Club de lectura de L’Illa de Bembé, el primer

38a trobada del Club de Lectura de la Ribera d’Ebre

La Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre volia celebrar la seva 38a trobada amb un títol de literatura ebrenca, arran de la 15a Fira del Llibre Ebrenc i de l’11è Litterarum  i la seva directora triés L’Illa de Bembé.

He participat en aquesta mena de clubs com a lectora i els autors i autores que hi han participat  m’han semblat sempre molt professionals i amb molt de bagatge.  Com ho afrontaria jo com a autora per primera vegada?

Una vida pròpia

Em feia una mica de temor, per aquella timidesa que la gent no es creu que tinc, però que sí, que la tinc. Això no obstant, la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre ho van fer molt rebé. Primer que res van demanar a la Universitat Rovira i Virgili que assignés una filològa per fer la presentació i li va tocar a l’Agnès Toda, que condueix el programa literari Va de Llibres de Ràdio Terra.  L’Agnès va fer una presentació, powerpoint inclòs, amb molt d’entusiasme i savoir faire. Després, a mi, em van situar entre les lectores, com una tertuliana més.

Doncs he fet un gran descobriment: noto que la novel·la, encara que l’hagi escrit jo, té una vida pròpia i el que jo pugui dir doncs és en certa manera irrellevant, o si més no, tan rellevant com el que puguin dir qualsevol de les tertulianes. I és que, a més, les lectores hi van tocar molt, van mostrar curiositat, comparant personatges i conceptes amb molta soltura.

Mira, que vas per amunt

A la meva família, els vaig avisar que arribaria tard, perquè la sessió començava a les 19,30 i estava marcat que acabava a les 21,30, cosa que em va estranyar perquè la gent a aquelles hores ja no està per a romanços i el que vol és sopar.  Però el meu marit em van recordar que “vas per amunt”, que vol dir que vas o a la Ribera d’Ebre o la Terra Alta (riu Ebre amunt), comarques que han mantingut els bons costums tradicionals.

Així doncs, no cal ni dir que no me n’aniria amb la panxa buida i en acabar la sessió ens van oferir cava, coca de cireres (“que és lo temps”) i coquetes de segí amb forma de cor.

En tindré sempre un gran record.

Moltes gràcies a totes!

 

 

 

 

L’Illa de Bembé a la XV Fira del Llibre Ebrenc

Presentació de L’Illa de Bembé

Dissabte 26 de maig, en el marc de la XV Fira del Llibre Ebrenc, vaig tenir l’ocasió de presentar L’Illa de Bembé a Móra d’Ebre, juntament amb altres col·legues com el Joan Roca Navarro, amb Melodia d’una absència (Capital Books), Noemí Molinero amb Cementiri dels vius (Editorial Gregal) i Albert Guiu amb Poemes al vent.

Presentació de L'Illa de Bembé Carpa a la Fira del Llibre Ebrenc
Presentació de L’Illa de Bembé a la Carpa a la Fira del Llibre Ebrenc

Signatures de L’Illa de Bembé i una història bonica

Els exemplars es van esgotar dissabte al matí. Per sort em van dir que en pujarien més per avui diumenge. M’enduc una història bonica: una lectora frisava per llegir el llibre perquè justament tenia una besàvia que pervenia de Xerta i que es deia Mercè Falcó, una noia que havia emigrat a l’altra banda del mar, a l’Argentina, i que quan va tornar la van casar a divuit anys amb un senyor de Gandesa, molt més gran que ella, que tenia terres… us sona?

Entrevista de l'Agència Catalana de Notícies
Entrevista de l’Agència Catalana de Notícies

L’ANC va entrevistar-me. Van preguntar-me què pensava de la Fira i del Litterarum i els vaig respondre que és única i que dóna identitat a una producció literària que creixeria aïllada i a una producció d’espectacles que d’una altra manera, crec que no floriria. I els que som al sud de Catalunya o al nord de València, com vulgueu, hem de deixar de ser zona de transició.  La constància, la continuïtat, és ara el més important.

Què és la Fira del Llibre Ebrenc?

Una DO literària

La Fira del Llibre Ebrenc, impulsada pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, l’Institut Ramon Muntaner, l’Ajuntament de Móra d’Ebre i les tres llibreries de referència (Bassa, Viladrich i Guaix) ha forjat una DO literària amb olor de llibre i de riu projectant dins i fora de les Terres de l’Ebre autors i obres de qualitat amb segell ebrenc sense complexos.

