Melodia i mite

Unes partitures misterioses

Si us dic que la intriga de Melodia d’una absència, primera novel·la de Joan Roca Navarro, està centrada en trobar una peça composada per un monjo cistercenc renegat, el Músic, que tenia tals poders demoníacs i tel·lúrics que, davant la impossibilitat de destruir-la, es va haver de trossejar en tres partitures incompletes, de tal manera que ningú pogués fer mal en tocar-les, no us estaré mentint però tampoc no us he dit tota la veritat. La cerca d’aquesta música està embolcallada en una història molt més gran i intrigant sobre el descobriment del passat i la seva acceptació.

La Música de fons

Com Jaume Cabré, el Joan Roca Navarro té la prosa impregnada de música. Els capítols se’ns presenten amb una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final. Els melòmans s’ho passaran molt rebé reconeixent els detalls sobre Mozart. Per exemple, el protagonista principal es diu Bastien i tots els que no estem al cas ens pensem que és pel besavi Bastiano, però els que en saben lligaran caps i hi veuran més coses: Bastien és el personatge de la primera òpera de l’infant Mozart. Hi ha altres detalls sobre la vida de Mozart reservats perquè xalin els entesos, així que no els desvetllarem. L’obra ve amb una banda sonora que inclou des d’Erik Satie a Pink Floid i que podeu trobar aquí a Spotify

Fer l’ullet al món del cinema

Mai no s’havia fet abans un thriller d’aquestes característiques ambientat al Delta i això ho dic sabent que demà es publica el darrer premi Prudenci Bertrana ambientat a l’Illa de Buda, però que em temo que no hi tindrà res a veure. Ho dic perquè Melodia d’una absència no és una història del Delta tampoc. Té ressonàncies literàries i cinematogràfiques molt potents, com Shutter Island, la novel·la de Dennis Lehane i el film de Martin Scorsese, o com indica el periodista Jordi Sanuy al seu blog, la manera com està estructurada recorda a Sospitosos habituals on l’autor juga amb una trama no lineal, amb salts temporals i canvis de narrador, tot i que el pes de la narració se l’endú Bastien, el qual explica la seua experiència en primera persona, que és per a mi la part més interessant, la que permet parlar del mite.

Melodia, Mite i Delta

Arrossars del Delta de l'Ebre Afirma Joan Todó a la introducció de la seua Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Ed. Pòrtic 2018) que quan va descobrir el Delta finalment als vint-i-cinc anys, va adonar-se que  ” la descoberta va consistir sobretot a adonar-me que no el coneixia, que m’era un lloc estrany, que no tenia dret a apropiar-me’l, que el meu horitzó primer era un altre ben diferent.”

Doncs, bé, a Melodia d’una absència de Joan Roca Navarro, deltebrenc de raça, teniu el material de primeríssima mà. I no és la descripció queixosa i retrospectiva a la que ens tenen acostumats altres autors del territori, sinó que és un retrat fet amb un esclat de força, poder i profund coneixement. Delta i mite. No tant perquè ja d’entrada ens parla dels segineros i més endavant trobem personatges (femenins, és clar; qui sinó pot interpretar la mare terra?) que recomanen encanteris amb herbes, aigua i oli, per curar refredats, sinó perquè cal allunyar el mal que durant segles han empès enrere amb els seus coneixements, en una batalla que encara s’està lliurant. El Delta, és per aquestes dones autoproclamades sàvies, això:

“Los savis són savis del que saben, del demés no -va remugar la dona deixant bruscament un tros de carn sobre el plat-. I no són ximpleries. Tu no saps res de res, no saps ni lo puesto on te trobes. On te penses que estem? Això és lo final de l’Ebro… Tu saps lo que són les desembocadures dels rius? No? No ho saps? Pos són los abocadors, fill meu, abocadors d’energia, aquí fa cap tot, lo bo i lo dolent, però més que res lo dolent; lo bo se queda sempre per dalt, no sé com està fet. I aquí al Delta no és que estiguéssem prop de la desembocadura, és que estem dalt mateix. Aquí hi ha hagut des de sempre una presència maligna, ma iaia ja contava que sa mare li ho havia dit, i que això ja ho contava la mare de sa mare.”

Tot aquest imaginari m’és molt atractiu, ara que mig planeta està més en contacte amb el món mitològic de la literatura anglosaxona,  la qual, al seu torn, ha anat a beure dels mites nòrdics (John R.R.Tolkien, George R. R. Martin), tot plegat prou allunyat dels nostres paisatges. Hem de recuperar el nostre propi món mitològic!

