Els Indians a L’Illa de Bembé II: Partagàs

 Qui era Partagàs?

En una conversa al Cafè Dominica, dos personatges de L’Illa de Bembé fan referència, de manera una mica enigmàtica, a l’assassinat de Jaume Partagàs a la seva finca per un assumpte de faldilles.

Logo de la primera fàbrica Flor de Tabacos de Partagás i Cia.

Jaume Bonaventura Ambrós Partagás i Ravell va nàixer a Arenys de Mar l’any 1816  i va morir a la seva finca de Vuelta abajo, a Cuba l’any 1868). És un bon exemple de l’èxit i la tenacitat d’alguns dels anomenats indians, que buscaven oportunitats de negoci i de fer diners.

Va fundar, juntament amb Joan Conill, de Lloret de Mar, una petita fàbrica de tabac a l’Havana que difícilment podia competir amb d’altres fabricants en aquell moment, l’any 1827. Va haver d’anar fent, estalviant i comprant terres tabaqueres per, després de vint anys, aconseguir finançament per al seu gran projecte.

Encara es pot visitar

Va fundar La Flor de Tabacos de Partagás y Cía a l’Havana, que més tard va esdevenir la Real Fábrica de Tabacos Partagás, i va tenir molt d’èxit perquè era l’amo dels millors conreus i podia ( i sabia )triar el bo i millor per confeccionar els cigars, que acabarien per fornir les millors cases de l’aristocràcia europea.

Cigars Partagàs per al Príncep de Gales

Un innovador

Partagàs va ser un gran innovador en molts àmbits de la producció, fermentació inenvelliment del tabac,  alhora que va preocupar-se per l’educació dels treballadors que es passaven hores enrotllant els cigars. Així, doncs, va crear la figura del lector, una persona que llegia les notícies dels diaris en veu alta i fins i tot novel·les.

L’educació dels cubans

A L’Illa de Bembé, els dos personatges discuteixen sobre si va fer bé Partagàs d’introduir la lectura a les seves fàbriques. Cadascun representa una postura oposada i mantenen una discussió molt viva, a l’època: l’educació dels criolls i dels empleats.

 

 

Els indians de l’Illa de Bembé I: Bacardí

Bacardí

Al capítol “Unes sabates” de L’Illa de Bembé, hi ha una entrada amb un extracte d’una carta fictícia que diu així:

Santiago de Cuba, 15 de febrer 1865

I tot va ser que la senyora Amàlia, quan va saber que els antics indígenes veneraven els ratpenats, li va suggerir al senyor Facund que al nou rom li posessin la imatge d’una ratota d’aquelles amb les ales desplegades.

Aquesta carta enviada per algú a ves a saber qui, és un joc literari petitó, que lliga amb la beguda que s’està prenent un dels protagonistes a la pàgina 102.

I a què trau cap tot plegat? Doncs era una manera d’introduir un context interessantíssim de la nostra història, lligada a Cuba.

El ratpenat

By Miika Silfverberg from Vantaa, Finland - Bacardi (on white), CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3503234
Bacardi on white By Miika Silfverberg from Vantaa, Finland

 

Llegim en un post del juliol de 2015 al web bacardicuba.net en què ens expliquen la història de l’icònic logo del ratpenat amb les ales esteses.

L’Amàlia  Moreau era la dona de Facund Bacardí Massó, un sitgetà que va emigrar a Cuba per continuar el negoci de comerç de vins i licors que ja tenia son pare. EL 1862 van iniciar una nova aventura comercial després d’adquirir una destil·leria a Santiago de Cuba.

Facund va experimentar per traure un nou licor, menys aspre i més elegant que el típic aiguardent de l’època, que podia despertar un mort. L’Amàlia, que es va adonar que hi havia una colònia de ratpenats entre els alerons de la teulada de llauna de la destil·leria, va suggerir al seu marit que fessin servir el dibuix d’un ratpenat com a símbol del nou rom.