Què és el Litterarum?

La literatura catalana a escena

Litterarum és una fira professional que promou obres de qualsevol disciplina de les arts de l’espectacle basades en textos literaris escrits originàriament en llengua catalana en tot el domini lingüístic  i que no han estat concebuts originalment per a l’escena. Una simbiosi creativa entre literatura i arts escèniques que ha sabut apropar autors de les lletres catalanes de totes les èpoques, clàssics i contemporanis, a un públic més ampli, i que està impulsada per l’Ajuntament de Mora d’Ebre i la Institució de les Lletres Catalanes. Enguany ha celebrat la 11a edició.

 

Més ressenyes de L’Illa de Bembé

Les anteriors ressenyes que vaig comentar de L’Illa de Bembé eren escrites per dones i ara em plantejo de comentar les que m’han fet dos homes, l’Oriol Gracià i Jesús M. Tibau. A tots dos els ha interessat la visió femenina i el desenvolupament de la protagonista en un ambient hostil.

Oriol Gracià, divendres 12 de gener de 2018, La Veu de l’Ebre:

És una novel·la sobre llibertats individuals i col·lectives que comença i acaba a la finca dels indians de Villa Retiro, de Xerta, però que transcorre a la Cuba de finals del segle XIX, entre plantacions de canya de sucre, terratinents, esclaus i revolucionaris. Una història escrita des de la perspectiva femenina, ben documentada, que cuida els registres lingüístics i aprofundeix en formes dialectals … sense que res desentoni.

Jesús Tibau, 16 de maig de 2018 Blog “Tens un racó dalt del món”:

Aquesta és una de les facetes que més m’atrauen del llibre, ser testimoni del creixement de la protagonista, i de com aprèn a prendre les regnes de la seva vida, en un ambient hostil i masclista, de com s’adapta a les circumstàncies amb intel·ligència, de com sap treure el millor de cadascú. (…)  És una història mil cops explicada, però l’autora li sap donar certs ingredients que ens animen a explorar-la. Podria haver caigut, per exemple, en la temptació de presentar algun personatge dolent, molt dolent, que són agraïts i que creen dependència, però ha decidit fer-los a tots humans, polièdrics, amb els seus dubtes i matisos, víctimes del moment i del lloc que els ha tocat jugar.

 

Ressenyes de L’Illa de Bembé

S’han publicat dues ressenyes de L’Illa de Bembé no connectades a cap entrevista amb l’autora, una el 23 de desembre de 2017, tot just un mes després de la seva publicació, signada per la Marta Planes del blog Llegir en cas d’incendi; l’altra per l’Àngels Catells al setmanari en paper El 3 de Vuit i publicada el 26 de gener de 2018. Abans que res, moltes gràcies a totes dues.

Acords i desacords

Entre les dues crítiques hi ha acords i desacords. Ambdues destaquen que la novel·la està molt ben documentada històricament i també que és excessivament llarga (M. Planes matisa que és un llast i À.Castells que potser era una intenció de l’autora per integrar-la en el període històric). Quant als desacords, són molt grans: M. Planes considera que és una obra amb alts i baixos de ritme constants i que té una resolució de la trama previsible, mentre que À. Castells afirma que és una novel·la que creix a mesura que avança i que ens sobta amb un final sorprenent.

T’agrada la prota?

Es veu clarament que a la Sra. Planes no li ha agradat la Maria de Berger, la protagonista i que a la Sra. Castells sí.  Potser això ha fet que la primera hagi fet una interpretació molt superficial del personatge, i erroni en alguna apreciació al meu entendre, mentre que l’altra li ha atorgat la profunditat d’un “viatge iniciàtic físic i moral d’una noia de mitjan segle XIX”, amb el qual estic totalment d’acord.  En tot cas, totes dues parlen del reguitzell de personatges que donen vida a les subtrames que permeten conèixer la realitat de Cuba de l’època i fins i tot, que permet entendre la Cuba actual.

I la llengua i l’estil què?

Cap de les dues fa consideracions d’estil o de llengua, que, en canvi, és el que em comenten molts lectors. És possible que sigui una qüestió d’espai, però també observo que, en general, pocs periodistes culturals comenten aquestes qüestions.  Totes dues periodistes acaben per recomanar L’Illa de Bembé i fins i tot la Sra. Castells em regala el comentari “Mercè Falcó apunta maneres”.  Moltes gràcies!

