Club de Lectura de Xerta, 10 de maig

El suposat boom literari ebrenc

En la penúltima sessió de la primera temporada, em llegit i analitzat la primera obra de Marta Rojals, de Palma d’Ebre. Des d’aquestes terres en permanent crisi multidisciplinar, s’insisteix a incloure-la en la literatura ebrenca, en un intent de fabricar un boom literari ebrenc que ens torni l’autoestima. No crec que ella s’en senti part, com tants altres il·lustres que ja fa temps van marxar cap a Barcelona. Rojals, Todó, Subirats, etc. són ebrencs, però no crec que vulguin formar part d’un corpus de literatura ebrenca, terme que es vol estirar fins al Matarranya i la Franja, per la manera com es presenten els llibres de Jesús Moncada i Francesc Serés a les llibreries d’aquest sud i d’aquest nord. Som terra de cruïlla i aquí només hi ha galtades.

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals

Dit això, hem agafat el format habitual de preguntes llegides per tots i respostes per tots, a la manera de descobrir allò que no sabíem però que intuíem.

Primavera, estiu, etcètera.Es tracta d’una novel·la costumista en aparença (pels diàlegs i per reflectir l’oralitat de la parla ebrenca), ja que la intenció no és reflectir la vida del poble, sinó que es tracta més aviat d’un “bildungsroman”, un gènere literari que vol dir una novel·la d’aprenenatge o de formació.

La protagonista torna al poble i està en crisi personal (arquitecta afectada per l’esclat de la bombolla del totxo i abandonada per la parella).  Revisar el passat l’ajuda a reconstruir el present.

El final, que ha estat discutit als mitjans, ha tingut la rèplica al nostre club de lectura: hi ha hagut de tot, dels que pensen que és magistral, que és obert, que no compleix les expectatives, que sí que les compleix i que sembla que l’autora vulgui una segona part. Ja és el que diu l’etcètera del títol, on tot hi cap.

Aspectes formals

La llengua

Els diàlegs son brillants, tants els directes com els indirectes, els monòlegs, els soliloquis i les interpel·lacions al lector. M’imagino a la Rojals com una gran xerraire i trobo que el seu nom al twitter (replicanta) li escau.

Les analepsis

Aquest terme es refereix a un recurs literari que normalment l’expressem en anglès, “flashbacks”.  Per revisar el passat, la protagonista fa salts-enrere en el temps constantment. Hem parlat de si ens fa perdre o no i si ajuda a la lectura o entorpeix, com passa en alguns casos de la literatura. Rojals els utilitza amb mestria.

La identitat

Marta Rojals no fa entrevistes ni mostra imatges seues. N’hem explorat les raons, revisant els casos de D.J. Salinger (El vigilant en el camp de sègol), que odiava que li fessin fotos, o Thomas Pynchon. Si ens atenem al que ha manifestat ella mateixa: vol saltar-se l’obligació d’anar amunt i avall en presentacions i col·loquis que li llevarien temps d’escriure. Així pot dur una vida normal.

Tanmateix, ha sorgit la idea que potser es vol fer la interessant i prou, per vendre més, perquè al capdavall podria haver usat un pseudònim i llestos. És el que va triar fer l’escriptora italiana Elena Ferrante, que és en realitat Anita Raja, però volia privacitat i ara que l’han descobert, lluita per mantenir-la (mireu aquest article de La Vanguardia).

Hi ha, però, altres raons per triar escriure amb pseudònim. L’escriptor portugués Fernando Pessoa va crear 70 heterònims amb les seues respectives biografies, per poder escriure en gèneres diferents i poder viure moltes vides.

La britànica creadora de la saga Harry Potter, seguint la recomanació del seu editor va signar J.K. Rowling, donant a entendre que era un home i no una dona. A la nostra literatura tenim el cas de Caterina Albert, que coneixem com a Víctor Català.

Entre les raons més obvies per amagar el nom, tenim la de publicar textos que critiquen el poder i que per tant poden donar problemes a l’autor. És el cas del periodista Mariano José de Larra, el de “Vuelva usted mañana”. En els alguns casos no es tria ni un pseudònim. És el que sospito que pot haver passat amb el Lazarillo de Tormes que és anònim.

L’èxit editorial i el llibre generacional

Les darreres preguntes van girar al voltant de quantes edicions calen en català i en altres idiomes per tenir èxit editorial. A tothom va sorprendre les poques vendes en català. El panorama és ben galdós. També van sorprendre les estratègies editorials per vendre més, des de faixes o etiquetes amb el lema 2a o 3a edició, quan encara no s’han exhaurit les anteriors, a l’explotació de booms literaris referits a un conjunt d’escriptors d’una zona o a un determinat gènere de moda.