 Va ser una decisió molt intel·ligent, perquè els clients potencials no en sabien de lletra, i podien demanar “la beguda del ratpenat”. Es podria considerar l’Amàlia Moreau com una precursora del màrqueting.

La tradició

Pocs productes portaven una imatge icònica, un logo. I no sembla que l’Amàlia fos del tot conscient de la importància que tindria la seva elecció. Diu la tradició familiar que ho va fer perquè va sentir a dir que els indígenes cubans,  llavors ja extingits per les malalties que hi havien dut els conqueridors, consideraven els ratpenats símbol de la bona sort.  Això sembla lògic per tal com poden resultar útils com a agents de control biològic, reduint o limitant el creixement de les poblacions d’insectes que podrien malmetre les collites.

Escut de Barcelona (ca. 1800-1931)

 

Diu també el web de Bacardí, que a Catalunya també considerem els ratpenats com a símbol de la bona sort, l’agermanament, la discreció i la lleialtat. Com que dissortadament la nostra tradició ha estat interrompuda tantes vegades, he buscat si aquesta afirmació és certa i sembla, que sí, que a l’heràldica dels territoris de parla catalana, el ratpenat té una certa rellevància com a símbol i, així el trobem a l’escut de Fraga, a l’antic escut de Barcelona, a l’escut de València i del seu Club de futbol i no sé si a altres indrets.

Jo només puc afegir que els ratpenats conviuen amb nosaltres i que la llei ens obliga a protegir-los. Per això, quana l’EOI de Tortosa vam tenir la nostra petita colònia de ratpenats diminuts, ens vam sentir afortunats, tot i que feia cosa quan, als vespres circulaven pel deambulatori del claustre a una velocitat espatarrant, sense xocar amb ningú i, per sort, sense que cap estudiant s’hi fixés gaire.

La mort a Babel

Al pròleg per als catalans de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello (traducció de l’asturià de Jordi Raventós, adesiara 2008), l’autor ens avisa que el fet que les llengües morin és massa freqüent i que podríem enderiar-nos a pensar que el que és natural és això, la fugacitat i la decadència. Al contrari. Ens diu que:

“Rebelar-secontra aquesta caducitat no deixa de ser un coresforç ineficaç, si bé necessari i noble per més que el fracàs estigui assegurat per endavant. Em refereixo a una cosa molt important que em dol d’allò més i que em sembla que no comparteix aquell qui des del seu despatx dictamina, en nom del progrés de la humanitat, el benefici que comporta el fet que tots els pobles cabin parlant de la mateixa manera, és a dir, a la manera de qui dictamina el seu propi benefici.”

No hi puc estar més d’acord. Fa temps vaig expressar el meu dolor per la mort de la meua llengua, amb aquest relat:

Relat: La mort a Babel

Sóc fet de mots i els estimo. Visc a Babel, amb els meus germans i germanes, no sempre amb harmonia. El meu cos format de paraules canvia i ha de fer-ho, ho sé, com el de tots i totes al llarg dels temps.  No tots tenim els mateixos pares i mares, per bé que tots creiem haver tingut una sola mare ancestral que s’esdevingué als inicis de les nostres criatures, en l’alba de la història.

Recordo quan, del nostre pare, vam nàixer tants germans i germanes. Era inevitable, ja que, en l’aïllament de les comunitats, era difícil de preservar el cos unit. Tu pare, et vas diluir en nosaltres, però romans intacte en textos sagrats en el temple de la paraula escrita. Tal va ser el teu poder, que admiro.

Jo vaig nàixer aviat, bonic i fort. Entre les criatures que vaig ser enviat a servir, van sorgir grans poetes i comerciants de paraula eloqüent, prínceps i comtes amb discursos solemnes de cort reial, religiosos i místics pregoners plens de convenciment, i gent humil de paraula àgil i divertida. A tots he servit bé. Tanmateix no he tingut una vida fàcil i moriré estèril abans del meu temps natural. El meu cos no es recordarà més que com una curiositat a la vella Europa, com si hagués estat un mer pont entre els meus germans, que lingüistes doctorands estudiaran com un mecanisme inert.