L’invident lector

Primer Sant Jordi a l’altra banda

Aquest ha estat el meu primer Sant Jordi com a escriptora i he vist la festa des de l’altre costat. Vaig anar a esmorzars d’escriptors —una experiència—i vaig firmar llibres a Barcelona, Amposta i Tortosa en una mena de marató. Em va sorprendre la molta gent que hi havia a la Rambla Catalunya essent com era un dia laborable i també el fet que hi ha gent que no mira llibres sinó que fa fotos dels autors que signen aquell dia. És que hi ha col·leccionistes per a tot.

Primera parada

A Barcelona vaig signar a Rambla Catalunya a dos llocs.  Al primer, em van situar en una gran taula–expositor d’autors en la qual hi havia cinc places. Vaig anar a raure al bell mig, de tal manera que a la meua esquerra hi tenia dos autors coneguts, ressenyats i publicitats, un d’ells firmant, deia ell, amb el seu personatge. A la meua dreta tenia el poeta Guillem Gavaldà, Premi Miquel Bauçà 2017 amb Brànquies  i el novel·lista Josep M. Argemí amb Les nimfes sota el sol, tots dos  encantadors i molt dedicats. Jo, no us enganyaré, vaig signar llibres sobretot a amics i familiars o amics de familiars, amb alguna molt grata excepció com aquesta que us explicaré.

El Sant Jordi més tendre

S’atansa al taulell un senyor molt polit amb ulleres fosques i cabell blanc, acompanyat d’una senyora que el guiava perquè era invident. M’explica que ell també va ser alumne de “l’escola d’escriptura” i que també és filòleg.  Aquests dos “tambés” m’informen que no havien parat allà per casualitat, sinó que havien vingut a buscar L’Illa de Bembé signada per l’autora.  Això em sorprèn d’allò més. Em tenen aquella deferència i admiració que jo també gastava —i gasto— amb els escriptors abans de convertir-me en col·lega.  El senyor m’informa, mentre sospesa un dels exemplars que hi ha al taulell, que ha vingut a comprar-ne un en paper per a sa mare. Corro a excusar-me per l’excessiva llargària de la meva novel·la, però amb un gest altiu de la mà em diu que a sa mare no l’afronta llegir milers de pàgines; simplement vol avaluar-ne el pes i el volum i m’imagino una senyora intel·ligent i desperta encara que fràgil i velleta. Ho trobo tan bonic que haig de seure.

Continua parlant-me: a tots dos, mare i fill, els agrada molt llegir novel·la històrica i després de llegir el resum de l’obra, va decidir que li interessava i que aquest seria el seu regal de Sant Jordi per a ella. Jo no bado boca i ell em demana si sisplau, l’hi podria dedicar.  Li agafo l’exemplar i pregunto pel nom de qui va dedicat. A la Pilar. Mentre vaig escrivint la dedicatòria parant compte de no espifiar-la, intento imaginar-me-la llegint-li en veu alta al seu fill als vespres i penso que deu ser molt cansat.  Com si m’hagués llegit el pensament m’informa que, per suposat, ell ja s’ha comprat la novel·la en ebook, per llegir-la en Braille.  Li pregunto com és possible això i m’explica que té un aparell que l’hi tradueix. Em demana si tinc l’amabilitat de llegir-li la dedicatòria que he escrit.  La recito el més bé que puc.  L’he escrit llarga, ara que tinc temps de fer-les així perquè no tinc cues, jo. Li agrada molt i respiro fondo. Quin Sant Jordi més guapo!

Ressenya

El nostre pitjor enemic de Jesús M. Tibau 

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, Cossetània Edicions

 

Abans de conèixer el Jesús jo ja li havia pispat un microrelat titulat L’ENCÀRREC, publicat al blog la bona confitura. Ho vaig fer perquè el Ricard Ruiz, professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ens va manar de triar un microrelat realista d’algun autor i transformar-lo en un microrelat de ciència ficció.  El d’ell feia així:

L’ENCÀRREC:

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.”

I jo el vaig transformar en això:

L’ENCÀRREC IMPOSSIBLE:

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com una jove cyborg li passa davant. Té una llista llarga de contactes de criminals, tan obsolets com ell mateix.”