Llenguatge i estil 

Joan Roca Navarro té la facilitat de descriure el moviment de manera molt bonica i eficient, cosa que crec que no és fàcil en llengües romàniques (com a professora d’anglès, llengua en què els verbs ja inclouen el significat de la manera i que té tota mena de preposicions de moviment, en sóc especialment conscient). Tota la novel·la respira autenticitat, des dels diàlegs deltaics, passant pels catalanismes d’unes cartes escrites, a la força, en castellà, fins a la integració d’un seguit de formes occidentals perfectament estàndard, però que són poc habituals tot i que són comprensibles en tot el territori lingüísitc, i que alhora et fan sentir com a casa.  Us convido a llegir-ne les primeres pàgines. Quedareu atrapats!

 

Els programes culturals en podcast

Ai, la cultura!

Les hores d’emissió dels programes culturals tant a la ràdio com a la televisió, solen ser a hores intempestives, com per exemple l’hora de la migdiada en diumenge o tot just després de sopar, moment en què ja t’has engolit les escabroses notícies del dia i el que et ve de gust és mirar una peli o dormir directament. Buidar el cap, vaja.

àngel descansant

Als que ens agraden aquesta mena de continguts tenim la gran sort que els podcasts existeixen i els que trobem, o més aviat busquem, un momentet per escoltar-los, ens els descarreguem al mòbil desde plataformes com Ivoox. Jo escolto Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio quan vaig al gimnàs, enfilada a l’elíptica, suant la cansalada amb el programa de càrdio. Poc que s’ho pensen els que m’envolten, tot i que potser em sorprendria del que escolten. Perquè, aixó sí, tothom va amb auriculars i els que no i parlen, ens molesten. Santa tecnologia. Un incís, Ciutat Maragda s’emet dissabtes de 23 h a 24 h. No és un horari dissuassori?

headphones and logoEntrevistes en podcast

El passat 12 de juny es va emetre una entrevista que em va fer l’Agnès Toda al seu programa Vols venir a la meva barca? de La Nova Ràdio, de Reus. Aquí podeu sentir el programa que vam gravar i del qual estic molt satisfeta, gràcies a la lectura professional de L’Illa de Bembé que va fer l’Agnès.

Trobareu a Ivoox el Cafè Literari, un programa cultural de Ràdio Móra la Nova amb entrevistes a autors i autores que tenen alguna novetat i convida experts que parlen de cinema, entre altres coses. És molt recomanable. L’entrevista que em van fer al gener arran de la publicació de L’Illa de Bembé la podeu trobar aquí.

Altres podcasts de cultura interessants són el Plaerdemavida de l’À Punt ràdio, dels nostres veïns del sud. Quin canvi! Ja no mo’n recordem de Canal 9, que tampoc no podíem veure al Principat.  Aquí teniu l’enllaç. M’ofereixo per a una entrevista….

XIII Jornades de les Lletres ebrenques a Amposta 2018

Les Jornades

Participo per primera vegada a aquesta cita literària imprescindible de tardor i em trobo amb un esdeveniment molt ben muntat i orquestrat per una gran professional, la Joana Serret, directora de la Biblioteca Sebastià Joan Arbó i la Inés  Martí, regidora de cultura de l’Ajuntament d’Amposta, entre d’altres. Em diuen els meus contactes barcelonins que estàn impressionats i que aquesta resposta en un lloc amb poca densitat de població ja la voldrien a l’àrea metropolitana. Les jornades es duen a terme durant bona part de la setmana, i el dia anterior, els forts aiguats han malmès la carretera i amenaçat l’assistència, però tot va anar bé. Jo només hi puc anar dissabte dia 20.

El Paisatge d’un escriptor

Camins de nit
Camins de Nit – duo

La presentació de la nova Ruta literària de Sebastià Joan Arbó a Amposta anomenada “El paisatge d’un escriptor” feta per Josep Igual, amb la intervenció de Màrius López que a la seua avançada edat ens parla de l’amic, la gran persona que va ser Arbó.  Un duet fantàstic, Camins de nit, em deixen amb la boca oberta.

La teca

La SifoneriaRecital de Poesia elèctrica a càrrec del grup DeMatiMañana, basat en poemes de Joan Margarit Casa de Misericòrdia.