En tot cas, Primavera, estiu, etètera, va tenir èxit per si sol, gràcies als bloggers i a les xarxes socials que van replicar el boca-orella més enllà de les boques i orelles de proximitat. En part, l’èxit es deu al fet d’haver publicat una història en la que podien emmirallar-se milers de joves adults que havien acabat carreres i màsters, que estaven superformats, en el moment en què la societat els fallava amb una crisi econòmica que els va obligar a buscar-se la vida, sovint a l’estranger. És el capítol final “Milions de quilòmetres”.

 

Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia

Presentació de L’illa de Bembé

Segurament, la darrera presentació, va tenir lloc el passat 3 de maig a la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya, a Sant Sadurní d’Anoia.

 

 

Gràcies a la directora Glòria Bricollé i a la meua companya, Rosa Maria Prat, autora de Pedres Blanques, que va fer una introducció històrica i una entrevista.

La Llibreria Jepi de Sant Sadurní va encarregar-se de la venda d’exemplars.

Biblioteca de Roquetes

12è aniversari de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes

Divendres passat la Biblioteca de Roquetes va celebrar el seu 12è aniversari amb una festa molt especial.

Entre els diversos actes va presentar-se el III Barra Llibre, amb el tema “Novel·la a l’Ebre“.

El recull “Assassins de l’Ebre” va ser convidat per Begonya Ferré,  i el van presentar alguns dels 13 autors, especialment, Miquel Esteve, Isidro Cortés, Sílvia Mayans i Jesús M Tibau.
Fede Cortés, Jesús M Tibau, Sílvia Mayans, Miquel Esteve Valldepérez i Isidro Garrido; i també a Andreu Carranza, Montserrat Espallargas, Cinta Arasa Carot, Francesca Aliern Pons, Pilar Romera Aguilà, Mercè Falcó, Vicent Sanz Arnau i Marc Moreno.

Aquí, un enllaç a un vídeo d’ebredigital.

L’Illa de Bembé al XXXIII Congreso Internacional de Literatura y Estudios Hispánicos

Comunicació sobre L’illa de Bembé a Santiago, Chile

El 8 de març va tenir lloc el XXIII Congreso Internacional de Literatura y Estudios Hispánicos, Santiago, Chile, en una sessió sobre l’ús de creences alternatives (bruixes, curanderos i santeria) a la literatura hispànica. En aquest marc, la  Montserrat Roser i Puig, Senior Lecturer in Hispanic Studies i Associate Dean (Education) de la Faculty of Humanities de la University of Kent (Canterbury, Kent, Regne Unit) va presentar la comunicació “Aculturación, transculturación y sincretismo en L’Illa de Bembé (2017), de Mercè Falcó i Pegueroles”.

El treball és accessible a través de https://www.academia.edu/

Academia.edu és un portal web, en format de xarxa social, dirigit especialment als investigadors i científics, amb l’objectiu principal de facilitar la seva connexió i ajudar-los a descobrir altres membres amb interessos comuns.

L’Illa de Bembé a l’E.O.I de Sabadell

L’Illa de Bembé lectura recomanada

L’Escola Oficial d’Idiomes de Sabadell va recomanar L’Illa de Bembé com a lectura per a l’alumnat de nivells avançats de català. Un cop feta la lectura, el departament de català va convidar-me a parlar-ne amb tots ells. La xerrada va tenir lloc el passat 10 d’abril.

 

L’acte va ser obert a tota la població de Sabadell. Així doncs, vaig tenir l’oportunitat de compartir opinions sobre la novel·la amb sabadellencs. Vaig signar força exemplars!

El departament de català de l’Escola Oficial d’Idiomes de Sabadell destaca per l’organització d’activitats culturals. L’illa de Bembé va comptar també amb lectures dramatitzades a càrrec d’actors. Entre les activitats del curs, l’escola havia comptat amb la presència del poeta i rapsoda Josep Pedrals, que presentava Els límits de Quim Porta.

 

L’Illa de Bembé al Club de lectura de Benissanet

Als pobles petits hi ha la bona lectura

Que un poble petit com Benissanet tingui una biblioteca vinculada a la Xarxa de Biblioteques i un club de lectura amb més de seixanta membres inscrits, és impressionant. La bibliotecària, la Rosa Martínez fa una feina extraordinària i em va convidar a comentar L’Illa de Bembé el passat dilluns u d’abril. Sempre se n’aprèn molt d’aquestes trobades. Moltes gràcies gent de Roma!!

Presentació d’Assassins de l’Ebre a Tortosa

Divendres 22 de març va tenir lloc la presentació a Tortosa del llibre de relats Assassins de l’Ebre (Llibres del Delicte) a la Llibreria La 2 de Viladrich, de la mà de Jesús M. Tibau, i els coordinadors, Fede Cortés i Jordi Pijoan.