El Ricard em va posar molt bona nota, però a ningú escapa que la base era un diamant que jo vaig embrutar una mica. Més endavant, la Sílvia Panisello (un altre diamant) me’l va presentar i vaig entrar a formar part d’aquest grup insaciable que no para de créixer i fer coses per a la cultura que es diu diLLUMS d’Arts al forn i del qual Jesús M. Tibau és un dels principals promotors i més visibles.

Anem al gra.  Jesús M. Tibau és especialista en relat breu, sigui microrelat o conte, sigui entrades d’un diccionari inversemblant que ell anomena «desdefinicions», o posts molt eficients al seu blog que replica, amb un clar domini de les xarxes socials, a Instagram, facebook, whatsapp, que jo sàpiga. Com ell mateix confessa en una entrada al seu propi blog,

“Escriure la meva primera novel·la fou una lluita contínua entre el contista empedreït que sóc, amant de reduir el màxim possible l’extensió dels relats, amb el novel·lista inexpert que explorava nous terrenys.” 

Jo mateixa, que en la meva primera novel·la he escrit més de 450 pàgines, confesso que tindria un problema a la inversa i, per tant, m’he llegit  El nostre pitjor enemic amb un gran interès per veure-hi diferències amb la meva manera d’escriure —substancials—i aprendre del mestre.

Si voleu saber de què va, només cal que llegiu aquesta ressenya de Jordi Siré al Reusdigital.cat, del qual destaco aquest comentari:

«L’embolcall és atemporal i indefinit, amb gent que passa i ve sense noms, només identificats per les categories amb els que els classifica la vida. “Pel que m’interessava explicar m’era igual que fos el segle XII o el segle XX, una illa o un planeta perdut a la galàxia exterior. I d’aquesta manera m’estalviava la feina de documentar-me”»

Jo voldria centrar-me en el que m’ha sorprès més: el narrador. Quan escric una novel·la intento fer desaparèixer el narrador per tal que el lector visqui amb els personatges el que està passant.  Per fer-ho faig servir poques descripcions i dono una composició de lloc a través de les accions i els diàlegs. No sé si me’n surto sempre, però en general, això és el que permet al lector tenir la sensació d’estar a dins, com si veiés una pel·lícula i segons els lectors de L’Illa de Bembé això és el que més destaca de la seva experiència lectora .

En la novel·la del Jesús M Tibau el narrador és molt present, tant, que els personatges estan lluny del lector, però això és el que l’autor justament volia. Per això no tenen noms, tan sols graus militars, ni els llocs són concrets i el temps és incert: només disposem del passar d’uns mesos sense any, un calendari amb què s’enceta cada capítol l’únic concret del qual és que el temps narratiu és de vuit mesos. Vol presentar-los dins del teatre o d’un tauler d’escacs i per això hi ha moltes referències a un escenari o espectacle ens ho recorden:

“Un mariner crida des del pal major. Assenyala el sud amb el braç estès, per si algú encara dubta de quina és la direcció correcta.  Avisats per crit d’alerta, el teló de núvols s’aparta perquè l’astre rei posi èmfasi al moment.”

“Atabalats fan avançar el bot camí de l’illa, casella a casella.”

” Des del fortí, a la vora de la lluita perpètua del penya-segat i el mar, tothom observa en silenci l’efecte òptic de la nau que es fa petita en la distància, fins que desapareix engolida per l’aigua.”

 

“Amb el pes de les hores, la calitja creix i el decorat tremola, com un miratge que no convenç.  A l’altra punta s’aixeca la muntanya que tanca amb austeritat l’escenari i posa fi a l’horitzó terrestre.”

Només en el capítol 20 de març trobem que el narrador s’apropa al personatge i arriba a posar-se a la pell de la comandanta solament durant dues pàgines i mitja. Després corre a distanciar-se’n.

“El comandant no s’ha dignat a venir-la a buscar.  S’amagarà rere l’excusa d’estar enfeinat jugant a soldadets, a fer veure que comanda una missió d’importància nacional; quin fart de riure, quan va explicar-li-ho!”