El dinar a La Sifoneria d’Amposta és excel·lent i la companyia immillorable. Un restaurant ple d’escriptors i escriptores! No diria que els escriptors siguem estranys, però aquí tinc la forta sensació d’estar en la meua salsa. Ja no em sento un peix fora de l’aigua. Glups.

 

Nous valors literaris ebrencs

Em correspon ser a la taula d’escriptors novells dissabte havent dinat, i sota el títol esperançador de “nous valors literaris ebrencs 2018” presentem els nostres llibres  fins a quinze escriptors i escriptores. Joan Roca Navarro comença amb la seua Melodia d’una Absència  i Xavi Benigni tanca la presentació amb un emotiu relat de superació personal amb Estima.  Entremig, Emma Brunet amb Una rosa dins al Mar, Daniela Gil Gamboa, Sergi Ferré, Janina Espuny, Eva Mascarell, Joan-Josep Sancho i Pilar Zaragoza. Jo, és clar, hi presento L’Illa de Bembé.

Autors de capçalera

Trobada d’escriptors i escriptores de capçalera amb els i les bibliotecàries

Després es presenta Terra de Lletres, un recull a càrrec del poeta Jordi Llavina. A la trobada d’escriptors de capçalera em retrobo amb un ex-professor de Ciència Ficció de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, en Ricard Ruiz Garzón, que modera la sessió amb autors i bibliotecaris, entre els quals trobem Francesca Alien, Jordi Llavina, Núria Pradas, J.M.Tibau, Manel Ollé, Maria Carme Roca, Miquel Esteve i Teresa Duch, Els i les responsables de biblioteques als quals els escriptors estan adscrits, ens fan una anàlisi, sobretot psicològica, de les raons que tenen els usuaris de les biblioteques per

  

L’Illa de Bembé al Club de Lectura de Reus

Club de lectura de l’Òmnium Baix Camp i Centre de Lectura de Reus

A la tardor torna el club de lectura d’Òmnium Baix Camp i el Centre de Lectura amb un programa en què participaré. El 18 d’octubre, a les 19,30 h comentarem L’illa de Bembé amb els lectors adscrits al club.

Aquí teniu l’enllaç amb la notícia al Reus digital.

                                                          

 

 

Altres lectures del programa són:

El dia 20 de setembre passat van comentar Zanoni d’Edward Bulwer-Lytton amb Joaquim Mallafrè, el traductor de l’obra al català.  El 22 de novembre rellegiran Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo i el 13 de desembre comptaran amb Llucia Ramis i la seva novel·la Les Possesions.

 

Club de Lectura de Xerta

Nou Club de Lectura per llegir, comentar i compartir!

Un grup de lectores ( de moment només dones; que els homes no llegeixen o què?) m’han demanat d’organitzar el Club de Lectura de Xerta i proposar llibres a comentar. Comptem amb la col·laboració de la Biblioteca municipal de Tortosa, Marcel·li Domingo que ens facilita el préstec dels llibres que anirem proposant. La Biblioteca de Xerta acollirà les reunions i esperem que el projecte es consolide.

L'aatles furtiu d'Alfred Bosch
Una de les cobertes de L’atles furtiu

 

Començarem amb una novel·la històrica preciosa publicada l’any 2009 a l’editorial Columna: L’atles Furtiu d’Alfred Bosch, en què narra la vida de Jafudà Cresques, un cartògraf mallorquí de l’edat mitjana. Una història d’intriga al voltant dels seus mapes fa de fil conductor, i ens transporta, entre enigmes i entrebancs, pels paisatges i els personatges de la seva època. 

L’Alfred Bosch és nascut a Barcelona, però de mare mallorquina, cosa que podreu constatar pel vocabulari que utilitza, tan semblant al del Baix Ebre em molts casos. Crec que això farà sentir com a casa les lectores més avesades a llegir en castellà.