Repasso la meva vida i concloc que he tingut mala sort. Vaig haver de passar dècades, segles en la clandestinitat de les cases, mentre el meu germà passejava pels carrers amb l’exèrcit i els seus canons.  Alguns dels meus mots van canviar inexorablement de color. De primer, a poc a poc, però darrerament, tot i que ja no sóc clandestí, tan de pressa que no em reconec. Heus aquí el meu gran pecat: dòcilment he permès que totes les meves criatures aprenguessin tots els mots del meu germà i jo, ai las, sóc redundant. Camino perdent moltes paraules i nocions. Primer deixen uns buits que després es reomplen amb d’altres colors que no són el meu. Un d’ells predomina, el del germà que m’ha subjugat de sempre, malgrat que el seu més gran poeta em va enaltir a la seva obra magna.

Aviat perdré els meus darrers mots, empesos pel vent de la mala fe, la despreocupació i la ignorància de les criatures d’aquí i vingudes d’arreu.  No tinc temps d’incorporar-los, ni les eines de la llei. És cosa de pocs anys i moriré.

La ranera de la mort ja pren forma, ai pare, si ho poguessis sentir! Vells i joves no comparteixen termes, com és habitual, diràs, però no, pare, és més canviant del que caldria. Entre les grans urbs i les viles hi ha perplexitat, perquè per als vilatans, els ciutadans no acaben les frases, parlen pla i deslluït, amb els colors dels mots mig esborrats i amb menys vocals i menys consonants que poden provocar malentesos. Hi ha molts indrets que no em parlen, alguns perquè no em coneixen, d’altres perquè encara que m’han conegut a l’escola, no els cal fer-me servir, i encara d’altres, els homes i dones de llei, que em rebutgen amb l’amenaça. A la universitat, he de donar pas a la internacionalització; a la construcció i la restauració, he de ser amable amb els nouvinguts.  No cal ni dir, i els atenc amablement, però en són tants, pare, que ara em caldria que fossin ells amables amb mi. M’esforço, pare, i no me’n surto perquè em menyspreen. De tots els accents que es poden sentir a la tribu del meu germà, el meu és l’únic que rebutgen quan m’esforço a parlar amb els seus colors. No em deixen compartir la meva televisió ni ràdio amb els indrets que em pertanyen, on m’han canviat el nom manta vegades perquè jo semblés un altre. Creuen que sóc dolent i que em vull imposar per pura tossuderia, per no voler deixar d’ésser, tan aviat.

Desapareixeré en aquesta torre de Babel i espero que ben ràpid, per tal que les meves criatures no sentin dolor amb la substitució.  Al capdavall, els meus germans i germanes, i fins i tot els seus fills, ja faran el fet per als que han de nàixer. Mentrestant, pateixo pels que són aquí, pel sofriment dels narradors i contistes que escriuran textos que no esdevindran res i poetes que no declamaran unes belles paraules que han perviscut més d’un miler d’anys.

Club de lectura de L’Illa de Bembé, el primer

38a trobada del Club de Lectura de la Ribera d’Ebre

La Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre volia celebrar la seva 38a trobada amb un títol de literatura ebrenca, arran de la 15a Fira del Llibre Ebrenc i de l’11è Litterarum  i la seva directora triés L’Illa de Bembé.

He participat en aquesta mena de clubs com a lectora i els autors i autores que hi han participat  m’han semblat sempre molt professionals i amb molt de bagatge.  Com ho afrontaria jo com a autora per primera vegada?

Una vida pròpia

Em feia una mica de temor, per aquella timidesa que la gent no es creu que tinc, però que sí, que la tinc. Això no obstant, la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre ho van fer molt rebé. Primer que res van demanar a la Universitat Rovira i Virgili que assignés una filològa per fer la presentació i li va tocar a l’Agnès Toda, que condueix el programa literari Va de Llibres de Ràdio Terra.  L’Agnès va fer una presentació, powerpoint inclòs, amb molt d’entusiasme i savoir faire. Després, a mi, em van situar entre les lectores, com una tertuliana més.