Quins avantatges té aquest narrador? Doncs que permet donar entrada a la poètica, que en el cas de Tibau és d’una bellesa exquisida. De fet, en llegir la descripció del personatge principal, (el comandant) em va sobtar que en una trobada del diLLUMS d’Arts al Forn en què ens va presentar la seva novel·la, Tibau llegís la descripció física, a la pàgina 9 i que comença :

“Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre.  És un nas implacable, …”

quan , de fet, encara és més interessant la descripció anímica i de personalitat del comandant, amb passatges en què desgrana les seves pors infantils i la llastimosa escena del brindis fracassat que volia dedicar a son pare el mariscal, que salvant les distàncies perquè el to és humorístic, em va recordar a una escena de la pel·lícula Le placard en la qual Daniel Auteuil, que encarnant Mr Pignon, un personatge fracassat que és tan desgraciat que fins i tot una torrada se li suïcida per la finestra. Jo em quedo amb aquesta profunda descripció del comandant:

“Son pare volia convertir-lo en un home, i oblidà la persona; un descuit degut a la manca de pràctica o a la solitud.  La vida del comandant és un esforç per no criar remordiments, un catàleg de mancances que procura actualitzar no gaire sovint.  amb els anys, aprengué a no tenir en compte la incapacitat per a la tendresa de son pare.  Si mai el mirava fixament, la intuïa submergida al toll d’aquells ulls amarats de tristesa i, en gran part, se’n sentia culpable.”

Quant a la llengua, m’alegra constatar que Tibau, nascut a Cornudella de Montsant i desplaçat des de fa molts anys al Baix Ebre, no és purista i ha incorporat paraules dels seus dos dialectes d’una manera creativa i flexible, cosa que celebro: hòmens, xiquet, boterut, plegar, apegalosa. Per la resta, està ple d’imatges precioses, de vegades potser gratuïtes perquè l’escriptor es deixa emportar per la màgia dels jocs de paraules:

“Ara, de moment, el gust dels anys perduts s’acumula sobre la pols de les cambres; sobre les cambres de la pols”.

però que la gran majoria són un regal estètic, en què té igual relleu els personatges i els objectes, que personifica constantment:

“És normal que el fortí no s’esforci per semblar bon amfitrió, almenys fins que passi la rancúnia que l’habita.  Les parets tenen memòria, allotgen sentiments, i la solitud que s’enganxa al seu rostre tarda en desaparèixer.  Cal molt d’esforç, i bones dosis de tendresa, per recuperar la confiança de les parets i transformar-les en una llar”.

Recomano llegir aquesta novel·la atípica, plena de poesia que es manté en un nivell alt de manera consistent, en què la trama no és el principal i que us portarà a un coneixement de la naturalesa humana molt íntim. Us deixo amb un passatge que m’ha colpit especialment per la seva capacitat de fer-me reflexionar:

“Lluny de la terra, l’horitzó esdevé un cercle infinit i blau, una frontera líquida amb llicència per travessar; que la meta s’allunyi a cada pas no és un contratemps, sinó un estímul.  Entendre que la frontera ets tu fa que t’estimis el mar per sempre.  Qualsevol té dret a jurar que es troba enmig del centre, sense por de rebre cap càstig, a declarar-se amo i senyor del tros de món que li toca navegar.  És lícit creure, amb tota fermesa, que els monstres marins són llegendes per espantar cors indecisos, inventades pel nostre pitjor enemic: nosaltres mateixos.”

Algunes lectures

A l’Escola Oficial d’Idiomes de Tortosa impartim alemany, anglès, francès i rus i la lectura adaptada al nivell forma part de la docència. Ara bé, als cursos superiors fem llegir en versió original llibres no adaptats.

Us presentem aquí els llibres dels quals trobareu una traducció al català o castellà, si no les voleu llegir en versió original.

Enguany el departament d’alemany té propostes de lectura humorístiques.

A 4t curs llegeixen Mieses Karma, que vol dir Maleït karma i és la primera novel·la de David Safier i publicada en català a l’editorial Empúries el 2010.

Narra la història de Kim Lange, una dona en la trentena que ha aconseguit una extraordinària posició en la televisió alemanya gràcies a la seva dedicació constant i a costa de fer mal als altres. Així doncs, en el millor moment de la seva carrera, Kim pateix un accident i mor. Aleshores descobreix que ha de reencarnar-se en éssers diversos per purgar el seu mal karma i acumular-ne de bo per ser mereixedora novament d’un cos humà.

 

 

 

 

El departament d’Anglès tenim diverses propostes de caire psicològic.