 La Cartografia Medieval

Jafudà Cresques, també conegut com a Jehudà Cresques i Jaume Ribes, fou un cartògraf jueu d’origen mallorquí i probablement l’home que va coordinar els descobriments marítims de l’escola naval portuguesa de Sagres, a l’inici del segle XV.  Va nàixer el 1350, fill d’un altre cartògraf notable, Cresques Abraham, també nascut a Mallorca, que va ser el primer a incorporar una rosa dels vents al mapa, de tal manera que alhora el convertia  en una carta de navegació.
Mapa medieval de Cresques Abraham
Mapa medieval de Cresques Abraham
Aquests fulls comprenen tot el món conegut al segle XIV, des dels 10º fins als 60º de latitud nord. La rosa dels vents apareix a la part esquerre d’aquesta imatge. Avui dia, l’original es conserva a la ‘Bibliothèque nationale de France’, a París.
 Si en voleu saber més, podeu llegir l’entrada de la Revista Sàpiens de 29 de gener de 2018 en aquí.

 

 

 

 

 

 

 

 

Les dones indianes de L’Illa de Bembé

Les dones indianes, tema central a la Fira d’Indians de Begur

En la seva XV edició, la Fira d’Indians de Begur 2018 pren com a tema central l’aventura indiana des d’una vessant femenina, malgrat que tan sols un 8,5% de la població que va emigrar a les Amèriques a meitant s.XIX eren dones. Es vol reivindicar el paper que van jugar en aquell moment històric, segons els documents d’arxiu i en la memoria popular, ja que formen part del patrimoni material de l’època. És per això, potser, que m’hi han convidat per presentar L’Illa de Bembé.

Qui són les dones de L’Illa de Bembé?

A la novel·la hi trobem una bona colla de de personatges femenins i tots representen algun aspecte essencial de l’època.

Les de casa bonaDones indianes riques dels segle XIX

La Maria Berger representa la dona europea, educada per ser un àngel de la llar i amb una educació religiosa catòlica molt estricta.

La Genoveva Lafayé, de nom original Lafayette,  és matriarca d’una família descendent dels francesos que havien hagut de deixar Haití a causa de l’aixecament d’esclaus i que tenen una xarxa de complicitats econòmiques i socials que serveixen de marc a la història que jo explico. Aquest context social també està integrat per La Teresa i la Jacinta, dones cubanes de casa bona però analfabetes i ignorants, que representen la situació cultural de la dona cubana de l’època.

Les esclaves, prostitutes, domèstiques i llibertes

L’indianes esclaves amb la família, cap al 1860.Octàvia Bencomo és un personatge que representa l’amistat però que també permet explicar el malaurat destí de moltes emigrades de les illes canàries.

La Clotilda, és una majordoma esclava de segona generació que ens dóna una visió de l’esclava domèstica, així com la Leonor, una altra domèstica que retrata l’esclava d’origen ioruba acabada d’arribar i que acaba essent partisana. La Juana representa l’esclava lliberta i a qui li he donat un rol especial en la trama principal i el desenllaç.

Salim Barakat i Les coves de Haidrahodahós

Una nova editorial i un autor desconegut a casa nostra

Aprofitant un viatge a Barcelona vaig visitar la Llibreria Calders em vaig fixar en una nova editorial, Karwán i un autor de qui no sabia res que m’ha deixat literàriament bocabadada. Salim Barakat, un ciutadà Kurd-sirià, actualment resident a Suècia, és un renovador de les lletres àrabs, diuen els entesos. D’ell, he llegit Les Coves de Haidrahodahós, un llibre absolutament fascinant i que us recomano.

Salim BarakatLes Coves de Haidrahodahós

Traducció excel·lent i edició cuidada

Enhorabona als traductors, Xavier Valls Guinovart i Valèria Macías Pagès. Deu haver estat molt difícil la traducció d’un autor amb un estil oníric, que literalment fa la sensació que esculpeix les frases. També felicitacions a l’editorial Karwánper cuidar l’edició, des d’una portada preciosa i suggeridora, amb un paper de qualitat que et canta quan li rasques la portada amb les ungles, i, a dins un punt de llibre petitó i eficient, amb el logo de l’editorial, que són uns ulls ancestrals, com sortits d’unes tauletes de fang, que et miren.

Ressenyes dels que hi entenen

Buscant informació sobre aquest text fascinant, he ensopegat amb un blog misteriós, fet per dones, que seguiré i que es proposa “recopilar, descriure, emmarcar en el context contemporani i analitzar les obres d’uns autors que es situen en els marges de l’arabitat”. El blog es diu CALITME, CARTOGRAFIES LITERÀRIES DE LA MEDITERRÀNIA. Signa una ressenya crítica la Margarida Castells Criballés, que deixa el llibre que us proposo pels núvols. Per part meva, només us puc dir que fa quinze dies que l’he llegit i sembla que m’hagi atrapat en un mig somni i que em cal l’altra meitat. No penseu que no l’he entès, és que té molts nivells de lectura, crec, de profunditat, i a mi m’agradaria parlar-ho amb el senyor Salim, que m’expliqui la seva meitat de somni.