Doncs he fet un gran descobriment: noto que la novel·la, encara que l’hagi escrit jo, té una vida pròpia i el que jo pugui dir doncs és en certa manera irrellevant, o si més no, tan rellevant com el que puguin dir qualsevol de les tertulianes. I és que, a més, les lectores hi van tocar molt, van mostrar curiositat, comparant personatges i conceptes amb molta soltura.

Mira, que vas per amunt

A la meva família, els vaig avisar que arribaria tard, perquè la sessió començava a les 19,30 i estava marcat que acabava a les 21,30, cosa que em va estranyar perquè la gent a aquelles hores ja no està per a romanços i el que vol és sopar.  Però el meu marit em van recordar que “vas per amunt”, que vol dir que vas o a la Ribera d’Ebre o la Terra Alta (riu Ebre amunt), comarques que han mantingut els bons costums tradicionals.

Així doncs, no cal ni dir que no me n’aniria amb la panxa buida i en acabar la sessió ens van oferir cava, coca de cireres (“que és lo temps”) i coquetes de segí amb forma de cor.

En tindré sempre un gran record.

Moltes gràcies a totes!

 

 

 

 

L’Illa de Bembé a la XV Fira del Llibre Ebrenc

Presentació de L’Illa de Bembé

Dissabte 26 de maig, en el marc de la XV Fira del Llibre Ebrenc, vaig tenir l’ocasió de presentar L’Illa de Bembé a Móra d’Ebre, juntament amb altres col·legues com el Joan Roca Navarro, amb Melodia d’una absència (Capital Books), Noemí Molinero amb Cementiri dels vius (Editorial Gregal) i Albert Guiu amb Poemes al vent.

Presentació de L'Illa de Bembé Carpa a la Fira del Llibre Ebrenc
Presentació de L’Illa de Bembé a la Carpa a la Fira del Llibre Ebrenc

Signatures de L’Illa de Bembé i una història bonica

Els exemplars es van esgotar dissabte al matí. Per sort em van dir que en pujarien més per avui diumenge. M’enduc una història bonica: una lectora frisava per llegir el llibre perquè justament tenia una besàvia que pervenia de Xerta i que es deia Mercè Falcó, una noia que havia emigrat a l’altra banda del mar, a l’Argentina, i que quan va tornar la van casar a divuit anys amb un senyor de Gandesa, molt més gran que ella, que tenia terres… us sona?

Entrevista de l'Agència Catalana de Notícies
Entrevista de l’Agència Catalana de Notícies

L’ANC va entrevistar-me. Van preguntar-me què pensava de la Fira i del Litterarum i els vaig respondre que és única i que dóna identitat a una producció literària que creixeria aïllada i a una producció d’espectacles que d’una altra manera, crec que no floriria. I els que som al sud de Catalunya o al nord de València, com vulgueu, hem de deixar de ser zona de transició.  La constància, la continuïtat, és ara el més important.

Què és la Fira del Llibre Ebrenc?

Una DO literària

La Fira del Llibre Ebrenc, impulsada pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, l’Institut Ramon Muntaner, l’Ajuntament de Móra d’Ebre i les tres llibreries de referència (Bassa, Viladrich i Guaix) ha forjat una DO literària amb olor de llibre i de riu projectant dins i fora de les Terres de l’Ebre autors i obres de qualitat amb segell ebrenc sense complexos.

Què és el Litterarum?

La literatura catalana a escena

Litterarum és una fira professional que promou obres de qualsevol disciplina de les arts de l’espectacle basades en textos literaris escrits originàriament en llengua catalana en tot el domini lingüístic  i que no han estat concebuts originalment per a l’escena. Una simbiosi creativa entre literatura i arts escèniques que ha sabut apropar autors de les lletres catalanes de totes les èpoques, clàssics i contemporanis, a un públic més ampli, i que està impulsada per l’Ajuntament de Mora d’Ebre i la Institució de les Lletres Catalanes. Enguany ha celebrat la 11a edició.