Per exemple,  The Silver Linings Playbook de l’escriptor nord-americà Matthew Quick. Playbook, en anglès, significa llibre d’estratègies, mentre que silver linings prové d’un refrany anglès, Every cloud has a silver lining, que vol dir que  d’un gran mal en surt un gran bé o com diuen en castellà no hay mal que por bien no venga.  La combinació de Playbook i silver linings fa que el títol del llibre vulgui dir “llibre d’instruccions per a finals feliços” i ha esdevingut una metàfora de l’optimisme en la llengua anglesa actual.  Està traduït al castellà a l’editorial DEBOLSILLO amb el nom Un final feliz/El lado bueno de las cosas.

Narrada a través dels ulls del protagonista, Pat Peoples, la novel·la comença quan aquest surt del centre psiquiàtric, retorna a casa dels seus pares i ha de reconstruir la seua vida.

 

El departament de francès aposta pels clàssics de transfons històric.

A 4t es proposa als alumnes llegir Les échelles du Levant d’Amin MAALOUF,  publicat en català a l’editorial la Campana, sota el títol Les Escales de Llevant. L’autor és d’origen libanès però té tota la seva obra en francès.  El títol fa referència al nom que en altres temps es va donar a les ciutats comercials per les quals els viatgers d’Europa accedien a l’Orient: Constantinoble, Alexandria, Beirut… Llocs de mescla, on convivien llengües, costums i creences. És una novel·la apassionant que narra l’amor entre el musulmà Ossian i la jueva Clara, sacsejat pel drama de la guerra.

Una de Ciència Ficció

Una de ciència ficció

Estic escrivint una novel·la de ciència ficció i quan ho comento a algú que ha llegit L’illa de Bembé arrufen el nas. Quan els pregunto perquè no ho troben bé, em responen que no els agrada tot això de les batalletes interestel·lars.  A banda de tenir aquesta visió reduccionista del terme ciència ficció, continuen dient que anar veure Star Wars està bé, que Matrix els va al·lucinar i que de petits llegien a Jules Verne. I aquí ja els agafo en una contradicció flagrant.   Així que, futurs no-lectors de la novel·la que estic escrivint, he de trencar una llança favor del gènere i alhora obrir-vos una mica el punt de mira.

En primer lloc, el terme ciència ficció està mal traduït de l’anglès science fiction. N’hauríem de dir ficció científica. Per tant, quansevol avenç científic o situació que requereixi una innovació científica que sigui ficcional, és a dir, que encara no s’hagi creat, serveix per al gènere. I en aquestes coses hi pensem molt, perquè com a membres d’una societat ens preocupa el futur.

Ens fan reflexionar les consequències de les innovacions tècniques que s’estan creant. Com hem de fer servir els coneixements sobre el genoma humà? És lícit fer clonació humana? ( per cert, heu llegit l’Illa del Dr. Moreau?; heu vist la pel·licula GATTAGA? ) També podem patir per com hem de resoldre els problemes que plantegen possibles escenaris futurs (el canvi climàtic com ens afectarà?).  En tot cas, el que fa la ficció científica és especular i això és molt important, útil i típicament humà.  Especular sobre com solucionar futurs problemes és útil, fer-ho sobre els reptes morals d’un determinat avenç és humà i important, i preveure què pot passar si s’esdevé alguna cosa que ara no hem previst però que un autor ha imaginat i ens vol avisar no és altra cosa que ser prudent.

El que estic escrivint parteix d’una imatge estàtica que m’ha perseguit durant un temps fins que m’he obligat a fer-la moure.  Gira al voltant de l’aigua, un d’aquests temes que ens neguitegen a causa del canvi climàtic. Ja n’hi ha uns quants de llibres sobre això: L’olor de la pluja de Jordi de Manuel 2006, amb elements de thriller policíac i que ja no es troba (reediteu si us plau) o The water knife de Paolo Bacigalupi 2015,  força “biopunk” .  Jo no vaig per aquí.  A mi el que m’obsesiona és la meravella de l’aigua i m’imagino quines cultures de l’aigua futures poden desenvolupar-se a partir de la seva gestió.

En tot cas, estimats lectors de L’illa de Bembé, no arrufeu el nas a la ciència ficció així d’entrada.  Heu llegit molts llibres de ciència ficció que no sabíeu que ho eren, des del Frankenstein o El Modern Prometeu  de Mary Shelly, obra fundacional de la qual se celebra enguany el segon centenari, passant per Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne, fins a L’any del diluvi de Margaret Atwood (sí, aquella que us ha deixat al·lucinats amb The Handmaids Tale, adaptada per HBO, la sèrie).