L’editorial en diu això:

Salim Barakat
Traducció de Xavier Valls Guinovart i Valèria Macías
Editorial Karwán
148 pàg.
16 euros

A Haidrahodahós, la terra de les coves habitades per centaures, el fastig arrossega Thioni, el príncep dèspota que els governa, a infringir el pacte més sagrat entre els seus súbdits. El desconcert s’apoderarà dels centaures Hodahós —que somien sempre mig somni i el comparteixen exclusivament amb el seu company de vida—, i deixaran de somiar poc després que el Príncep ordeni que cada matí una parella li ha de revelar un somni.

Mentrestant, la irrupció del misteriós Orsín, una figura que evoca l’ésser humà, sediciós per a uns i alliberador per a d’altres, desperta recel al cercle del poder alhora que alimenta una ambició velada entre el poble. Les intrigues se succeeixen i les confabulacions silencioses forgen dos laberints entrellaçats que duran a la mort qui s’hi endinsi.

Els personatges, éssers dotats d’un llenguatge suggestiu i que actuen regits per la dualitat de la seva naturalesa —la de ser mig homes i mig cavalls—, porten les escenes fins al punt més sorprenent i inesperat, en una trama que destil·la una imaginació prodigiosa. Desfilen per aquestes pàgines éssers com ara un sacerdot que prega al Déu Color, un bufó incomprès, una sàvia bibliotecària d’estirp singular i una femella negra de cua i trena daurades que trastorna el curs dels esdeveniments.

Salim Barakat cisella amb la minuciositat d’un tallista cada línia d’aquesta narració, de to predominantment líric. I és que cada detall de la novel·la juga un paper en la configuració d’aquest món extraordinari: somnis, alfanges, tauletes, coloms missatgers, gravats, tintures, poetes, ferradures, miralls, màscares, molins, planes de blat, dringadissa de collarets… i renills i bufecs sens fi.

Els Indians a L’Illa de Bembé II: Partagàs

 Qui era Partagàs?

En una conversa al Cafè Dominica, dos personatges de L’Illa de Bembé fan referència, de manera una mica enigmàtica, a l’assassinat de Jaume Partagàs a la seva finca per un assumpte de faldilles.

Logo de la primera fàbrica Flor de Tabacos de Partagás i Cia.

Jaume Bonaventura Ambrós Partagás i Ravell va nàixer a Arenys de Mar l’any 1816  i va morir a la seva finca de Vuelta abajo, a Cuba l’any 1868). És un bon exemple de l’èxit i la tenacitat d’alguns dels anomenats indians, que buscaven oportunitats de negoci i de fer diners.

Va fundar, juntament amb Joan Conill, de Lloret de Mar, una petita fàbrica de tabac a l’Havana que difícilment podia competir amb d’altres fabricants en aquell moment, l’any 1827. Va haver d’anar fent, estalviant i comprant terres tabaqueres per, després de vint anys, aconseguir finançament per al seu gran projecte.

Encara es pot visitar

Va fundar La Flor de Tabacos de Partagás y Cía a l’Havana, que més tard va esdevenir la Real Fábrica de Tabacos Partagás, i va tenir molt d’èxit perquè era l’amo dels millors conreus i podia ( i sabia )triar el bo i millor per confeccionar els cigars, que acabarien per fornir les millors cases de l’aristocràcia europea.

Cigars Partagàs per al Príncep de Gales

Un innovador

Partagàs va ser un gran innovador en molts àmbits de la producció, fermentació inenvelliment del tabac,  alhora que va preocupar-se per l’educació dels treballadors que es passaven hores enrotllant els cigars. Així, doncs, va crear la figura del lector, una persona que llegia les notícies dels diaris en veu alta i fins i tot novel·les.

L’educació dels cubans

A L’Illa de Bembé, els dos personatges discuteixen sobre si va fer bé Partagàs d’introduir la lectura a les seves fàbriques. Cadascun representa una postura oposada i mantenen una discussió molt viva, a l’època: l’educació dels criolls i dels empleats.

