris de les biblioteques per

  

L’Illa de Bembé al Club de Lectura de Reus

Club de lectura de l’Òmnium Baix Camp i Centre de Lectura de Reus

A la tardor torna el club de lectura d’Òmnium Baix Camp i el Centre de Lectura amb un programa en què participaré. El 18 d’octubre, a les 19,30 h comentarem L’illa de Bembé amb els lectors adscrits al club.

Aquí teniu l’enllaç amb la notícia al Reus digital.

                                                          

 

 

Altres lectures del programa són:

El dia 20 de setembre passat van comentar Zanoni d’Edward Bulwer-Lytton amb Joaquim Mallafrè, el traductor de l’obra al català.  El 22 de novembre rellegiran Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo i el 13 de desembre comptaran amb Llucia Ramis i la seva novel·la Les Possesions.

 

Club de Lectura de Xerta

Nou Club de Lectura per llegir, comentar i compartir!

Un grup de lectores ( de moment només dones; que els homes no llegeixen o què?) m’han demanat d’organitzar el Club de Lectura de Xerta i proposar llibres a comentar. Comptem amb la col·laboració de la Biblioteca municipal de Tortosa, Marcel·li Domingo que ens facilita el préstec dels llibres que anirem proposant. La Biblioteca de Xerta acollirà les reunions i esperem que el projecte es consolide.

L'aatles furtiu d'Alfred Bosch
Una de les cobertes de L’atles furtiu

 

Començarem amb una novel·la històrica preciosa publicada l’any 2009 a l’editorial Columna: L’atles Furtiu d’Alfred Bosch, en què narra la vida de Jafudà Cresques, un cartògraf mallorquí de l’edat mitjana. Una història d’intriga al voltant dels seus mapes fa de fil conductor, i ens transporta, entre enigmes i entrebancs, pels paisatges i els personatges de la seva època. 

L’Alfred Bosch és nascut a Barcelona, però de mare mallorquina, cosa que podreu constatar pel vocabulari que utilitza, tan semblant al del Baix Ebre em molts casos. Crec que això farà sentir com a casa les lectores més avesades a llegir en castellà.

 La Cartografia Medieval

Jafudà Cresques, també conegut com a Jehudà Cresques i Jaume Ribes, fou un cartògraf jueu d’origen mallorquí i probablement l’home que va coordinar els descobriments marítims de l’escola naval portuguesa de Sagres, a l’inici del segle XV.  Va nàixer el 1350, fill d’un altre cartògraf notable, Cresques Abraham, també nascut a Mallorca, que va ser el primer a incorporar una rosa dels vents al mapa, de tal manera que alhora el convertia  en una carta de navegació.
Mapa medieval de Cresques Abraham
Mapa medieval de Cresques Abraham
Aquests fulls comprenen tot el món conegut al segle XIV, des dels 10º fins als 60º de latitud nord. La rosa dels vents apareix a la part esquerre d’aquesta imatge. Avui dia, l’original es conserva a la ‘Bibliothèque nationale de France’, a París.
 Si en voleu saber més, podeu llegir l’entrada de la Revista Sàpiens de 29 de gener de 2018 en aquí.

 

 

 

 

 

 

 

 

Les dones indianes de L’Illa de Bembé

Les dones indianes, tema central a la Fira d’Indians de Begur

En la seva XV edició, la Fira d’Indians de Begur 2018 pren com a tema central l’aventura indiana des d’una vessant femenina, malgrat que tan sols un 8,5% de la població que va emigrar a les Amèriques a meitant s.XIX eren dones. Es vol reivindicar el paper que van jugar en aquell moment històric, segons els documents d’arxiu i en la memoria popular, ja que formen part del patrimoni material de l’època. És per això, potser, que m’hi han convidat per presentar L’Illa de Bembé.

Qui són les dones de L’Illa de Bembé?

A la novel·la hi trobem una bona colla de de personatges femenins i tots representen algun aspecte essencial de l’època.

Les de casa bonaDones indianes riques dels segle XIX

La Maria Berger representa la dona europea, educada per ser un àngel de la llar i amb una educació religiosa catòlica molt estricta.

La Genoveva Lafayé, de nom original Lafayette,  és matriarca d’una família descendent dels francesos que havien hagut de deixar Haití a causa de l’aixecament d’esclaus i que tenen una xarxa de complicitats econòmiques i socials que serveixen de marc a la història que jo explico. Aquest context social també està integrat per La Teresa i la Jacinta, dones cubanes de casa bona però analfabetes i ignorants, que representen la situació cultural de la dona cubana de l’època.