 

Més ressenyes de L’Illa de Bembé

Les anteriors ressenyes que vaig comentar de L’Illa de Bembé eren escrites per dones i ara em plantejo de comentar les que m’han fet dos homes, l’Oriol Gracià i Jesús M. Tibau. A tots dos els ha interessat la visió femenina i el desenvolupament de la protagonista en un ambient hostil.

Oriol Gracià, divendres 12 de gener de 2018, La Veu de l’Ebre:

És una novel·la sobre llibertats individuals i col·lectives que comença i acaba a la finca dels indians de Villa Retiro, de Xerta, però que transcorre a la Cuba de finals del segle XIX, entre plantacions de canya de sucre, terratinents, esclaus i revolucionaris. Una història escrita des de la perspectiva femenina, ben documentada, que cuida els registres lingüístics i aprofundeix en formes dialectals … sense que res desentoni.

Jesús Tibau, 16 de maig de 2018 Blog “Tens un racó dalt del món”:

Aquesta és una de les facetes que més m’atrauen del llibre, ser testimoni del creixement de la protagonista, i de com aprèn a prendre les regnes de la seva vida, en un ambient hostil i masclista, de com s’adapta a les circumstàncies amb intel·ligència, de com sap treure el millor de cadascú. (…)  És una història mil cops explicada, però l’autora li sap donar certs ingredients que ens animen a explorar-la. Podria haver caigut, per exemple, en la temptació de presentar algun personatge dolent, molt dolent, que són agraïts i que creen dependència, però ha decidit fer-los a tots humans, polièdrics, amb els seus dubtes i matisos, víctimes del moment i del lloc que els ha tocat jugar.

 

Ressenyes de L’Illa de Bembé

S’han publicat dues ressenyes de L’Illa de Bembé no connectades a cap entrevista amb l’autora, una el 23 de desembre de 2017, tot just un mes després de la seva publicació, signada per la Marta Planes del blog Llegir en cas d’incendi; l’altra per l’Àngels Catells al setmanari en paper El 3 de Vuit i publicada el 26 de gener de 2018. Abans que res, moltes gràcies a totes dues.

Acords i desacords

Entre les dues crítiques hi ha acords i desacords. Ambdues destaquen que la novel·la està molt ben documentada històricament i també que és excessivament llarga (M. Planes matisa que és un llast i À.Castells que potser era una intenció de l’autora per integrar-la en el període històric). Quant als desacords, són molt grans: M. Planes considera que és una obra amb alts i baixos de ritme constants i que té una resolució de la trama previsible, mentre que À. Castells afirma que és una novel·la que creix a mesura que avança i que ens sobta amb un final sorprenent.

T’agrada la prota?

Es veu clarament que a la Sra. Planes no li ha agradat la Maria de Berger, la protagonista i que a la Sra. Castells sí.  Potser això ha fet que la primera hagi fet una interpretació molt superficial del personatge, i erroni en alguna apreciació al meu entendre, mentre que l’altra li ha atorgat la profunditat d’un “viatge iniciàtic físic i moral d’una noia de mitjan segle XIX”, amb el qual estic totalment d’acord.  En tot cas, totes dues parlen del reguitzell de personatges que donen vida a les subtrames que permeten conèixer la realitat de Cuba de l’època i fins i tot, que permet entendre la Cuba actual.

I la llengua i l’estil què?

Cap de les dues fa consideracions d’estil o de llengua, que, en canvi, és el que em comenten molts lectors. És possible que sigui una qüestió d’espai, però també observo que, en general, pocs periodistes culturals comenten aquestes qüestions.  Totes dues periodistes acaben per recomanar L’Illa de Bembé i fins i tot la Sra. Castells em regala el comentari “Mercè Falcó apunta maneres”.  Moltes gràcies!