Els relats són a càrrec d’autors relacionats d’alguna manera o altra amb les Terres de l’Ebre en el sentit cultural més ampli, que inclou tant el Matarranya com el Maestrat. Els autors i autores són:

Francesca Aliern – Cinta Arasa – Andreu Carranza – Fede Cortés – Montserrat Espallargas – Miquel Esteve – Mercè Falcó – Isidro Garrido – Sílvia Mayans – Jordi Pijoan-López – Pilar Romera – Vicent Sanz – Jesús M. Tibau.

Fede va destacar que tot i que el crim és el denominador comú dels relats, tots ells són ben diferents, tant en la trama, com en l’estructura, el to i l’estil. Tibau va llegir-ne extractes de cadascun i el públic havia d’endevinar de quin autor o autora es tractava, ja  que, segons ell, s’hi entreveien les caracterísitques i obsessions de cadascun dels autors.

Entre el públic, hi érem dues de les autores Francesca Aliern i jo mateixa, però no vam xerrar més del compte, no fos cas.  Tibau, Fede i Pijoan, sospitosos habituals, van fer una presentació plena de bon humor, que va finalitzar sense que s’hagués de lamentar cap víctima.

Acompanyà la venda de llibres, la del vi negre Ètim, de la cooperativa Falset-Marçà, etiquetat per a l’ocasió.

 

Paraules d’Opòton el Vell

Cinquena trobada del Club de lectura de Xerta

Divendres 29 de març vam comentar la novel·la d’Avel·lí Artís-Gener publicada el 1968, Paraules d’Opòton el Vell.  Vam donar la benvinguda a la  Neus com a nova membre del club. Per trencar el gel vam experimentar amb els nostres noms com ho havia fet l’autor, en utilitzar el pseudònim Tísner. És un recurs força utilitzat als noms que ens inventem per a les xarxes socials i fins i tot l’Institut Català de la Salut ho fa a les nostres targetes sanitàries (Ha, ha, obvi, no? però vaig sentir alguns “Vuai, vaia!”).

Tot seguit vam entrar en matèria amb les preguntes destinades a centrar el debat sobre l’obra.

Ucronia

Segons el Diccionari de la Enciclopèdia Catalana, una ucronia és un “Desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment.” Paraules d’Opòton el Vell és una ucronia que pretén narrar la descoberta del vell continent pels asteques, dos anys abans de la descoberta d’Amèrica per part dels espanyols.

Una de les ucronies més famoses actualment és la de Philip K. Dick que es basa en la suposició que els nazis van guanyar la guerra. La història es desenvolupa a els Estats Units d’Amèrica i també és una sèrie apassionant d’Amazon Series. Aquí en teniu el tràiler.

The man in the high castle
Llibre original en anglès
El hombre en el castillo
Traducció al castellà

 

 

 

 

 

 

 

L’autor sap enganyar

El text pren la forma de traducció d’un document original escrit en la llengua nàhuatl i traduït al català per un narrador que ens explica al pròleg com el manuscrit ha arribat a les seues mans.  Sembla real perquè l’autor utilitza tècniques de paratext (Conjunt d’elements tipogràfics, formals i de contingut que acompanyen el nucli textual d’un llibre, com ara el títol, la dedicatòria, el pròleg, l’índex, etc.) En concret són molt versemblants les notes erudites a peu de pàgina, els claudàtors, que introdueixen paraules que a criteri del traductor faltarien a l’original. El text també conté frases inacabades, incongruències i altres elements que ens fan pensar en un manuscrit original autèntic.

El narrador Opòton

Tenochtitlán
Tenochtitlán

 Opòton, sobrenom familiar que té un orígen divertit, diu que ja té «vint vegades quatre anys» i quasi només hi veu «amb la polpa dels dits».  Va ser testimoni del que va ocórrer i escriu en primera persona. És algú d’edat avançada i repeteix el que diu constantment. També se sent insegur sobre si s’explica bé, ja que no és una persona instruïda. Per això es va justificant davant del lector i davant d’un cosí que li va revisant el manuscrit. No és un narrador fiable, té el seu propi punt de vista de veure les coses (hilarant, molts cops) i avança esdeveniments i tot seguit s’excusa per narrar amb desordre, per bé que és un esquer per tenir interessat el lector. Perquè, fet i fet, és tot un mèrit fer-nos avançar en la lectura quan de bon principi ja ens ha dit que tot va acabar molt malament. 

Una lectura divertida, a voltes feixuga, sobretot al començament, però gens semblant a res del que haguem llegit abans.