Les esclaves, prostitutes, domèstiques i llibertes

L’indianes esclaves amb la família, cap al 1860.Octàvia Bencomo és un personatge que representa l’amistat però que també permet explicar el malaurat destí de moltes emigrades de les illes canàries.

La Clotilda, és una majordoma esclava de segona generació que ens dóna una visió de l’esclava domèstica, així com la Leonor, una altra domèstica que retrata l’esclava d’origen ioruba acabada d’arribar i que acaba essent partisana. La Juana representa l’esclava lliberta i a qui li he donat un rol especial en la trama principal i el desenllaç.

Salim Barakat i Les coves de Haidrahodahós

Una nova editorial i un autor desconegut a casa nostra

Aprofitant un viatge a Barcelona vaig visitar la Llibreria Calders em vaig fixar en una nova editorial, Karwán i un autor de qui no sabia res que m’ha deixat literàriament bocabadada. Salim Barakat, un ciutadà Kurd-sirià, actualment resident a Suècia, és un renovador de les lletres àrabs, diuen els entesos. D’ell, he llegit Les Coves de Haidrahodahós, un llibre absolutament fascinant i que us recomano.

Salim BarakatLes Coves de Haidrahodahós

Traducció excel·lent i edició cuidada

Enhorabona als traductors, Xavier Valls Guinovart i Valèria Macías Pagès. Deu haver estat molt difícil la traducció d’un autor amb un estil oníric, que literalment fa la sensació que esculpeix les frases. També felicitacions a l’editorial Karwánper cuidar l’edició, des d’una portada preciosa i suggeridora, amb un paper de qualitat que et canta quan li rasques la portada amb les ungles, i, a dins un punt de llibre petitó i eficient, amb el logo de l’editorial, que són uns ulls ancestrals, com sortits d’unes tauletes de fang, que et miren.

Ressenyes dels que hi entenen

Buscant informació sobre aquest text fascinant, he ensopegat amb un blog misteriós, fet per dones, que seguiré i que es proposa “recopilar, descriure, emmarcar en el context contemporani i analitzar les obres d’uns autors que es situen en els marges de l’arabitat”. El blog es diu CALITME, CARTOGRAFIES LITERÀRIES DE LA MEDITERRÀNIA. Signa una ressenya crítica la Margarida Castells Criballés, que deixa el llibre que us proposo pels núvols. Per part meva, només us puc dir que fa quinze dies que l’he llegit i sembla que m’hagi atrapat en un mig somni i que em cal l’altra meitat. No penseu que no l’he entès, és que té molts nivells de lectura, crec, de profunditat, i a mi m’agradaria parlar-ho amb el senyor Salim, que m’expliqui la seva meitat de somni.

L’editorial en diu això:

Salim Barakat
Traducció de Xavier Valls Guinovart i Valèria Macías
Editorial Karwán
148 pàg.
16 euros

A Haidrahodahós, la terra de les coves habitades per centaures, el fastig arrossega Thioni, el príncep dèspota que els governa, a infringir el pacte més sagrat entre els seus súbdits. El desconcert s’apoderarà dels centaures Hodahós —que somien sempre mig somni i el comparteixen exclusivament amb el seu company de vida—, i deixaran de somiar poc després que el Príncep ordeni que cada matí una parella li ha de revelar un somni.

Mentrestant, la irrupció del misteriós Orsín, una figura que evoca l’ésser humà, sediciós per a uns i alliberador per a d’altres, desperta recel al cercle del poder alhora que alimenta una ambició velada entre el poble. Les intrigues se succeeixen i les confabulacions silencioses forgen dos laberints entrellaçats que duran a la mort qui s’hi endinsi.

Els personatges, éssers dotats d’un llenguatge suggestiu i que actuen regits per la dualitat de la seva naturalesa —la de ser mig homes i mig cavalls—, porten les escenes fins al punt més sorprenent i inesperat, en una trama que destil·la una imaginació prodigiosa. Desfilen per aquestes pàgines éssers com ara un sacerdot que prega al Déu Color, un bufó incomprès, una sàvia bibliotecària d’estirp singular i una femella negra de cua i trena daurades que trastorna el curs dels esdeveniments.

Salim Barakat cisella amb la minuciositat d’un tallista cada línia d’aquesta narració, de to predominantment líric. I és que cada detall de la novel·la juga un paper en la configuració d’aquest món extraordinari: somnis, alfanges, tauletes, coloms missatgers, gravats, tintures, poetes, ferradures, miralls, màscares, molins, planes de blat, dringadissa de collarets… i renills i bufecs sens fi.