L’invident lector

Primer Sant Jordi a l’altra banda

Aquest ha estat el meu primer Sant Jordi com a escriptora i he vist la festa des de l’altre costat. Vaig anar a esmorzars d’escriptors —una experiència—i vaig firmar llibres a Barcelona, Amposta i Tortosa en una mena de marató. Em va sorprendre la molta gent que hi havia a la Rambla Catalunya essent com era un dia laborable i també el fet que hi ha gent que no mira llibres sinó que fa fotos dels autors que signen aquell dia. És que hi ha col·leccionistes per a tot.

Primera parada

A Barcelona vaig signar a Rambla Catalunya a dos llocs.  Al primer, em van situar en una gran taula–expositor d’autors en la qual hi havia cinc places. Vaig anar a raure al bell mig, de tal manera que a la meua esquerra hi tenia dos autors coneguts, ressenyats i publicitats, un d’ells firmant, deia ell, amb el seu personatge. A la meua dreta tenia el poeta Guillem Gavaldà, Premi Miquel Bauçà 2017 amb Brànquies  i el novel·lista Josep M. Argemí amb Les nimfes sota el sol, tots dos  encantadors i molt dedicats. Jo, no us enganyaré, vaig signar llibres sobretot a amics i familiars o amics de familiars, amb alguna molt grata excepció com aquesta que us explicaré.

El Sant Jordi més tendre

S’atansa al taulell un senyor molt polit amb ulleres fosques i cabell blanc, acompanyat d’una senyora que el guiava perquè era invident. M’explica que ell també va ser alumne de “l’escola d’escriptura” i que també és filòleg.  Aquests dos “tambés” m’informen que no havien parat allà per casualitat, sinó que havien vingut a buscar L’Illa de Bembé signada per l’autora.  Això em sorprèn d’allò més. Em tenen aquella deferència i admiració que jo també gastava —i gasto— amb els escriptors abans de convertir-me en col·lega.  El senyor m’informa, mentre sospesa un dels exemplars que hi ha al taulell, que ha vingut a comprar-ne un en paper per a sa mare. Corro a excusar-me per l’excessiva llargària de la meva novel·la, però amb un gest altiu de la mà em diu que a sa mare no l’afronta llegir milers de pàgines; simplement vol avaluar-ne el pes i el volum i m’imagino una senyora intel·ligent i desperta encara que fràgil i velleta. Ho trobo tan bonic que haig de seure.

Continua parlant-me: a tots dos, mare i fill, els agrada molt llegir novel·la històrica i després de llegir el resum de l’obra, va decidir que li interessava i que aquest seria el seu regal de Sant Jordi per a ella. Jo no bado boca i ell em demana si sisplau, l’hi podria dedicar.  Li agafo l’exemplar i pregunto pel nom de qui va dedicat. A la Pilar. Mentre vaig escrivint la dedicatòria parant compte de no espifiar-la, intento imaginar-me-la llegint-li en veu alta al seu fill als vespres i penso que deu ser molt cansat.  Com si m’hagués llegit el pensament m’informa que, per suposat, ell ja s’ha comprat la novel·la en ebook, per llegir-la en Braille.  Li pregunto com és possible això i m’explica que té un aparell que l’hi tradueix. Em demana si tinc l’amabilitat de llegir-li la dedicatòria que he escrit.  La recito el més bé que puc.  L’he escrit llarga, ara que tinc temps de fer-les així perquè no tinc cues, jo. Li agrada molt i respiro fondo. Quin Sant Jordi més guapo!

Ressenya

El nostre pitjor enemic de Jesús M. Tibau 

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, Cossetània Edicions

 

Abans de conèixer el Jesús jo ja li havia pispat un microrelat titulat L’ENCÀRREC, publicat al blog la bona confitura. Ho vaig fer perquè el Ricard Ruiz, professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ens va manar de triar un microrelat realista d’algun autor i transformar-lo en un microrelat de ciència ficció.  El d’ell feia així:

L’ENCÀRREC:

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.”