 

 

Els indians de l’Illa de Bembé I: Bacardí

Bacardí

Al capítol “Unes sabates” de L’Illa de Bembé, hi ha una entrada amb un extracte d’una carta fictícia que diu així:

Santiago de Cuba, 15 de febrer 1865

I tot va ser que la senyora Amàlia, quan va saber que els antics indígenes veneraven els ratpenats, li va suggerir al senyor Facund que al nou rom li posessin la imatge d’una ratota d’aquelles amb les ales desplegades.

Aquesta carta enviada per algú a ves a saber qui, és un joc literari petitó, que lliga amb la beguda que s’està prenent un dels protagonistes a la pàgina 102.

I a què trau cap tot plegat? Doncs era una manera d’introduir un context interessantíssim de la nostra història, lligada a Cuba.

El ratpenat

By Miika Silfverberg from Vantaa, Finland - Bacardi (on white), CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3503234
Bacardi on white By Miika Silfverberg from Vantaa, Finland

 

Llegim en un post del juliol de 2015 al web bacardicuba.net en què ens expliquen la història de l’icònic logo del ratpenat amb les ales esteses.

L’Amàlia  Moreau era la dona de Facund Bacardí Massó, un sitgetà que va emigrar a Cuba per continuar el negoci de comerç de vins i licors que ja tenia son pare. EL 1862 van iniciar una nova aventura comercial després d’adquirir una destil·leria a Santiago de Cuba.

Facund va experimentar per traure un nou licor, menys aspre i més elegant que el típic aiguardent de l’època, que podia despertar un mort. L’Amàlia, que es va adonar que hi havia una colònia de ratpenats entre els alerons de la teulada de llauna de la destil·leria, va suggerir al seu marit que fessin servir el dibuix d’un ratpenat com a símbol del nou rom.

 Va ser una decisió molt intel·ligent, perquè els clients potencials no en sabien de lletra, i podien demanar “la beguda del ratpenat”. Es podria considerar l’Amàlia Moreau com una precursora del màrqueting.

La tradició

Pocs productes portaven una imatge icònica, un logo. I no sembla que l’Amàlia fos del tot conscient de la importància que tindria la seva elecció. Diu la tradició familiar que ho va fer perquè va sentir a dir que els indígenes cubans,  llavors ja extingits per les malalties que hi havien dut els conqueridors, consideraven els ratpenats símbol de la bona sort.  Això sembla lògic per tal com poden resultar útils com a agents de control biològic, reduint o limitant el creixement de les poblacions d’insectes que podrien malmetre les collites.

Escut de Barcelona (ca. 1800-1931)

 

Diu també el web de Bacardí, que a Catalunya també considerem els ratpenats com a símbol de la bona sort, l’agermanament, la discreció i la lleialtat. Com que dissortadament la nostra tradició ha estat interrompuda tantes vegades, he buscat si aquesta afirmació és certa i sembla, que sí, que a l’heràldica dels territoris de parla catalana, el ratpenat té una certa rellevància com a símbol i, així el trobem a l’escut de Fraga, a l’antic escut de Barcelona, a l’escut de València i del seu Club de futbol i no sé si a altres indrets.

Jo només puc afegir que els ratpenats conviuen amb nosaltres i que la llei ens obliga a protegir-los. Per això, quana l’EOI de Tortosa vam tenir la nostra petita colònia de ratpenats diminuts, ens vam sentir afortunats, tot i que feia cosa quan, als vespres circulaven pel deambulatori del claustre a una velocitat espatarrant, sense xocar amb ningú i, per sort, sense que cap estudiant s’hi fixés gaire.

La mort a Babel

Al pròleg per als catalans de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello (traducció de l’asturià de Jordi Raventós, adesiara 2008), l’autor ens avisa que el fet que les llengües morin és massa freqüent i que podríem enderiar-nos a pensar que el que és natural és això, la fugacitat i la decadència. Al contrari. Ens diu que:

“Rebelar-secontra aquesta caducitat no deixa de ser un coresforç ineficaç, si bé necessari i noble per més que el fracàs estigui assegurat per endavant. Em refereixo a una cosa molt important que em dol d’allò més i que em sembla que no comparteix aquell qui des del seu despatx dictamina, en nom del progrés de la humanitat, el benefici que comporta el fet que tots els pobles cabin parlant de la mateixa manera, és a dir, a la manera de qui dictamina el seu propi benefici.”