I jo el vaig transformar en això:

L’ENCÀRREC IMPOSSIBLE:

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com una jove cyborg li passa davant. Té una llista llarga de contactes de criminals, tan obsolets com ell mateix.”

El Ricard em va posar molt bona nota, però a ningú escapa que la base era un diamant que jo vaig embrutar una mica. Més endavant, la Sílvia Panisello (un altre diamant) me’l va presentar i vaig entrar a formar part d’aquest grup insaciable que no para de créixer i fer coses per a la cultura que es diu diLLUMS d’Arts al forn i del qual Jesús M. Tibau és un dels principals promotors i més visibles.

Anem al gra.  Jesús M. Tibau és especialista en relat breu, sigui microrelat o conte, sigui entrades d’un diccionari inversemblant que ell anomena «desdefinicions», o posts molt eficients al seu blog que replica, amb un clar domini de les xarxes socials, a Instagram, facebook, whatsapp, que jo sàpiga. Com ell mateix confessa en una entrada al seu propi blog,

“Escriure la meva primera novel·la fou una lluita contínua entre el contista empedreït que sóc, amant de reduir el màxim possible l’extensió dels relats, amb el novel·lista inexpert que explorava nous terrenys.” 

Jo mateixa, que en la meva primera novel·la he escrit més de 450 pàgines, confesso que tindria un problema a la inversa i, per tant, m’he llegit  El nostre pitjor enemic amb un gran interès per veure-hi diferències amb la meva manera d’escriure —substancials—i aprendre del mestre.

Si voleu saber de què va, només cal que llegiu aquesta ressenya de Jordi Siré al Reusdigital.cat, del qual destaco aquest comentari:

«L’embolcall és atemporal i indefinit, amb gent que passa i ve sense noms, només identificats per les categories amb els que els classifica la vida. “Pel que m’interessava explicar m’era igual que fos el segle XII o el segle XX, una illa o un planeta perdut a la galàxia exterior. I d’aquesta manera m’estalviava la feina de documentar-me”»

Jo voldria centrar-me en el que m’ha sorprès més: el narrador. Quan escric una novel·la intento fer desaparèixer el narrador per tal que el lector visqui amb els personatges el que està passant.  Per fer-ho faig servir poques descripcions i dono una composició de lloc a través de les accions i els diàlegs. No sé si me’n surto sempre, però en general, això és el que permet al lector tenir la sensació d’estar a dins, com si veiés una pel·lícula i segons els lectors de L’Illa de Bembé això és el que més destaca de la seva experiència lectora .

En la novel·la del Jesús M Tibau el narrador és molt present, tant, que els personatges estan lluny del lector, però això és el que l’autor justament volia. Per això no tenen noms, tan sols graus militars, ni els llocs són concrets i el temps és incert: només disposem del passar d’uns mesos sense any, un calendari amb què s’enceta cada capítol l’únic concret del qual és que el temps narratiu és de vuit mesos. Vol presentar-los dins del teatre o d’un tauler d’escacs i per això hi ha moltes referències a un escenari o espectacle ens ho recorden:

“Un mariner crida des del pal major. Assenyala el sud amb el braç estès, per si algú encara dubta de quina és la direcció correcta.  Avisats per crit d’alerta, el teló de núvols s’aparta perquè l’astre rei posi èmfasi al moment.”

“Atabalats fan avançar el bot camí de l’illa, casella a casella.”

” Des del fortí, a la vora de la lluita perpètua del penya-segat i el mar, tothom observa en silenci l’efecte òptic de la nau que es fa petita en la distància, fins que desapareix engolida per l’aigua.”

 

“Amb el pes de les hores, la calitja creix i el decorat tremola, com un miratge que no convenç.  A l’altra punta s’aixeca la muntanya que tanca amb austeritat l’escenari i posa fi a l’horitzó terrestre.”

Només en el capítol 20 de març trobem que el narrador s’apropa al personatge i arriba a posar-se a la pell de la comandanta solament durant dues pàgines i mitja. Després corre a distanciar-se’n.

“El comandant no s’ha dignat a venir-la a buscar.  S’amagarà rere l’excusa d’estar enfeinat jugant a soldadets, a fer veure que comanda una missió d’importància nacional; quin fart de riure, quan va explicar-li-ho!”

Quins avantatges té aquest narrador? Doncs que permet donar entrada a la poètica, que en el cas de Tibau és d’una bellesa exquisida. De fet, en llegir la descripció del personatge principal, (el comandant) em va sobtar que en una trobada del diLLUMS d’Arts al Forn en què ens va presentar la seva novel·la, Tibau llegís la descripció física, a la pàgina 9 i que comença :

“Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre.  És un nas implacable, …”

quan , de fet, encara és més interessant la descripció anímica i de personalitat del comandant, amb passatges en què desgrana les seves pors infantils i la llastimosa escena del brindis fracassat que volia dedicar a son pare el mariscal, que salvant les distàncies perquè el to és humorístic, em va recordar a una escena de la pel·lícula Le placard en la qual Daniel Auteuil, que encarnant Mr Pignon, un personatge fracassat que és tan desgraciat que fins i tot una torrada se li suïcida per la finestra. Jo em quedo amb aquesta profunda descripció del comandant:

“Son pare volia convertir-lo en un home, i oblidà la persona; un descuit degut a la manca de pràctica o a la solitud.  La vida del comandant és un esforç per no criar remordiments, un catàleg de mancances que procura actualitzar no gaire sovint.  amb els anys, aprengué a no tenir en compte la incapacitat per a la tendresa de son pare.  Si mai el mirava fixament, la intuïa submergida al toll d’aquells ulls amarats de tristesa i, en gran part, se’n sentia culpable.”

Quant a la llengua, m’alegra constatar que Tibau, nascut a Cornudella de Montsant i desplaçat des de fa molts anys al Baix Ebre, no és purista i ha incorporat paraules dels seus dos dialectes d’una manera creativa i flexible, cosa que celebro: hòmens, xiquet, boterut, plegar, apegalosa. Per la resta, està ple d’imatges precioses, de vegades potser gratuïtes perquè l’escriptor es deixa emportar per la màgia dels jocs de paraules:

“Ara, de moment, el gust dels anys perduts s’acumula sobre la pols de les cambres; sobre les cambres de la pols”.

però que la gran majoria són un regal estètic, en què té igual relleu els personatges i els objectes, que personifica constantment:

“És normal que el fortí no s’esforci per semblar bon amfitrió, almenys fins que passi la rancúnia que l’habita.  Les parets tenen memòria, allotgen sentiments, i la solitud que s’enganxa al seu rostre tarda en desaparèixer.  Cal molt d’esforç, i bones dosis de tendresa, per recuperar la confiança de les parets i transformar-les en una llar”.

Recomano llegir aquesta novel·la atípica, plena de poesia que es manté en un nivell alt de manera consistent, en què la trama no és el principal i que us portarà a un coneixement de la naturalesa humana molt íntim. Us deixo amb un passatge que m’ha colpit especialment per la seva capacitat de fer-me reflexionar:

“Lluny de la terra, l’horitzó esdevé un cercle infinit i blau, una frontera líquida amb llicència per travessar; que la meta s’allunyi a cada pas no és un contratemps, sinó un estímul.  Entendre que la frontera ets tu fa que t’estimis el mar per sempre.  Qualsevol té dret a jurar que es troba enmig del centre, sense por de rebre cap càstig, a declarar-se amo i senyor del tros de món que li toca navegar.  És lícit creure, amb tota fermesa, que els monstres marins són llegendes per espantar cors indecisos, inventades pel nostre pitjor enemic: nosaltres mateixos.”