No hi puc estar més d’acord. Fa temps vaig expressar el meu dolor per la mort de la meua llengua, amb aquest relat:

Relat: La mort a Babel

Sóc fet de mots i els estimo. Visc a Babel, amb els meus germans i germanes, no sempre amb harmonia. El meu cos format de paraules canvia i ha de fer-ho, ho sé, com el de tots i totes al llarg dels temps.  No tots tenim els mateixos pares i mares, per bé que tots creiem haver tingut una sola mare ancestral que s’esdevingué als inicis de les nostres criatures, en l’alba de la història.

Recordo quan, del nostre pare, vam nàixer tants germans i germanes. Era inevitable, ja que, en l’aïllament de les comunitats, era difícil de preservar el cos unit. Tu pare, et vas diluir en nosaltres, però romans intacte en textos sagrats en el temple de la paraula escrita. Tal va ser el teu poder, que admiro.

Jo vaig nàixer aviat, bonic i fort. Entre les criatures que vaig ser enviat a servir, van sorgir grans poetes i comerciants de paraula eloqüent, prínceps i comtes amb discursos solemnes de cort reial, religiosos i místics pregoners plens de convenciment, i gent humil de paraula àgil i divertida. A tots he servit bé. Tanmateix no he tingut una vida fàcil i moriré estèril abans del meu temps natural. El meu cos no es recordarà més que com una curiositat a la vella Europa, com si hagués estat un mer pont entre els meus germans, que lingüistes doctorands estudiaran com un mecanisme inert.

Repasso la meva vida i concloc que he tingut mala sort. Vaig haver de passar dècades, segles en la clandestinitat de les cases, mentre el meu germà passejava pels carrers amb l’exèrcit i els seus canons.  Alguns dels meus mots van canviar inexorablement de color. De primer, a poc a poc, però darrerament, tot i que ja no sóc clandestí, tan de pressa que no em reconec. Heus aquí el meu gran pecat: dòcilment he permès que totes les meves criatures aprenguessin tots els mots del meu germà i jo, ai las, sóc redundant. Camino perdent moltes paraules i nocions. Primer deixen uns buits que després es reomplen amb d’altres colors que no són el meu. Un d’ells predomina, el del germà que m’ha subjugat de sempre, malgrat que el seu més gran poeta em va enaltir a la seva obra magna.

Aviat perdré els meus darrers mots, empesos pel vent de la mala fe, la despreocupació i la ignorància de les criatures d’aquí i vingudes d’arreu.  No tinc temps d’incorporar-los, ni les eines de la llei. És cosa de pocs anys i moriré.

La ranera de la mort ja pren forma, ai pare, si ho poguessis sentir! Vells i joves no comparteixen termes, com és habitual, diràs, però no, pare, és més canviant del que caldria. Entre les grans urbs i les viles hi ha perplexitat, perquè per als vilatans, els ciutadans no acaben les frases, parlen pla i deslluït, amb els colors dels mots mig esborrats i amb menys vocals i menys consonants que poden provocar malentesos. Hi ha molts indrets que no em parlen, alguns perquè no em coneixen, d’altres perquè encara que m’han conegut a l’escola, no els cal fer-me servir, i encara d’altres, els homes i dones de llei, que em rebutgen amb l’amenaça. A la universitat, he de donar pas a la internacionalització; a la construcció i la restauració, he de ser amable amb els nouvinguts.  No cal ni dir, i els atenc amablement, però en són tants, pare, que ara em caldria que fossin ells amables amb mi. M’esforço, pare, i no me’n surto perquè em menyspreen. De tots els accents que es poden sentir a la tribu del meu germà, el meu és l’únic que rebutgen quan m’esforço a parlar amb els seus colors. No em deixen compartir la meva televisió ni ràdio amb els indrets que em pertanyen, on m’han canviat el nom manta vegades perquè jo semblés un altre. Creuen que sóc dolent i que em vull imposar per pura tossuderia, per no voler deixar d’ésser, tan aviat.

Desapareixeré en aquesta torre de Babel i espero que ben ràpid, per tal que les meves criatures no sentin dolor amb la substitució.  Al capdavall, els meus germans i germanes, i fins i tot els seus fills, ja faran el fet per als que han de nàixer. Mentrestant, pateixo pels que són aquí, pel sofriment dels narradors i contistes que escriuran textos que no esdevindran res i poetes que no declamaran unes belles paraules que han perviscut més d’un miler d’anys.